Datos personales

Mi foto
Natural d'Arocas de Mar, un lloc al sud de Maracaibo
Tipus d'aparença amable,tocat per la Tramuntana.

sábado, 17 de mayo de 2014

"Inèditus"

El mal de sobreviure amb dignitat al fracàs literari és el repte que em pertoca assumir cada dia en posar els peus al terra. La meva situació de permanent malencert no ha aconseguit canviar cap dels meus hàbits coneguts; amb altres paraules, el fracàs no m’ha modificat en res, segueixo essent allò que malauradament sempre he sigut, un autèntic fracassat ambulant. Ho dic sense enveja ni rancor, ho dic com ho sento, amb tota la claredat que sóc capaç d’emfatitzar, assumint tots els termes, definicions, connotacions i menyspreus que la paraula fracàs incorpora en el seu si. Com es pot col·legir, sóc un escriptor mancat d’èxit, un paio gris que ni tant sols té la remota esperança de poder assolir un reconeixement mínim o el benefici d’un toc de palmell a l’espatlla per la lluita que a diari sosté amb el full en blanc.
Els meus contes, novel·les i relats, han desfilat per un munt de premis literaris amb la més absoluta de les indiferències. Aquesta situació m’ha fet pensar en dedicar-li més temps al conjunt de la meva obra, refent vells textos enmig de noves idees i un joc de girs argumentals; on els personatges —la majoria perdedors— mostren a tort i a dret el seu tarannà maldestre, la seva mala bava de depredadors urbans amb un radicalisme en extrem contestatari, que els du a qüestionar qualsevol decisió presa en el contingut del text que els dóna vida: com si estesin al cap de vall d’allò que està a punt d’ésser escrit o que ho estiguessin llegint al mateix temps que s’escriu i, fins i tot, enlluernats per la paranoia que els caracteritza menen l’autor fora dels marges de la pàgina, perdent-lo dins el joc de miralls d’una història mai no explicada.
Tinc igualment molta cura amb la presentació i correcció dels treballs. A l’hora d’enviar-los a concursar em cenyeixo escrupolosament al contingut de les bases de cada premi: si demanen plica o no, l’espai interlineal, el cos de lletra, la llargària adequada de la història, el pseudònim, l’enquadernació..., precisament, tots els meus manuscrits van relligats enmig de tapes verdes (les he posades d’aquest color per allò de l’esperança), la trista expectativa dels il·lusos que, com jo, encara confien en produir algun dia un text suficient, una història capaç de trastocar per sempre més aquesta deplorable situació de persistent oblit en la que em trobo.
Per altra banda, penso que no seria demanar molt si dic que m’agradaria tenir una mica de notorietat, només una porció menuda, xica, suficient per anar per la vida ensenyant el meu minúscul fragment nominatiu. De veres que em sentiria reconfortat, inclús n’hi hauria prou, amb un reconeixement reduït a l’àmbit de l’escala veïnal; més enllà d’aquesta repercussió sé que no em convindria, no podria ni sabria afrontar-la ni per suposat administrar-la. Aspiro a molt poc, seria feliç en ser llegit per algun jurat desvagat encara que fos del premi més petit, mestresses de casa, funcionaris, porteres, taxidermistes..., en definitiva, per algú més que no fos jo sol.
 Conte de ramon freixenet estol, accèssit XIIIè Premi literari Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (BCN)