Datos personales

Mi foto
Natural d'Arocas de Mar, un lloc al sud de Maracaibo
Tipus d'aparença amable,tocat per la Tramuntana.

lectures


...i balleu fins que us surtin llagues als peus, només tenen sentit els dies que un balla, llegiu, però no llegiu massa que us tornareu tristos, beveu-vos-ho tot, mengeu-vos-ho tot - no cal plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill-, cal ser honest, detestar els mediocres i no deixar cap herència als teus fills. I si després de tot, es fa de nit i sou a casa tranquils, foteu-vos una copeta d'aigua de vida i brindeu pel dia viscut. "Caïm i Abel" de Marc Artigau i Queralt.






AUTORRETRATOS (XIV): Gil de Biedma


De qué sirve, quisiera saber, cambiar de piso,
dejar atrás un sótano más negro
que mi reputación –y ya es decir–,
poner visillos blancos
y tomar criada,
renunciar a la vida de bohemio,
si vienes luego tú, pelmazo,
embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes,
zángano de colmena, inútil, cacaseno,
con tus manos lavadas,
a comer en mi plato y a ensuciar la casa?

Te acompañan las barras de los bares
últimos de la noche, los chulos, las floristas,
las calles muertas de la madrugada
y los ascensores de luz amarilla
cuando llegas, borracho,
y te paras a verte en el espejo
la cara destruida,
con ojos todavía violentos
que no quieres cerrar. Y si te increpo,
te ríes, me recuerdas el pasado
y dices que envejezco.

Podría recordarte que ya no tienes gracia.
Que tu estilo casual y que tu desenfado
resultan truculentos
cuando se tienen más de treinta años,
y que tu encantadora
sonrisa de muchacho soñoliento
-seguro de gustar- es un resto penoso,
un intento patético.
Mientras que tú me miras con tus ojos
de verdadero huérfano, y me lloras
y me prometes ya no hacerlo.

Si no fueses tan puta!
Y si yo no supiese, hace ya tiempo,
que tú eres fuerte cuando yo soy débil
y que eres débil cuando me enfurezco...
De tus regresos guardo una impresión confusa
de pánico, de pena y descontento,
y la desesperanza
y la impaciencia y el resentimiento
de volver a sufrir, otra vez más,
la humillación imperdonable
de la excesiva intimidad.

A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!



*



Oda a María Ana: Agustín Espinosa



Hablemos de María Ana y de sus axilas sin depilar.
Hablemos también del Destino.
Agustín Espinosa, alcantarillero de sueños adversos.
Agustín Espinosa, coleccionador de azucenas innumerables.
Enamorados de María Ana.
Jinetes de su sexo único.

María Ana, vacilante entre los dos Agustines.
¿Habría de acabar la empresa quebrando amistades, como en las canciones antiguas:
HE AQUÍ QUE ES TUYA LA ROSA, VENCEDOR?
Pero dejar 3.114 vellos resabidos, para inventar 489 más 489 vellos
olvidados –para descubrirlos– era ya cosa de aventuras de ahora.

María Ana no había comprado nunca hojas Gillette.
María Ana tenía 489 vellos en el hoyo de cada una de sus axilas.
Y esto lo vieron coleccionador y alcantarillero.
Únicamente por sus vientos propios eran luego uno y otro gobernados.

Fue así.
Fue tras remontar el vientre sin una arruga de María Ana.
Antes que la gota de sudor que bebiera en su ombligo se secara del todo.
Y por huir de su pecho derecho.
Y tras saltar sobre su pecho izquierdo.

Cómo descubrí mi oasis del Oeste:
La axila derecha sin depilar de María Ana.
Cómo descubrí mi oasis del Este:
La axila izquierda sin depilar de María Ana.

Tengo aún en mi boca el cosquilleo de la radiosa axila que María Ana destapó, al levantar su brazo derecho, para celebrar el regocijo de podérseme dar en un bello erizo asustado.
Tengo aún en mis ojos el primer centelleo de la estrella negra que María Ana encendió, al levantar su brazo izquierdo, para celebrar el regocijo de podérseme dar en un bello erizo incendiado.

Con esencia de sudor de tus axilas, María Ana, se fabricará el perfume integral que arruinará a los actuales perfumistas del mundo y acabará con las futuras industrias perfumistas del submundo.
Con el hueco rosa y caoba de tus axilas sin depilar, María Ana, haré el nido blanco donde mi lengua empolle sus horas más claras.

Cada vello, y aun cada fragmento de vello, de tus axilas, María Ana, sabe un vocabulario nuevo que enseñar a mi sexo casi analfabeto frente a la sabiduría de 489 vellos de cinco años.
Cada centésima, y aun cada milésima de centímetro cuadrado de tus axilas tendrá un recuerdo de mis dientes de aprendiz de mordedor de axilas sin depilar.

Por tu ejemplo, sólo, niña peluda, volverán a florecer rosas doradas o negras junto a los pechos blancos de las mujeres de mañana.
Por tu ejemplo sólo venderá la casa Gillete, en 1931, diez millones de hojas de afeitar menos, y podremos dialogar sobre las axilas de las girls y de las cocotas.

Tus axilas únicamente, María Ana.
No esperes nada de tus pechos, demasiado próximos, para eternizar a lo eternizante y verdadero.
No esperes nada de tus muslos, que el remate de la media negra hace más deseados.

No esperes nada de tus caderas de jaca de reyes.
No esperes nada de tu vientre, que aprendió su curva en una concha
bastante rosada.
Ni de tu boca.
Ni de tu cabello.
Ni de tus piernas, siempre de luto voluntario.
Ni menos aun de tu sexo, que semeja una campana recién nacida.

Sólo tus axilas, María Ana, te han traído el epinicio primogénito y te traerán los epinicios futuros.
Al borde de tus dos fuentes negras se asomarán todos los nuevos hombres de Europa.
Beberán, únicamente, los que deban beber: los iniciados en la caricia indeclinable; los verdaderos catadores de axilas sin depilar.

Para éstos, manosearás picos de estrellas y lomos de nubes, María Ana.
Despedirás amigos desde extremos de muelles o ventanillas de vagones, desde cubiertas de barcos o desde bordes del andén.
Saludarás a la manera deportiva, que has aprendido en los campos de fútbol.
Cogerás nidos altos y descolgarás cuadros, estirando tu cuerpo en su estiraje más estirado.
En otros casos, te bastará con acariciarte graciosamente las rodillas.
Oda a María Ana (1930) Agustín Espinosa. Éditions de la Sirène, París 2012









Curull de vida, ara, compacte, visible,
jo, als meus quaranta anys i als setanta-tres d'aquests Estats,
m'adreço a algú que viurà dintre de cent anys o dintre alguns segles,
a tu, que encara no has nascut, adreço aquests cants, cercant-te.

Quan els llegiràs, jo, que ara sóc visible, hauré esdevingut invisible,
i tu, compacte i visible amarant-te dels meus poemes, em cercaràs,
pensant en el feliç que series si jo pogués estar al teu costat i esdevenir company teu.

Que sigui, doncs, com si estigués vora teu! (No creguis massa que no hi estic, ara).
Walt Whitman


*



L'art és tan llarg i la vida tan curta, que el pitjor que és pot fer és perdre temps. Josep Pla




*






Cap pensador no ha tingut una influencia tant fonamental en la història de la filosofia com Platón i cap de les seves obres una recepció tan amplia com Fedón. En ell s'exposen les doctrines centrals del platonisme: la immortalitat de l'ànima, la teoria de les idees, la reminiscència, la transmigració i reencarnació de les ànimes i, sobre tot, la convicció que el univers es un tot ordenat sota el govern de la justícia on no hi ha crim sense càstig ni bona acció sense recompensa.     




*






El triomf de l'Odissea
Oriol Ponsatí-Murla
Intervenció de Perejaume
Parc de Can Muntanyà/5-21:30 - 12.07.2014




L’Odissea és, abans que tot, un gran poema marí. El poema marí per excel·lència. Cal entendre el seu ritme —l’hexàmetre— tal com Maragall i Riba l’han entès: com una ininterrompuda successió d’onades. Diem ininterrompuda per tal com d’una platja estant o d’una rompent, les ones son interrompudes, acaben, tenen mesura, i, sobretot, es mouen, és l’aigua la que es trasllada. Vist des d’alta mar o d’enmig del mar, la que es mou es l’ona, però no pas l’aigua, que és, per dir-ho així, inflada de dins estant —o de fora estant—, seguint un període de relaxament, i així d’una manera successiva. O sia que, pròpiament, no es poden anomenar onades les ondulacions d’enmig del mar, sinó ones, en el sentit que és emprat per un físic. Ni podem dir ones les... onades que baten a la platja, per tal com amb aquest mateix nom designem alguna cosa amb un sentit de translació: una onada de fred, una onada de calor. Ona i onada, doncs, tenen un significat divers: de percussió l’una, de translació l’altra. Així doncs, l’Odissea, més exactament encara, és una successió ininterrompuda d’ones, per tal com l’hexàmetre representa, en el verb, aquesta inflor que regula, però que no acaba, que dóna relleu a la paraula, sense que aquesta en depengui. Així entès, no és estranya la tradició que feia d’Homer un orb, perquè el relat té una mena de sentit abissal, que es descabdella, no pas com un seguit de versos, sinó com una cinta seguida. I així és com cal entendre i llegir el poema. Text inèdit de Josep Palau i Fabre 


*



Qué sabrá esa flor de cámaras fotográficas
si cada vez que le hablas en voz alta
se ruboriza
y te jode la foto.

Julio Oliva, blogspot: Aveces llueve


*



<<Déjenlo todo, nuevamente. Láncese a los caminos>>


Arxiu Bolaño: 1977 - 2003
El CCCB organiza la exposición homenaje al excepcional escritor chileno de cuya muerte se cumplen diez años. La muestra es fruto de la inversión en el archivo personal del escritor, formado por cuadernos, cartas, fotografías dibujos, libros y otros objetos que Bolaño conservó a lo largo de su vida. La exploración del Archivo Bolaño permite establecer una cronología creativa que complementa la fecha de publicación de sus libros y revela además una serie de textos inéditos.
El recorrido expositivo se desarrolla a través de un prólogo, referencias imprescindibles a los años que vivió en México, y tres etapas de vida en Catalunya: La Universidad desconocida. Barcelona, 1977-1980. Dentro de calidoscopio, Girona, 1980-1984. El visitante del futuro. Blanes, 1985-2003. Lo cierra un epilogo que analiza la influencia de Bolaño en la literatura del siglo XXI, reflejada en las traducciones a treinta y cinco idiomas y el creciente número de estudios que suscita. Kosmopolis13


Si toda la literatura debe componerse borrando, el microrrelato, como la mejor poesía, se ha escrito siempre desechando sin concesiones. No en vano a Monterroso le gustaba decir que tres líneas tachadas valen más que una añadida. Fernando Valls "Soplando vidrio" 2008 editorial Páginas de espuma

Rompámonos en el espejo, Alicia, ya que somos incapaces de rompernos a secas. Julio Oliva en "A veces llueve" 15/11/12 Juliooliva.blogspot.com.es

Media España ocupaba España entera 
con la vulgaridad, con el desprecio 
total de que es capaz, frente al vencido, 
un intratable pueblo de cabreros. Jaime Gil de Biedma "Años triunfales" fragmento


Preferiría reventar como un perro antes de meterle ni un segundo de prisa a una frase mía que no esté madura. Gustave Flaubert, ho va dir a Louse Colet el 19 de juny de 1852 

Uno de los aspectos más patéticos de la experiencia humana es nuestra ignorancia de las verdaderas consecuencias de nuestros actos. Emprendemos un viaje, abrimos un libro, entablamos una conversación, y en un futuro imprevisible ocurrirán eventos que determinarán la suerte de nuestros descendientes. Así lo entendió Pascal, quien declaró que si la nariz de Cleopatra hubiese sido más chica, el aspecto de la tierra entera hubiese sido otro. Alberto Manguel, babelia 1085


Difícilmente, avanzando milímetros por año, me hago un camino entre las rocas. Desde hace milenios mis dientes se gastan y mis uñas se rompen para llegar allá, al otro lado, a la luz y el aire libre. Y ahora que mis manos sangran y mis dientes tiemblan, inseguros, en una cavidad rajada por la sed y el polvo, me detengo y contemplo mi obra: he pasado la segunda parte de mi vida rompiendo las piedras, perforando las murallas, taladrando las puertas y apartando los obstáculos que interpuse entre la luz y yo durante la primera parte de mi vida. Octavio Paz "Trabajos del poeta" 1949  

“Mirad la blancura de esa nieve, tan suave, tan nítida: mirad la transparencia del agua de este regalo de la montaña, tan límpida, tan diáfana. El estilo es eso; el estilo no es nada. El estilo es escribir de tal modo que quien lea piense: Esto no es nada. Que piense: Esto lo hago yo. Y que sin embargo no pueda hacer eso tan sencillo…” Azorin.


<<El dios cuyo templo está en Delfos ni dice ni oculta, sino que indica>>, afirma un famoso fragmento de Heraclíto. Entre el légein —decir— y el ‘ocultar’ —kryptein— se coloca ese semaínein— ‘indicar, dar señales, apuntar con signos’ —que el filósofo de Éfeso declaraba característica de Apolo. Carlos García Gual, (pág. 121/122) "Sobre el descrédito de la literatura" 

Un joc de miralls permet veure l'altra banda del poema Joan Bossa.


–Somia vostè regularment? –li pregunta Judith. –Quasi mai somiem ja –va dir John Ford-. I si ho fem se'ns oblida. Com que parlem de tot, no ens queda res per a somniar "Carta breu per a un llarc adeu" Peter Handke.


Viure exigeix el talent del lluitador, no el del ballarí. N'hi ha prou amb mantenir-se dempeus: no fan falta passos meravellosos Marc Aureli. 

Los libros de Sísifo son libros que tal vez no habría que leer, obras que acarreamos para conseguir tan sólo más y más peso sobre nuestras espaldas, porque son libros que rompen el pensamiento único, que nos llevan a reflexiones y temas que no hubiéramos conocido sin ellos. Son libros que, hoy en día, se puede creer que constituyen un trabajo inútil, como el de Sísifo. Y sin embargo, ese esfuerzo es necesario...


Habrá un retorno a Sartre cuando se haga el inventario de los puntos muertos a los que nos ha llevado la ideología liberal. El existencialismo es un humanismo se ha convertido en un clásico del pensamiento occidental del siglo XX, sobre todo porque en él aparecen expuestas, de una forma clara y accesible, las propuestas fundamentales del existencialismo. La vigencia del pensamiento de Sartre (su definición del hombre como hacerse continuo, su vehemente afirmación de la elección personal como compromiso que atañe a toda la humanidad, su negativa a que la angustia desemboque en apatía) no sólo permanece incólume, sino que se revela como un instrumento muy útil para afrontar el presente. Michel Contat "El existencialismo es un humanismo"  


Tots sabem prou bé, en algun raconet de la consciencia, que el suïcidi és una sortida però també una fugida vergonyosa i il·legítima i que, en el fons, és més noble i més bonic deixar-se vèncer i matar per la vida. Hermann Hesse "El llop estepari"


L'art és l'ordenació que fa l'home de la matèria sensible o intel·ligible, envers un fi estètic. James Joyce "Retrat d'artista adolescent"


Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d'una glorieta. "Es tracta d'una sorpresa", responien a cada pregunta d'ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se'n diu cristiana sepultura. Per Calders "Venim de la pols"

El conte, com qualsevol altra creació humana, cobra sentit en el temps. És temps concentrat. Les seves paraules se succeeixen una darrere l'altra: temps. Els seus personatges senten, pensen, volen, es llancen cap a l'esdevenidor, recorden el passat: temps. L'acció està entramada en la història: temps. L'acció està entramada en un procés mental: temps. Per on sigui que l'analitzem, el conte és temps (Anderson Imbert).


Escriure en aquesta llengua tan proba, tan poc cultivada, tan misèrrima, només es pot fer deixant córrer el nom propi i pensant en els que vindran. És l’única cosa què podem pensar. Tot l’anterior té ben poca importància (Josep Pla, O/C vol.38. 1977).


Vostè escrigui, no faci cap altra cosa a la vida. Només així es pot aspirar a crear alguna cosa que mereixi la pena. Per escriure bé: a) no hi ha regles; b) no cal inventar-ne; c) en cas de dubte, vegeu la regla (a) (Marguerite Duras).
Josep Pla, Samuel Beckett, Julio Cortázar, Gustave Flaubert, Walter Benjamin, Roberto Bolaño, Enrique Vila-Matas, Octavio Paz, Marguerite Duras, Clarice Lispector, Birgitte Vanderbeike "Mejillones para cenar", Joseph Roth "La leyenda del santo bevedor", Paul Virilio "La maquina de visión", Raymond Russel "Impresiones de África" , Gabriel Ferrater, Charles Baudelaire, Hermann Hesse,

Se sent -carrer avall- el picar dels martells a l'enclusa del ferrer. Tres o quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra oberta, fa els seus mònotons, inacabables exercicis de violí, esblaimats.(Josep Pla p.151,r.12-21)


L'esblaimat és l'adjectiu fort. Tota la frase ha estat una preparació, ha estat un accentuar la vulgaritat, la simplicitat del tema i, aleshores, ve la tècnica pròpiament estilística i pròpiament verbal... (Gabriel Ferrater "Tres Prosistes" p.102, E.Empúries).

En preguntar a l'escriptor Joan Esculies sobre la literatura en català, diu:<<Em ve al cap Sicília, amb la música d'El Padrí de fons>>.(Lolita Bosch"Veus"Empúries)

La Maga es pentinava, es despentinava, es tornava a pentinar. Pensava amb Rocamadur, cantava alguna cosa de Hugo Wolf (malament), em besava, em preguntava pel pentinat, es posava a dibuixar en un paperet groc, i tot això era ella indissolublement mentre jo allà, en un llit deliberadament brut, bevent una cervesa deliberadament tèbia, era sempre jo (Rayuela, Julio Cortázar).

Em prendria de cop una copa del licor més fort. <<Licors forts com metall fos>>, que deia Rimbaud.

Allò que també el lector pot fer, que ho faci el lector. (Ludwig Wintgestein)

Les novel·les no s’escriuen per explicar la vida sinó per a transformar-la, afegint-hi alguna cosa més.


Soc irlandesa. Escric sobre famílies disfuncionals, vides miserables amb carència d’amor, malaltia, vellesa, hivern, el clima gris, l’avorriment i la pluja (Caire Keegan).


La gent li semblava estranyament ignorant del valor de les paraules que feia servir tan garrulament (L’heroi p.32, James Joyce).


Me’n vaig adonar que Joyce havia anat el més lluny possible en la direcció de conèixer més, de controlar el material propi. Sempre hi estava afegint; només calia veure les seves proves d’impremta. Jo vaig comprendre que el meu camí estava en la pobresa, en la falta de coneixement i en la postració, en restar més que afegir.
Malloy i els altres se’m van aparèixer el dia que prengué consciencia de la meva estupidesa. Aleshores vaig començar a escriure allò que sentia. Què en quedarà de tota aquesta misèria nostre? Al final només una putavella passejant amb una gavardina irrisòria, per un solitari moll sota la pluja (Samuel Beckett). 


Beckett, va canviar de llengua per empobrir l’expressió. I al final els seus textos cada cop apareixien més depurats... Flaquíssim i fumant en el seu quarto de Tiers-Temps, un geriàtric de París, amb les butxaques plenes de rosegons per donar als coloms. Retirat, com un ancià qualsevol sense família, en una residència per a vells. Pensant amb el mar d’Irlanda. A l’espera de l’obscuritat definitiva. Molt millor, al final de tot, que les penes es perdin i torni el silenci. A fi de contes, és com has estat sempre. Sol.
Amb la revelació de Beckett, la història de la era Gutenberg i de la literatura en general havia començat a assemblar-se a un organisme viu que, havent arribat al cim de la seva vitalitat amb Joyce, coneixia ara amb l’hereter directe i essencial, Beckett, la irrupció d’un sentit més extrem del joc..., la baixada cap al moll oposat a l’esplendor de Joyce, la caiguda lliure en direcció al port de les aigües turbulentes de la misèria, allà on en els últims temps, i des de fa molts anys, segons Beckett: <<hi passeja una vella prostituta amb una gavardina irrisòria per la punta d’un moll escombrat per la tempesta i el vent>> (Errique Vila-Matas "Dublinesca" pàg. 223).
Justo Navarro "F", Jose Saramago, Robert Walser, James Joyce, Álvaro Pombo, Nicolai Gogol, Siri Hustvedt, Amelie Nothomb, Juan Goytisolo, Caballero Bonald, Augusto Monterroso, Nicanor Parra, Felisberto Hernandez, Miquel Pairolí, Jaume Cabré, Giacomo Leopardi, Alex Ross "El ruido eterno", Jorge L. Borges, Truman Capote, J.D. Salinger.
Sempre cal aprendre. Aprendre dels que han arribat a la fi del camí, i a tocar de les seves petjades se'ls ha obert l’abisme, el llavi prim que amaga un rerefons  còsmic, una gola sideral, rere la qual hi ha el no-res. Aprendre dels que escriuen vorejant la basarda del llindar obscur desafiant el seu vertigen suïcida amb la fixació malaltissa d’atrapar-hi reconeixement. Aprendre, doncs, dels qui de veres escriuen amb mercuri.


No es té que parlar mai d’allò que encara no s’ha escrit. Si un ho explica està perdut. En resoldre-ho oralment, en donar-li una estructura, una prosa, una sintaxi, en revelar el secret que tot relat amaga, es perd l'interès per escriure’l.

Segons diuen els experts, en el conte, cal utilitzar la forma esfèrica en la seva construcció. Desenvolupant en el seu si un món de característiques irrisòries d’allò més quotidià, on un mateix pugui ser un dels personatges. Així que obro la maleta vella dels viatges i deixo que les paraules surtin a airejar-se..., després, com bonament pugui, les aniré posant d'una en una dins l'esfera màgica.

Cal parlar d’aquell home pusil·lànime davant la família i la societat, abocat a una malaltia que, segons ell mateix, va néixer d’una tensió insuportable entre vida i literatura; d’aquell home que va escriure les grans paràboles de l’opressió i la repressió, de la culpa i el desconcert davant una realitat difícilment assumible; d’aquell home que va saber definir la crueltat d’uns poders alienadors de l’individu, uns poders que han caracteritzat específicament aquest segle; d’aquell home que va ser, és i serà sempre una potència literària de primeríssim ordre, una potència textual al·lucinat, abassegadora, d’una contundència i una precisió implacables; d’aquell home que va ser alhora esquívol i cordial, dubtós i segur, suma i exemple de les contradiccions del nostre temps i capaç de donar una fisonomia única i nova a una temàtica tan actual com universal. Crec que ell és l’escriptor del segle. Es diu Franz Kafka.
Jaime Gil de Biedma, Franz Kafka, Joseph Conrad, J.M.Coetze, Stefan Zweig, Virgilio, Andre Gide, Robert Musil, Claudio Magris, Herman Melville. Ernest Hemingway, Mercè Rodoreda, Miquel Bauçà, Jorge Semprún, Pere Calders, Fernando Savater, Caire Keegan, Eugene O'neil, Enric Casasses, Albert Sánchez Piñol, Lolita Bosch.

Hi havia una vegada un colom que, fatigat d’obrir-se pas pels aires a força d’aletejar, va pensar que volaria molt millor si no hi hagués aire (Kant). Igual, durant mil·lennis, els filòsofs han estat filosofant gràcies a les paraules que els sostenien en vol, amb la ingrata convicció que pensarien millor si no hi hagués llenguatge; però en el nostre segle, la il·lusió s’acaba, i el pensador, o cau dels núvols, o accepta –i encara gaudeix- el vol lingüístic.


Inexistència. Aquest llibre està escrit per un autor inexistent, dedicat a una tribu inexistent. Pregonament inexistent, ambdós. Però aquí rau llur encís. La modernitat, el futur, serà inexistent o no serà. Per aquí van les coses de debò, les serioses (Miquel Bauçà, El canvi. Des de l'Eixample).

Addenda: notes addicionals a les d’un llibre. Sopa de minuit: A París l’anomenen així perquè la prenen a la sortida dels teatres. Eufonia: sonoritat agradable que resulta de l’encertada combinació dels elements acústics de la paraula. Abellir: venir de grat / despertar un desig. M’abelleix. Ranera: soroll anormal. Romandre: no anar-se’n d’un lloc. Captenir-se: obrar de tal manera en determinades circumstancies o envers una persona o cosa determinada. Ciavoga: gir dins el menor espai possible. Estava immiscint-se en la vida privada d’aquell home. Centó: introduir en un relat escrits d’altres autors.  El ver bum és la paraula. EL logos el sentit. Pleonasme o redundància viciosa de les paraules. Sobreabundar. En la construcció gramatical fent servir un o més vocables innecessaris per donar sentit al discurs. 





No hay comentarios:

Publicar un comentario