"Passatgers al paradís"

Malgrat l’admiració i el mimetisme que susciten els grans viatgers, que se sàpiga, ningú no ha aconseguit anar més enllà d’un mateix, ningú no ha sabut desplaçar-se d’aquesta particular manera tret que no sigui somniant... El viatger del somni –emulant  Hemingway- obre el quadern moleskine i amb un gir de prestidigitador fa fluir dels seus fulls un grapat d’històries vertaderes, apunts de viatge, textos filtrats pel sedàs del temps, la distància i allò viscut que deuria succeir. Que succeeixi pot resultar versemblant; perquè viatjant molta de la gent que es troba en un punt del vast continent, sovint es retroba.

*

Fent l’antiga ruta cap al sud l’Àfrica negra comença a les portes d’Agadez, i val a dir que per un passavolant és un bàlsam plantat al mig d’un no res de color ocre que el fa sentir segur, protegit per la seva abraçada de sorra. Com a casa de la meva amiga Petra, una cooperant dedicada a la implantació de tallers d’artesania que passant pel Marroc, Mauritània i Senegal, ha triat aquesta ciutat per viure-hi.

Prenent una copa de vi al porxo, vaig preguntar-li per Tamba, per aquella història inacabada que m’havia deixat encuriosit en la meva darrera visita: en Tamba és un noi de Sierra Leona que Petra va trobar prostituint-se per les rodalies de l’esquifit mercat de la ciutat d’Atar a Mauritània. No tenia més de 15 o 16 anys, estava afamat, i assegut davant un plat curull de cigrons, li anava explicant amb pèls i senyals, de quina manera havia perdut a tota la seva família degollada per la guerrilla. També va confessar-li, una vegada tip, que es trobava a l’espera de poder entrar –així que tingués els diners- al Marroc, per fer des d’allà el definitiu salt a Europa.

El que explicava en Tamba tenia l’aparença de cert; però la història autèntica del seu passat sagnant va començar quan era un nen de 8 anys, un small boys units, un nen soldat, drogat i entrenat per infringir a la població civil el seguit d’atrocitats que darrerament els mitjans de comunicació han fet ressò.

Gràcies a les gestions de Petra va trobar una feina de rentaplats a la base militar francesa. Allà dins en Tamba ho va entendre ràpid, per aconseguir una petita aproximació als seus interessos, calia guanyar-se la confiança de l’ajudant de l’encarregat, un paio esprimatxat, de mirada estràbica i alè pudent que insistia en magrejar-lo a tothora. Aquella relació apassionada del seu cap el va dur a ocupacions més properes al seu objectiu, com ara carregar i descarregar l’avió de transport que un cop per setmana hi aterrava o tenir cura de les revistes, diaris, pel·lícules de vídeo i del mateix projector de TV. Tot seguia el seu curs, però el dia que l’encarregat es va fixar més del compte amb en Tamba tot és va precipitar. La gelosia de l’ajudant (antic amant de l’encarregat) va aparèixer en aquell parell d’ulls desorientats. Sense immutar-se per aquella mirada líquida, el qui més manava, li va ordenar a en Tamba que després del treball el volia a casa seva. Al voltant de mitjanit, estirat sobre una catifa plena de coixins multicolors hi jeia l’encarregat fumant una pipa d’aigua a grans calades i, al mateix temps que assajava un somriure entre estúpid i luxuriós, li va manar al noi “despullat!”. En Tamba va obeir l’ordre del qui més manava i amb la naturalesa del nen soldat encara intacta es va capbussar sota aquell baix ventre greixós... L’endemà, en Tamba volava en direcció a Europa a l’interior d’un projector de TV avariat.

*

A propòsit de la televisió, tot i que és l’instrument manipulador de la realitat, el senyor B hi està enganxat: es deixa informar, adoctrinar, enredar, i perquè l’afecti menys el que diuen que passa, ho mira tot amb un punt d’indiferència. Sovint confon el pit i cuixa amb les banalitats i barbaritats, les guerres, genocidis, conflictes per territori i petroli, barrejat amb les vides del paper couché. Quan el senyor B està ben embolicat, amb l’apatia que el caracteritza, prem el canal dels grans documentals i com acostuma a succeir en aquests casos, el senyor B desapareix darrere el viatge d’aventura al voltant del seu sofà.

*

En totes les ciutats, pobles i cabanes, ara mateix, hi ha algú somniant amb el seu viatge. L’africà des de la seva vida africana l’ha engegat tantes vegades dins el cervell, que és capaç de reconèixer a ulls clucs tots els camins, senders i dreceres que ha de trepitjar per atrapar el seu únic somni. Amb aquesta idea ficada al cap guaita el regal que li fa la Natura en pondre’s el sol, que en el seu abandó banya el paisatge amb una pàtina de coure, mentre que ell no deixa de preguntar-se: com s’ho deu fer l’horitzó per empassar-se tots els capvespres l’inflamat disc roig? Embadalit per aquesta imatge d’infantesa, apareix creuant el paisatge el camió fantasma carregat de canya, cereals, cacauets i d’un munt de gent cantant al cim. Més que un camió és una bogeria ambulant seguida d’un núvol polsós aferrat al cul; i les gastades rodes –com en un miratge- giren de l’inrevés al compàs de la tornada que mai s’atura...

*

Efectivament, ell mai s’atura, l’home angolès ha encetat el seu viatge. Es desplaça per les ombres lluny de les vies de comunicació on els controls policíacs són més severs; coneix tots els curials traçats pel bestiar, tots els senders de les boscúries; és un caçador astut que sap llegir en el vent, en la foscor i en la mirada dels animals salvatges. Avança cap al nord amb un sarró penjant al coll, unes sabates velles balancejant sobre el pit, i al cap hi du amagades totes les pors d’un negre africà.

Les pors en el viatge són freqüents, i ai! d’aquell que no les tingui. Jo no viatjo per ser un aventurer, ni un explorador, ni un caçador, només vull ser un visitant respectuós i prou. Soc conscient però, de l’agressivitat del medi i per això, abans d’iniciar el viatge vaig fer-me d’una infraestructura suficient, capaç de minimitzar els rigors d’aquest continent (al darrere del cotxe cobert per un tauler a l’altura de vidres a on si pot dormir, escriure o menjar, hi ha els compartiments de queviures perfectament aïllats, l’aigua, la cuina i un espai interior anomenat caixó). Sempre he pensat que per conèixer als africans no calia que dormís dins una cabana i fos devorat pels mosquits o que m’alimentés sistemàticament del seu menjar: dormo a l’interior del meu Land Rover, menjo una dieta variada i adequada al lloc (selva, desert, sabana) i sempre tinc l’ull ben obert per aprendre.

*

Karibu kwetu (benvingut entre nosaltres). Jo era a Fangala quan en Jemel, el petit de quatre germans, enterrava el germà gran vora la cabana familiar, l’enterrava sense saber ben bé de què havia mort. El difunt era l’infermer de la zona, exercia de cap del poblat i, segons la tradició, ell era qui determinava el que podia fer o no el petit de la família. Davant d’una absència tan prolongada, en Jemel no s’ho va pensar dues vegades. Totes les  pertinences li varen ocupar mig sac, se’l va carregar a l’esquena i va tirar nord enllà, a la recerca de millor futur.

Tot i que l’expectativa de vida volta els quaranta anys, i que la SIDA, la malària, la mala nutrició, l’aigua contaminada, la falta d’atenció mèdica; i les guerres i la fam i els genocidis; i altres calamitats i pandèmies; i tot allò horrorós que només pot succeir a l’Àfrica i que provoca colossals estralls, malgrat tot, la vida sorgeix arreu de manera espontània amb una força aclaparadora  i d’una empatia sense precedents en el globus.

*

El xiscle esfereïdor de la negra parint dempeus anuncia que el seu fill acaba d’arribar al món. En el petit clar neteja el nadó sobre la fullaraca i tot seguit, l’acotxa al mig dels seus pits plens de vida ajaguda sota el baobab. A prop d’un camí abandonat, ocult per la selva, perdut enmig d’una malesa malhumorada que, de sobte, escup del seu intestí la negra i el fill d’aquesta. Els expulsa cap a fora com si la frondositat vegetal en un espasme volgués alliberar-se d’alguna cosa aliena, contaminada, bruta... Amb el fill lligat a l’esquena dins un farcell de colors llampants, la negra s’afegeix a la comitiva que fuig de la misèria i de la guerra en el seu país. Mentre, sota el baobab, un carronyaire s’afanya a menjar les restes del part; mastega a l’aguait de la selva que l’envolta; engoleix pendent del mínim soroll. De sobte la malesa s’agita i com per encant apareix el cap d’un felí, que d’una urpada posa punt i final al gest de fugida del carronyer afamat.

Més que un gest, és una urpada salvatge, desesperada i última. La mare Àfrica foragita els seus fills lluny de la seva abraçada. Vol protegir-los del càstig d’haver de viure sense cap recurs, els vol preservar, encara que sigui inútilment, d’ella, d’Àfrica.

*

He conegut molta gent que viatjava per Àfrica. Uns de manera encertada i d’altres no tant: he vist el viatger de bocata de sardines i acampada salvatge; el coneixedor de totes les rutes, respectuós amb el medi però indiferent amb l’africà; conec l’emulador, aquell que inventa un passeig entre postals lluents per poder dir, jo hi vaig ésser..! i el que és un perill en si mateix i queda meravellat d’haver arribat tan lluny sense prendre mal. He vist l’africà de la tele que en arribar amb la pastera el repatrien sabent que tornarà.

Hi ha una altra manera de viatjar reservada als més adinerats que és més còmoda i segura: La Companya Internacional Aventureros protegeix amb eficiència el viatge turístic. La pretensió dels tècnics és aconseguir que els seus clients sentin l’emoció de l’aventura en tot el cos. Per, això, els sopars amb espelmes al mig de la selva, les copes altes amb l’envellit vi, el filet al punt, el bloc de foie arrebossat a la taronja amarga, la selecció de formatges, la rebosteria acabada de fer, les interminables sobretaules a la llum de la lluna... Tot plegat, un luxe per a pocs. I allà, enmig de la nit africana, el vell Jou Meneguini –gran caçador blanc- explicava a qui el volgués escoltar, mentre per les taules corria l’alcohol i un xic d’il·lusionisme, com eren en realitat Ava Gardner i Grace Kelly quan van rodar Mogambo. Per aquells aventurers de pel·lícula, les evocacions del vell caçador els alimentaven fosques fantasies, i perquè no dir-ho, els provocava morbo de sentir allò pecaminós acampats a la selva, protegits de les feres salvatges, dels africans i d’Àfrica.

Aquests viatgers però, mai en sabran res de la selva ni de la seva atmosfera impenetrable, que els hagués pogut traslladar fins als seus instints remots, i amb la contribució de l’esperit que hi habita, aconduir-los a la paranoia del bruixot ebri de tan sacrifici balder, o a la prova definitiva de valor, aquella que setge latent a les riberes farcides de perills del riu que es beu els altres rius. Per trobar-se de sobte, de fit a fit, amb els misteris ocults d’àmplies zones de Congo pendents de ser explorades per l’home.

*

A l’inrevés d’aquells refugiats del Congo que fugien esparverats de casa seva per l’horror de la guerra... Amb ells hi anava la negra del farcell de coloraines i el seu nadó de pocs dies. Era poc abans de la caiguda de la tarda quan l’home angolès, emboscat a la vorera del camí, va veure com apareixia la capçalera dels refugiats, que en adonar-se de la gran barcassa amb la comporta disposada per embarcar-los, mig morts d’esma, van llançar-se embogits cap al ferro rovellat que el reflux gronxava a la ribera congolesa del Llac Tanganica. La negra i el seu nadó foren dels últims de trepitjar el metall. “A aquesta dona desesperada amb el seu fill els falta un home”, es va dir l’home angolès, i de seguida varen passar a compartir el poc que quedava en el sarró. A la vorera tanzana la pressió dels refugiats va fer desistir la policia de demanar papers, deixant-los el pas lliure per ser atesos per La Cooperació Internacional. Una metgessa espanyola de Médicos Mundi va tenir cura del fill i de la mare. Passats uns dies de recuperació, els tres membres de la nova família Gudú deixaven el lloc fronterer com una família de Kisangani d’allò més legal i amb una recomanació per a l’hospital de La Consolata a Ikonda, on mare i fill varen trobar refugi a la casa dels metges a canvi de fer les feines domèstiques.

L’home angolès seguint el seu impuls es va traslladar a Dar-es-Salam i des d’allà a Mombasa, per treballar al moll i esperar l’oportunitat de poder embarcar-se en un dels dhows que fan la ruta d’Orient. En el seu únic somni, es veu salpant sobre la coberta d’una barcassa panxuda que, amb aquella lentitud exasperant dels somnis, amb prou feines si es belluga del punt d’amarratge. Tot és feixuc, agafar el sarró que pesa com el plom... i penjar-lo del pal... i el pes desmesurat de les sabates atrotinades... i el de les pors...

*

En efecte, l’atac de pànic acostuma a presentar-se poc abans d’emprendre el viatge, emplenant de pors, dubtes i incerteses allò desconegut que la parella vol anar a conèixer. Tombuctú és el viatge llargament esperat i afrontar-lo representa per a ells tot un repte; anar a Mali no és el mateix que al Marroc (a on ja hi havien estat), Mali significa trepitjar l’Àfrica negra i aquestes terres –segons diuen alguns- poden ser perilloses per a una parella de turistes blancs. Al lloc on volen anar, en els seus orígens tan sols hi havia uns insignificants pous. Tombuctú, vol dir pous de Buktu –el nom del seu guardià-  i en el llunyà punt d’aigua perdut enmig de la sorra s’aturaven les caravanes per abeurar el bestiar i reposar de l’esgotadora ruta. A l’actualitat, quan el visitant arriba a Tombuctú fa el mateix; però ara és el negre Babadú qui obre la cervesa (sempre tèbia) sobre el taulell del bar per a turistes.

Sempre que sóc a Tombuctú, insisteixo a buscar l’antic esplendor amb que Kankan Moussa la va adornar. Vagarejo pels carrers sense voler saber que ja no en queda ni mica, que el mite resta esgotat, que el secret deu ser que no hi ha secret i, que Tombuctú, a partir dels pous d’en Buktu, no va tenir altre opció que la d’agafar el camí fins avui, per ser el que és, un poble aïllat enmig del desert del Sàhara. I el mite?, es preguntaran alguns. Aquests somniadors haurien de saber que La Reina del Desert ha existit sempre i espera ser descoberta per algú.

*

En el meu caminar sense rumb pel mercat de Tombuctú, vaig topar-me amb un tuareg venedor de quincalla que, en atansar-m’hi, va resultar ser en Jemel, el noi que després d’enterrar el seu germà va decidir marxar lluny... Mentre menjàvem a l’ombra d’un canyís, em va explicar el seu darrer intent d’arribar a Europa i no va deixar de sostenir que la propera vegada ho aconseguiria. Em deia que va arribar a la costa de Ceuta esgotat, malalt, afamat i més pobre que una rata; els diners que duia cosits a la roba eren els justos per pagar el passatge de la pastera. Atès que no sabia nedar, abans d’embarcar-se li va preguntar al patró si aquesta seria segura amb l’onatge que hi havia aquella nit. “Si no t’agrada deixa la teva plaça que algú altre l’ocuparà” li va contestar expeditiu. Així doncs, va agafar el seu sac i va saltar a l’interior d’aquell costellam de sis metres que, en un no res, es va omplir de gent. Eren molts, dones i homes barrejats, apilonats uns contra els altres. En un instant el mar va deixar-los la roba xopa, l’aigua salada relliscava cara avall regalimant per la pell trèmula dels seus cossos negres. Al segon o tercer intent, el lluent motor forabord va arrencar fent un soroll escardelenc, i sense més, la pastera va començar a bellugar-se per enfilar rumb a unes llums que tot just es veien a la llunyania.

Per una plaça en aquesta closca d’ou ha donat moltes voltes, li han succeït moltes coses. Ha passat fam, sofriment, set, ha conegut gent que l’ha ajudat i d’altre que l’ha maltractat. Ara per fi solca el mar amb una colla de negres sense papers com ell, tremolant de fred, angoixa i por de fracassar.

Les llums les veien més properes, el mar més ferotge. Mentre que les dents els petaven sense control, a l’escàs espai navegat hi havien deixat allò d’identificable que té l’individu; semblaven una banda de pollastres remullats d’ulls desorbitats. De sobte una onada els va abordar per estribord i va omplir mitja pastera; una falsa explosió i es va parar el motor; i tot seguit –amb l’atabalament dels cossos- va bolcar la pastera amb tota la gent astorada, incapaç de saber reaccionar.

S’enfonsava envoltat per un silenci de mort; no tenia fred, ni por, però es sentia contrariat, rabiós, perquè tot el seu projecte s’havia fet fonedís. Deuria d’especular en tot això mentre s’afogava... però, en el darrer instant, un peu li va colpejar el cap i s’hi va aferrar amb totes les seves forces.

Eren tres, una dona, el patró i ell. El vent els empenyia cap a la costa, cap a on hi havia les llums. A terra ferma van córrer cap a la llum, però abans d’arribar-hi l’instint els va dispersar. En Jemel va amagar-se en una cavitat rocosa de la penya de ponent que va creure segura. Estigué alerta tota la nit, a l’aguait de tots el sorolls, pendent de les primeres llums d’alba. Amb la vista posada a l’infinit del somni fugisser d’un espantat africà. Abans de migdia era aconduït per la policia al centre d’il·legals de Tarifa.

Una restringida minoria de sense papers aconsegueixen esquivar la tanca del país de l’home blanc; aquesta frontera, com tothom sap, ha estat precedida d’algunes altres: en els cayucos i pasteres, tenim noticia puntual que hi mor molta gent, del que no se’n parla  és de les morts al desert del Sàhara.

*

Si en Kea feia el menor gest, el més lleu soroll, estava perdut. El seu cos amarat de suor restava immòbil al fons del forat cavat abans de clarejar, després d’haver caminat tota la nit pel Ténéré dins la temerària estratègia de creuar el desert a peu amb un pes de vint-i-vuit quilos (un bidó d’aigua, sucre, farina, una lona i una pala). Era conscient que  si els nouvinguts el sentien podien caçar-lo o esclafar-lo com un escarabat a la sorra. Espaordit com estava no pensava moure ni un múscul del seu cos crispat: tremolava de calor, de fàstic i de la por que el feia sentir-se acorralat per aquelles veus.

Ara però, el seu pensament es distreu dins escenaris amables: la seva dona, els fills, els pares, la joventut viscuda en el poblat de quatre cabanyes a Camerun. Un llogaret on la gent malviu el seu lamentable dia a dia i que en Kea va deixar una matinada no massa llunyana. Després del ritual per als déus va emprendre el viatge. Ho va fer sense preparació viatgera, sense brúixola, ni mapa, ni sistema de navegació; amb carència d’infrastructura, de logística i per suposat de mitjà de locomoció. Allà només hi era ell, ell amb la seva miserable vida, la seva circumstància de ciutadà del tercer món i el seu viatge gravat a la memòria.

D’un salt va sortir del forat i la seva pell negra fou engolida per la nit. L’amenaça que ell imaginava s’havia esvaït. Amb cautela va explorar aquell entorn, i a uns tres-cents metres va veure un petit foc a prop d’una duna i just al costat l’ombra d’un cotxe amb dues persones apropades a una taula. Érem Petra i jo fent la sobretaula al desert del Ténéré, a on molt distesos, ens explicàvem tot allò que dos vells amics poden dir-se del passat prenent una copa de vi i envoltats per una nit esplèndida.

Feia un parell de setmanes que havíem planejat un recorregut  cap a l’est d’Agadez, seguint l’orientació de l’oasi de Fachi i des d’allà fins als grans arenals de Bilma. En el curs de la ruta vam aturar el Land Rover al mig d’una extensió sense cap límit, just a l’hora que la sorra reverberava sota la influència dels últims raigs de sol oblics que, més que tocar-la, la llepaven amb totes les gammes de l’or. Les nostres petjades varen quedar a l’arena i a la cresta efímera de la duna al pujar cap el cim, per poder contemplar el paisatge de continuat transformisme, l’arquitectura dibuixada per la pinta dels vents als diferents cossos mòrbids en forma de estrella, sable, mitja lluna... i per sentir el silenci ensordidor de l’absent soroll, la soledat, l’abandó, l’assossegament...

Segons els meus càlculs, l’assalt va tenir lloc dues hores més tard d’haver anat a dormir: eren quatre homes armats amb matxets que a canvi de les nostres vides exigien tots els diners; jo no hi vaig oposar cap resistència, només vaig demanar que no li fessin res a Petra, com a resposta em van agredir a cops de puny. En agafar els diners per donar-los-hi, de sobte, va aparèixer una criatura estranya amb el cos enfarinat, brandant una pala i xisclant d’una manera tan esglaiadora que tots vàrem quedar garratibats. Els bandits van sortir per cames en totes direccions i tot el que havia sigut tensió i perill es convertí en pau i tranquil·litat. Així ens vam conèixer amb en Kea, i tant Petra com jo sempre hem coincidit què, aquella nit, la seva oportuna aparició ens va salvar la vida. Abans de deixar el desert ja m’havia fet a la idea que l’ajudaria i quan vàrem arribar a casa de Petra, ja tenia clar quin era el propòsit d’en Kea i quin paper era el meu en aquesta història. En els propers dies, Petra es va encarregar de procurar-li el vestuari adient i els papers amb els segells corresponents perquè pogués passar com a ciutadà de Níger. I una nit després del sopar de comiat que ens va oferir Petra, Kea i jo sortíem amb el vell Land Rover enfilant la direcció d’Algèria.

El monstruós núvol deixava al seu pas el paisatge a les fosques i a mesura que avançava, emetia un so sibilant insuportable, semblant a la remor de les paraules sense sentit embolicades amb paper de vidre; però ben mirat no era així, era com un murmuri remot d’eixam que en apropar-se fa sentir la seva potència inaudita. La fricció desmesurada de partícules d’arena en suspensió conformaven el colossal núvol que avançava sense aturador sobre els nostres caps. Immediatament protegírem el motor del cotxe amb la lona –ens havíem aturat lluny de les dunes- esperàvem poder aguantar l’envestida del harmatán sense que la sorra colgués el Land Rover. Vàrem tancar les portes, finestres, ventilacions i nosaltres també ens hi vàrem tancar. La colossal fricció ens perforava l’oïda, érem sacsejats amb gran violència, fins al punt que decidírem lligar-nos als seients. I així vam passar sis hores en mans d’aquella Natura hostil.

La ruta per carreteres de poc trànsit no ens va suposar més problemes que els derivats d’haver de fer cap als controls de policia en els necessaris avituallaments; en aquests casos, tot i que en Kea sempre viatjava al darrere, per prudència, desapareixia dins el caixó. Abans d’arribar a Oran, vam buscar un lloc solitari per passar-hi la nit, després de sopar ens va arribar l’alè d’una mediterrània propera, vaig aprofitar per dir-li a en Kea que aquesta olor l’acompanyaria els propers dies, i mentre li donava diners i el meu rellotge, vaig afegir-li que triés el que volia fer abans no es fes de dia.

Amb una cremor d’estómac considerable era a una de les cues del control duaner al port d’Oran: “Surti del cotxe i deixi obertes totes les portes”, em va dir el policia mentre li donava el passaport. Un duaner va pujar per darrere i va obrir compartiments de queviures, l’altre al davant va escorcollar la cabina. “No hi ha res”, va dir un. “Només menjar”, va dir l’altre. “Ràpid, ràpid, pugi el cotxe al vaixell” em va manar el policia en tornar-me el passaport. Després de deixar el cotxe aparcat a la bodega, vaig pujar escales amunt fins a la coberta, per mirar de tranquil·litzar l’ansietat; però sobretot, la mala consciència i allò mesquí que em rosegava. No podia deixar de pensar que ell havia arriscat la vida per mi, i que a mi només se’m va ocórrer dir-li, per evitar comprometre’m, que es busqués la vida... La incertesa no em deixava agafar el son, la idea del que li pogués passar em feia sentir culpable. Cansat de donar voltes a la llitera em vaig aixecar esgarrapant la remota possibilitat que fos dins el caixó... Aquell matí, quan els pneumàtics rodaven pel port d’Alacant, confesso que em va resultar difícil mantenir una aparença tranquil·la, a més, no havia dormit ni esmorzat, tenia el cos revoltat, la llengua espessa i de suro el cap. “Bienvenido a España ¿Algo que declarar?”. ramon freixenet estol 2008, Premi de narrativa de viatge de la Vila de Lloret de Mar (Girona)