Datos personales

Mi foto
Natural d'Arocas de Mar, un lloc al sud de Maracaibo
Tipus d'aparença amable,tocat per la Tramuntana.

martes, 7 de diciembre de 2010

"El navegador de fons de mirall"

Des del viu de la pàgina em presento com la veu narradora del que podia ser un artefacte literari, si el meu protagonista no s’hagués esgarriat enmig de la trama estructural del Verb. Ha viatjat enrere en els temps sense saber-ho? No se sap pas! No hi ha prou informació respecte aquests allunissatges atípics. Van concloure les tres eminències consultades per la ciència oficial. Però, malgrat el que digueren uns i altres la realitat fou que, aquella nit, la seva naturalesa de viatger suïcida el dugué més enllà d’altres nits: en carregar-se a collibè el seu anodí dia a dia, va prendre impuls i a la fi d’un triple salt mortal ran de l’abisme, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, va decidir capbussar-se dins la lluna bisellada de l’armari mirall de quatre cossos del veí. 
Així que el meu protagonista era a l’altra banda del mirall sense haver pres mal, o almenys això semblava. Inexplicablement, però, també era l’únic ésser viu al món que sense haver rebut cap instrucció prèvia, ni saber de manera fefaent quins eren els paràmetres que governaven aquells indrets, tot i així, insisteixo, encara era viu malgrat la dimensió d’aquell fons de mirall antic.
Després de la deflagració que es va produir en traspassar el vidre, ell va ser conscient d’un munt de particularitats que per distracció o desídia li havien passat per alt. Naturalment, es tractava de coses com: la seva inqüestionable invisibilitat, la capacitat de maniobra que havia assolit movent-se pels espais mínims, la megavelocitat amb què podia viatjar d’un costat a l’altre de món navegant d’aquella manera singular pel fons de mirall..., i una de les coses que de seguit se’n va adonar fou que de miralls n’hi havia arreu, eren de moltes formes, de totes les mides i es podia dir sense por a equivocar-se que, des d’antic, el mirall s’havia convertit en un estri del tot necessari, al qual s’atribuïa un nivell poderós d’atracció. Fins i tot les llegendes el van dotar de certa màgia i d’una influència cabdal per actuar com un tirà en nom de les tendències imposades per les modes. Al llarg de la vida és l’element on hom s’abandona: a ell se li confia la intimitat més recòndita, el costat luxuriós, la vessant perversa i tota la càrrega d’exhibicionisme de l’ésser. És un company de viatge insubstituïble i en moltes ocasions un confident perfecte, capaç d’entomar de bon grat qualsevol fantasia esbojarrada, com ara la de fer-se l’amor un mateix in situ, amorrat al seu vidre fred; sense ni tan sols imaginar que en les fondàries del propi mirall hi pot habitar un intrús, un ésser pervers guaitant les criatures amb la seva lasciva mirada de vidre. Un espia de les intimitats alienes que podria vendre les imatges al millor postor, un sàtir carregat de malformacions congènites i que, bavejant de luxúria i amb molta determinació i fúria, escup contra l’espatlla del mirall quantitats inversemblants de moc putrefacte pel seu penis ganxut; sempre excitat, disposat a la brega de no deixar de masturbar-se nit i dia davant de les llaminadures que arreu i a tot hora li ofereixen els miralls.
Els propers viatges pels indrets prims com orelles de gat no els tornaria a fer de manera improvisada, com va ocórrer en les darreres experiències: va decidir escoltar la meva veu narradora i no fer res que el posés en risc. Vet aquí doncs que, sense adonar-se’n, es va convertir en algú inclassificable i rar, diferent a la resta: un tipus talentós, fenomen de la natura i referent del viatge. El primer de l’espècie que després de concloure escrupolosament amb aquella experiència suïcida, feliçment, va tornar a casa sa i estalvi. Però, els següents intents no es pot pas dir que fossin del tot reeixits i satisfactoris. En aquell desplaçament en concret, es produí la desviació per culpa de les seves pròpies mancances en el control de la navegació. Havia anat a parar a una localitat propera a Londres i no pas al Kensington Parc com estava previst. Calia, doncs, que agafés un rodalies fins a la ciutat. Aprofitant l’avinentesa, jo com a veu narradora experta en navegadors i viatges suïcides, vaig prendre la decisió de deixar l’aprenent allà on era. Entaforat en el fons de mirall del WC d’aquella estació solitària, a fi que s’espavilés tot sol com a futur viatger suïcida en pràctiques.
*
Enmig d’un principi d’atac produït per l’absència injustificada de la meva veu narradora, precipitadament, vaig canviar-me d’un fons de mirall a un altre. En prendre aquesta decisió no tenia gens clar que una maniobra en fals com aquella deixava al descobert la meva mancança de perícia (per la veu narradora un vertader fiasco). Dalt del tren, just davant el mirall on estava ficat, hi havia un paio mirant-se detingudament el mugró esquerre. La seva actitud centrada en l’observació no feia pensar res d’estrany, però, tot d’una, me’n vaig adonar que aquell mugronet d’aparença insignificant li anava creixent fins convertir-se en una autèntica i genuïna mamella. Fins aquí no hi vaig trobar cap raresa, el que de veres em va sorprendre fou allò que s’amagava dins: en fer coincidir les dades establertes, maniobrant degudament el mugró –ara cap ací ara cap allà- s’obrí el compartiment on hi havia una bola de vidre, l’estri indispensable perquè aquell bon home pogués exercir la seva professió d’endevinador ferroviari. De seguit ho va tenir tot a punt. El primer client que va fer cap a l'improvisada consulta era una dona de cabells rossos que duia un munt de problemes sota el braç. Mentre que l’endevinador diligentment enllestia la feina, la dona rossa, amb una mà i ajudant-se de la llengua, anava desant dins la seva boca tot allò resolt, ara reconvertit amb textura i forma d’hòstia, i per no perdre el ritme, amb l’altra mà, li amollava els mals auguris d’un en un a l’home de la bola. Per completar del tot la bugada van estar a prop de dues hores i el cost de la sessió es va resoldre per la mòdica quantitat de 10 lliures; un cost ponderat, tenint en compte el magnífic tràfec que es produïa dins la bola en cada sessió. Un enrenou, com es pot comprendre, invisible per a la resta dels viatgers..., on jo, seguint el meu instint suïcida, em vaig capbussar enmig d’aquella forma esfèrica plena a vessar d’incògnites i de preguntes incontestades.

No va ser gens fàcil l’adaptació a l’espai ni a l’atmosfera sufocada: una bola, tot i esser de vidre, no és de cap manera un mirall; ni són les mateixes les regles que regeixen els seus espais. Vaig haver de fer mans i mànigues per no sucumbir dins la seva atmosfera saturada i del tot desconeguda. Un cop recuperat de l’ensurt vaig emprendre de nou el fil de la investigació i, al cap dels primers passos, van venir al meu encontre uns éssers que tota la seva naturalesa era constituïda per un cap gros acompanyat de dos bracets i dues cametes ínfimes. Eren “els boludos”, una ètnia en perill d’extinció que habitava en petits grups dins les boles de vidre i, molt especialment, dins les dels endevinadors solvents i mags acreditats; atès que eren ells qui traginaven els problemes en forma de llangardaixos d’un costat a l’altre de la central depuradora, per a despatxar allò enllestit, com hòsties del tipus homologat.
*
Així funcionaven les coses pels fons de mirall per on vaig navegar, fins que un dia, sobtadament, va aparèixer en la meva vida de navegador solitari, un personatge singular. El seu nom era Argus, i la seva casa el món. Vestia roba vaquera i calçava gruixuda bota. El seu rostre folrat pels vents presentava una barba tancada i mig canosa. Mirava enllà sense cap límit, i es podia arribar a dir que, amb una ullada, podia travessar totes les nits. Argus era un espècimen humà equipat amb grans prestacions anatòmiques, i en la lluita per la supervivència, per descomptat, ho tenia tot guanyat. Però un dia el destí es va creuar en la seva vida de manera casual (en aquella ocasió el destí tenia forma de dona). Es va creuar en el seu camí, i van faltar mil·lèsimes per no prendre mal. Jésica era pilot oficial de fórmula 1, i el seu temps era or; la consideraven la dona més ràpida i la més arriscada dels pilots d’aquesta classe. Jésica estava tan familiaritzada amb el risc que en conèixer a Argus no va parar esment amb el perill que suposava aquell encontre ocasional, que havia endegat el destí per ajuntar-los com a parella estable. Sense adonar-se’n, van començar un periple inacabable pel món seguint els grans premis on participava Jésica. La seva casa era un enorme camió platejat equipat amb la millor tecnologia; però, malgrat tenir-ho tot al seu abast: fama, reconeixements, diners i aquell circ al seu servei, res era suficient per matar la rutina que havia pres carta de naturalesa en la relació de Jésica i Argus. 
Així que un dia, fart de tanta “mandanga” al seu voltant, a la primera cruïlla de camins que Argus va trobar, d’un cop de volant va torçar a la dreta per perdre’s en l’espai remot..., se’n va anar el més distant que pogué de Jésica, i no va parar d’allunyar-se’n fins passats dos anys. Finalment, un dia, va aturar la seva fugida: va observar detingudament el paisatge amb la seva mirada impertorbable, comprovant per ell mateix que es trobava en el lloc de partida, just a la cruïlla on feia molt de temps, seguint un impuls vital, havia decidit torçar a la dreta del seu destí..., el destí que una vegada més es tornava a creuar. I ara ell, després d’haver donat la volta al món aconduït per un impuls era allà, assegut sobre una pedra com un Sísif qualsevol, recollit en la pròpia intimitat, fent girar els pensaments per mirar de trobar-li un sentit al seu viure absurd. De tota manera, pel que feia a les noticies, tot havia canviat tant que fins i tot era impossible qualsevol intent de recuperar un fragment de passat: Jésica feia un any que havia mort en el circuit d’Indianapolis, apunyalada per l’esmolada ploma d’un novel·lista fracassat, fastiguejat d’haver de suportar els èxits aliens. Argus no va saber mai el tràgic final de Jésica, i mentre va restar assegut sobre aquella pedra no va deixar de pensar en tot allò que havia estat la seva vida sense ella..., però definitivament, i després de pensar-ho mol bé, havia descobert que, en realitat, de qui estava profundament enamorat era d’Abdalà, el mecànic marroquí de Jésica.
*
Aprofitant la meva condició de navegador de fons de mirall, un dia que em trobava especialment capficat pels dubtes que havia despertat en la meva ment de viatger suïcida l’assassí de Jésica, vaig decidir d’anar a l’encontre del novel·lista per conèixer de ben a prop l’homicida dels circuits automobilístics. L’home que jo cercava, el tenia assegut davant d’un pupitre adossat a la paret, a poca distància del meu punt d’observació. El veia escriure de manera reposada i amb mètode, en una llibreta de paper reciclat propietat de la institució penitenciària. Escrivia amb la ploma assassina una novel·la que només podia interessar a ell mateix atès que, com totes les altres que havia escrit, no arribaria a ser publicada: mai no veuria la llum dels aparadors, ni estaria als prestatges de cap llibreria, ni per un instant podria ser acaronada per la mà tèbia d’un lector. No cal ni dir, que n’era conscient de tot això, però, amb tot, ell seguia amb la seva dèria d’escriure dia rere dia, i ho feia amb la disciplina i amb l’exigència d’un autèntic escriptor. Vaig estar observant llargament el transcórrer monòton de la història que li anava fluint de la ploma: la història no tenia cap pretensió, tractava de l’existència d’un personatge gris, de l’avorrida vida d’un perfecte perdedor a qui agradava escriure novel·les i, a la vegada, especular de quina manera el podria afectar un èxit sobtat en la seva condició d’assassí de famosos. Era conscient que la seva situació no era la més idònia per assumir tota la repercussió que podia comportar l’èxit, i encara menys un èxit no esperat ni desitjat. Seguint el tarannà de l’escriptura d’aparença tranquil·la, tot d’una, vaig notar com si passés quelcom inesperat sobre el paper, com si el propi protagonista, per qüestions desconegudes, hagués entrat en conflicte amb alguna cosa de l’entorn o bé directament amb l’autor. Així que el protagonista de la novel·la, fent cas omís de la voluntat del seu creador, en un moment donat, per enveja, per ràbia, per estar fins dalt de tot en la seva desesperada situació de “inèditus”, i encara amb la tinta fresca sobre el seu traç, va decidir de manera unilateral de tirar pel camí del mig i posar-se en situació d’insurrecció. Com és natural, posat el personatge en franca rebel·lió, poc podia fer l’autor sinó escriure al dictat les estrambòtiques indicacions del seu protagonista (en realitat el seu alter ego) sortit de mare. A ell, l’únic que li interessava de veres era assolir l’èxit de la manera més rapida possible. No buscava notorietat, ni fama; buscava la “pastarrufa”. El diner suficient per sortir-se’n de totes les novel·les on l’havien ficat sense el seu consentiment, i poder anar de putes de manera indefinida fins que el cos ho aguantés.
*
En la meva navegació arreu del món va quedar enrere aquell fons de mirall, i vet aquí, que en un lloc remot d’un altre continent em vaig trobar de fit a fit amb aquesta frase desesperada que havia anotat a llapis el poeta: l’amor que mata no mor mai. Ho va escriure en un dels fulls de paper quadriculat d’un bloc de tapes negres que havia tret de l’infern de la seva americana de vellut: ell era un home disminuït en tota la seva extensió i volum, o sigui que en conjunt (vestit i ben calçat), no devia pesar més enllà dels 50 quilos; la seva veu també era mínima, així com les ulleres de jueu vell que feien equilibris sobre la carena del seu nas aguilenc. Agapito Sansegundo, amb el seu metre cinquanta-tres, no podia presumir de gran altura, ni de tenir una edat avançada. El seu rostre imberbe es contradeia amb els 75 anys que determinaven els escassos documents que li quedaven. D’ell, de la seva vida mínima, ho sabia gairebé tot: allò que em retenia i no em deixava marxar d’aquell fons de mirall era, precisament, la seva poètica d’amor i mort escrita en els fulls de paper quadriculat, on el traç que fluïa del llapis curt escrivia versos d’aparença inconnexa com aquests.
Si et mato..., si em mates.
L’amor vertader mata,
l’amor que mata no pot morir mai més.
Agapito, des que era una criatura de calça curta, volia ser poeta. Escriure en vers era la seva dèria; però, aleshores, acostumava a succeir que allò que era fàcil per alguns n’hi havia d’altres que no ho podien aconseguir. A l’Argentina, enmig de la pampa profunda, el que feia un vailet de sol a sol com Agapito no era altra cosa sinó pasturar ramats de xais. Així que, amb la vara a la mà, el gos d’atura i un sarró a l’esquena, va anar tirant fins fer-se vell aconduint ramats pels confins sense límits, a la recerca de les millors pastures dins un territori inhòspit i incapaç d’emetre cap notícia ni bona ni dolenta en cap direcció. Un espai enmig d’un buit absolut on l’existència humana era esborrada per aquella dimensió monstruosa de res que ho engolia tot. Un lloc situat en un confí oblidat que ni tan sols deixava que hi arribés cap alè en forma de senyal, ni notícia llunyana de cap déu salvatge. I no obstant això, un dia, en aquell no res oblidat, va morir Calixto, el seu germà gran i únic propietari del ramat que Agapito creia seu. A manera de liquidació, els hereus del difunt, sense cap mirament, el van fer fora..., es va trobar doncs enmig del carrer amb el que portava posat i prou. Agapito se’n va anar a la ciutat a la recerca d’aquell futur que un dia va endreçar en un racó de la memòria convençut que mai no seria tard per aprendre. Als 65 anys va començar a llegir i escriure gràcies a la ciència del mestre d’escola retirat Rodolfo Cuenca i a la bondat de la família que el va acollir, propietària de l’hostal Casa Antúnez, on va treballar de mosso per a tot el que calgués. Un cop situat i organitzats els deures, aprofitant les estones de lleure, intentava escriure en el bloc de tapes negres i paper quadriculat tot allò que havia estat capaç de retenir al llarg de tants anys aquell cap de pastor nòmada recent moblat. 
Ell escrivia a les tardes assegut a prop d’una taula del menjador, a escassos centímetres del mirall que jo ocupava espiant els secrets de la seva cal·ligrafia mínima; però, aquella tarda, esperonat per no sé quina cosa, vaig transgredir la norma (la veu narradora es va dur les mans al cap): sense més ni més vaig deixar el fons de mirall per aparèixer al menjador de Casa Antúnez davant Agapito Sansegundo que, per cert, ni se’n va adonar. Ens vam fer amics saltant-me totes les regles del navegador; amb altres paraules, jo vaig ser qui va voler fer-se amic d’ell. Vaig esmerçar molt de temps per aconseguir la seva amistat, i encara no sé prou bé si la vaig assolir del cert: per Agapito el mot amistat no tenia cap sentit, ell era un home forjat en la soledat més profunda i radical de totes les soledats, el seu món interior era tan ple de tot que, ara per ara, una amistat ocasional com la meva li feia més nosa que servei i, també, per què no dir-ho, un xic de mandra. Però jo, a l’inrevés d’ell, tenia temps, un majúscul espai que no tenia amb què omplir; disposava, ni més ni menys de tot el temps del viatger suïcida. Per tan, vaig tornar a aquell fons de mirall –què podia fer si no?- on totes les tardes veia el meu amic, el poeta, com deixava rajar per la mina del seu llapis curt la seva poesia d’amor i mort: pausadament, l’anava desgranant sobre la quadrícula d’aquell bloc com ho podia fer un oficiant sectari sobre un altar en un sacrifici sagnant ofert a un déu absurd i inútil. 
La veritat era que no podia deixar d’espiar la seva escriptura que es retorçava fins esdevenir criptogràfica, com tampoc no podia deixar de sotjar el seu clatell amb l’escletxa per al portabateries hàbilment camuflat. Influït per la nua realitat d’Agapito Sansegundo, em vaig posar a pensar en un munt de personatges de pel·lícula: l’alienígena de la dimensió desconeguda, el robot de la galàxia remota i, sobretot, en la peli que vaig veure en un videoclub pekinés: hi sortia una presència arribada dels trànsits perifèrics de naturalesa immortal que escampava arreu la llavor dels seus versos xifrats, que no eren altra cosa sinó una selecció organitzada de missatges desesperats a punt per esdevenir alternativa avantguardista de corrent pensadora i, per descomptat, colonitzadora a nivell interplanetari. 
*
De retorn cap a casa, no me’n vaig poder estar d’aturar-me en el mirall de la llibreria Altaïr, per fer-hi una ullada i escoltar la conferència d’una autèntica i genuïna veu narradora, col·lega d’aquell protagonista que va deixar tirat al seu autor, l’assassí de l’esmolada ploma. Dita veu, experta en navegadors de fons de mirall que no són altra cosa sinó viatgers suïcides (segons estava anunciat), explicaria les vivències del llarg periple que va protagonitzar com a veu narradora, seguint les petjades del seu protagonista enlluernat pel desideràtum que va produir dins el món literari la novel·la "Indianapolis Sang i Fetge", on ell hi encarnava el personatge central.

Senyores... Senyors. Bona nit a tothom i benvinguts al viatge... En sentir aquests mots, vaig identificar-la com la veu que em va deixar al WC de l’estació de rodalies anglesa, just al començament de la meva carrera de viatger suïcida. 

Em presento com la veu narradora del que podia ser un relat d’èxit, si el meu protagonista no s’hagués esgarriat enmig de la trama estructural. Va traspassar el mirall sense parar esment en la reiterada crida que li va fer l’autor, i no va titubejar un pèl a l’hora de deixar plantat el lector en una pàgina a mig explicar per la meva veu. Estava com boig, deia que no volia sentir-se manipulat per editors àvids de lletra fresca, ni traït sobre el paper per escriptors de dubtosa ambició literària. Així que va tirar pel dret, fent-se a la mar sense voler entendre que la humitat marítima podria malmetre la seva estructura de tinta. Volia esdevenir una estrella. Es creia plenament convençut de les seves capacitats artístiques i intel·lectuals, del seu físic inqüestionable i de la meva veu que, per cert, sempre anava enganxada a ell. Érem un “pack”, un producte editorial elaborat amb molta ciència. Ell i jo estàvem dissenyats per a protagonitzar el més gran “bum” del món mundial i, tanmateix, els dos sabíem, i ho sabíem de veres, que no hi hauria déu que ens entengués. Així que a la fi, vàrem passar de tot i malgrat el grau d’humitat poc recomanable per a una estructura de tinta com la del meu protagonista, vam començar a especular amb històries a la mesura del seu art. En plena navegació, abordàrem la literatura de viatge. Primer dins d’un escenari oceànic, i més endavant en tots els confins del planeta que exigissin les elaborades trames. Després d’haver emprat repetidament la teoria de l’iceberg, el seu físic de tinta va resistir: va aguantar la immersió prolongada, l’embat de la galerna, el sol dels tròpics, la fricció desmesurada de l’harmatan, el bany entre manglars, les urpades de la selva i tot allò mesquí que en la ruta hi va haver. N’hi va haver, i no penso amagar-ho: el meu protagonista, influït pel seu egocentrisme em va deixar per un altre, se’n va anar amb una veu narradora d'Hollywood que li va prometre un lloc al firmament. I emulant les estrelles es va fer construir una mansió de color rosa a Beverly Hills, per compartir la seva vida de paper amb una dona sofisticada, de mirada llanguida, cabellera rossa platí que vestia de setí vermell des del generós escot fins a les soles del seus talons d’agulla. La seva fama, el seu estrellat, el seu èxit indiscutible, em va privar de la seva presència, del seu considerable pes en la creació i desenvolupament de les històries i del personatge que les interpretava. Ell no era un altre sinó el meu protagonista que només va arribar a ésser una creació literària, un artefacte del qual se servia la meva veu narradora per contar històries des del llindar de la pàgina gràcies a una estructura de tinta ambulant. Com aquella tinta que va resultar molt bona per a navegadors o, altrament dit, viatgers suïcides.ramon freixenet estol 2011 "Premi 9 d'octubre" de creació literària de Sant Vicent del Raspeig (Valencia)


4 comentarios:

  1. Respecto a NAVEGADOR DE FONS DE MIRALL:
    Me parece una pieza de orfebrería,una obra que se aproxima a maestra, por varias razones: por la precisión y exuberancia de su vocabulario,por la belleza y el ritmo del relato,por su barroquismo deslumbrante,sin que nunca llegue a ser empalagoso, por el derroche de imaginación con que nos regala el autor,por la flexibilidad con que sabe entrar y salir en situaciones difíciles,por la originalidad de la narración...
    Doy gracias porque, con su lectura,he gozado de unos momentos felices, de esos que sólo aprecias al salir del trance en que este hecho,el sumergirte en la historia, te ha proporcionado.
    Únicamente he de añadir que el encuentro con esta fábula me ha sorprendido (sólo un poquito), porque conociendo la obra del autor y sabiendo que ése es su estilo,esta vez creo que ha superado su récord.
    E.V.L.

    ResponderEliminar
  2. Un dia un professor em va dir una bona obra d'art havia de ser complexa. Hi vaig estar d'acord tot i que em sembla un criteri fluix, ambigu i eteri per determinar la qualitat de l'art.

    He pensat en aquest professor, avui, quan he acabat de llegir el conte. És complex, suggerent i permet múltiples lectures. És un text per ser rellegit que diu molt i suggereix més. És concreció i és mètafora, és una atmosfera embolcallant.

    Gràcies pel text, Ramon, i felicitats!

    Marta

    ResponderEliminar
  3. Matilde:benvinguda, ja saps que tens la porta oberta. Un peto.

    Vivar:gracias, muchas gracias por los alientos.Tu sabes cuanto cuesta escribir. Un abrazo.

    Marta Bosch:per a tu les gracies Marta, per la valoració que has fet del navegador. Salutacions.

    ResponderEliminar