Datos personales

Mi foto
Natural d'Arocas de Mar, un lloc al sud de Maracaibo
Tipus d'aparença amable,tocat per la Tramuntana.

martes, 7 de diciembre de 2010

"El navegador de fons de mirall"

Des del viu de la pàgina em presento com la veu narradora del que podia ser un artefacte literari, si el meu protagonista no s’hagués esgarriat enmig de la trama estructural del Verb. Ha viatjat enrere en els temps sense saber-ho? No se sap pas! No hi ha prou informació respecte aquests allunissatges atípics. Van concloure les tres eminències consultades per la ciència oficial. Però, malgrat el que digueren uns i altres la realitat fou que, aquella nit, la seva naturalesa de viatger suïcida el dugué més enllà d’altres nits: en carregar-se a collibè el seu anodí dia a dia, va prendre impuls i a la fi d’un triple salt mortal ran de l’abisme, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, va decidir capbussar-se dins la lluna bisellada de l’armari mirall de quatre cossos del veí. 
Així que el meu protagonista era a l’altra banda del mirall sense haver pres mal, o almenys això semblava. Inexplicablement, però, també era l’únic ésser viu al món que sense haver rebut cap instrucció prèvia, ni saber de manera fefaent quins eren els paràmetres que governaven aquells indrets, tot i així, insisteixo, encara era viu malgrat la dimensió d’aquell fons de mirall antic.
Després de la deflagració que es va produir en traspassar el vidre, ell va ser conscient d’un munt de particularitats que per distracció o desídia li havien passat per alt. Naturalment, es tractava de coses com: la seva inqüestionable invisibilitat, la capacitat de maniobra que havia assolit movent-se pels espais mínims, la megavelocitat amb què podia viatjar d’un costat a l’altre de món navegant d’aquella manera singular pel fons de mirall..., i una de les coses que de seguit se’n va adonar fou que de miralls n’hi havia arreu, eren de moltes formes, de totes les mides i es podia dir sense por a equivocar-se que, des d’antic, el mirall s’havia convertit en un estri del tot necessari, al qual s’atribuïa un nivell poderós d’atracció. Fins i tot les llegendes el van dotar de certa màgia i d’una influència cabdal per actuar com un tirà en nom de les tendències imposades per les modes. Al llarg de la vida és l’element on hom s’abandona: a ell se li confia la intimitat més recòndita, el costat luxuriós, la vessant perversa i tota la càrrega d’exhibicionisme de l’ésser. És un company de viatge insubstituïble i en moltes ocasions un confident perfecte, capaç d’entomar de bon grat qualsevol fantasia esbojarrada, com ara la de fer-se l’amor un mateix in situ, amorrat al seu vidre fred; sense ni tan sols imaginar que en les fondàries del propi mirall hi pot habitar un intrús, un ésser pervers guaitant les criatures amb la seva lasciva mirada de vidre. Un espia de les intimitats alienes que podria vendre les imatges al millor postor, un sàtir carregat de malformacions congènites i que, bavejant de luxúria i amb molta determinació i fúria, escup contra l’espatlla del mirall quantitats inversemblants de moc putrefacte pel seu penis ganxut; sempre excitat, disposat a la brega de no deixar de masturbar-se nit i dia davant de les llaminadures que arreu i a tot hora li ofereixen els miralls.
Els propers viatges pels indrets prims com orelles de gat no els tornaria a fer de manera improvisada, com va ocórrer en les darreres experiències: va decidir escoltar la meva veu narradora i no fer res que el posés en risc. Vet aquí doncs que, sense adonar-se’n, es va convertir en algú inclassificable i rar, diferent a la resta: un tipus talentós, fenomen de la natura i referent del viatge. El primer de l’espècie que després de concloure escrupolosament amb aquella experiència suïcida, feliçment, va tornar a casa sa i estalvi. Però, els següents intents no es pot pas dir que fossin del tot reeixits i satisfactoris. En aquell desplaçament en concret, es produí la desviació per culpa de les seves pròpies mancances en el control de la navegació. Havia anat a parar a una localitat propera a Londres i no pas al Kensington Parc com estava previst. Calia, doncs, que agafés un rodalies fins a la ciutat. Aprofitant l’avinentesa, jo com a veu narradora experta en navegadors i viatges suïcides, vaig prendre la decisió de deixar l’aprenent allà on era. Entaforat en el fons de mirall del WC d’aquella estació solitària, a fi que s’espavilés tot sol com a futur viatger suïcida en pràctiques.
*
Enmig d’un principi d’atac produït per l’absència injustificada de la meva veu narradora, precipitadament, vaig canviar-me d’un fons de mirall a un altre. En prendre aquesta decisió no tenia gens clar que una maniobra en fals com aquella deixava al descobert la meva mancança de perícia (per la veu narradora un vertader fiasco). Dalt del tren, just davant el mirall on estava ficat, hi havia un paio mirant-se detingudament el mugró esquerre. La seva actitud centrada en l’observació no feia pensar res d’estrany, però, tot d’una, me’n vaig adonar que aquell mugronet d’aparença insignificant li anava creixent fins convertir-se en una autèntica i genuïna mamella. Fins aquí no hi vaig trobar cap raresa, el que de veres em va sorprendre fou allò que s’amagava dins: en fer coincidir les dades establertes, maniobrant degudament el mugró –ara cap ací ara cap allà- s’obrí el compartiment on hi havia una bola de vidre, l’estri indispensable perquè aquell bon home pogués exercir la seva professió d’endevinador ferroviari. De seguit ho va tenir tot a punt. El primer client que va fer cap a l'improvisada consulta era una dona de cabells rossos que duia un munt de problemes sota el braç. Mentre que l’endevinador diligentment enllestia la feina, la dona rossa, amb una mà i ajudant-se de la llengua, anava desant dins la seva boca tot allò resolt, ara reconvertit amb textura i forma d’hòstia, i per no perdre el ritme, amb l’altra mà, li amollava els mals auguris d’un en un a l’home de la bola. Per completar del tot la bugada van estar a prop de dues hores i el cost de la sessió es va resoldre per la mòdica quantitat de 10 lliures; un cost ponderat, tenint en compte el magnífic tràfec que es produïa dins la bola en cada sessió. Un enrenou, com es pot comprendre, invisible per a la resta dels viatgers..., on jo, seguint el meu instint suïcida, em vaig capbussar enmig d’aquella forma esfèrica plena a vessar d’incògnites i de preguntes incontestades.

No va ser gens fàcil l’adaptació a l’espai ni a l’atmosfera sufocada: una bola, tot i esser de vidre, no és de cap manera un mirall; ni són les mateixes les regles que regeixen els seus espais. Vaig haver de fer mans i mànigues per no sucumbir dins la seva atmosfera saturada i del tot desconeguda. Un cop recuperat de l’ensurt vaig emprendre de nou el fil de la investigació i, al cap dels primers passos, van venir al meu encontre uns éssers que tota la seva naturalesa era constituïda per un cap gros acompanyat de dos bracets i dues cametes ínfimes. Eren “els boludos”, una ètnia en perill d’extinció que habitava en petits grups dins les boles de vidre i, molt especialment, dins les dels endevinadors solvents i mags acreditats; atès que eren ells qui traginaven els problemes en forma de llangardaixos d’un costat a l’altre de la central depuradora, per a despatxar allò enllestit, com hòsties del tipus homologat.
*
Així funcionaven les coses pels fons de mirall per on vaig navegar, fins que un dia, sobtadament, va aparèixer en la meva vida de navegador solitari, un personatge singular. El seu nom era Argus, i la seva casa el món. Vestia roba vaquera i calçava gruixuda bota. El seu rostre folrat pels vents presentava una barba tancada i mig canosa. Mirava enllà sense cap límit, i es podia arribar a dir que, amb una ullada, podia travessar totes les nits. Argus era un espècimen humà equipat amb grans prestacions anatòmiques, i en la lluita per la supervivència, per descomptat, ho tenia tot guanyat. Però un dia el destí es va creuar en la seva vida de manera casual (en aquella ocasió el destí tenia forma de dona). Es va creuar en el seu camí, i van faltar mil·lèsimes per no prendre mal. Jésica era pilot oficial de fórmula 1, i el seu temps era or; la consideraven la dona més ràpida i la més arriscada dels pilots d’aquesta classe. Jésica estava tan familiaritzada amb el risc que en conèixer a Argus no va parar esment amb el perill que suposava aquell encontre ocasional, que havia endegat el destí per ajuntar-los com a parella estable. Sense adonar-se’n, van començar un periple inacabable pel món seguint els grans premis on participava Jésica. La seva casa era un enorme camió platejat equipat amb la millor tecnologia; però, malgrat tenir-ho tot al seu abast: fama, reconeixements, diners i aquell circ al seu servei, res era suficient per matar la rutina que havia pres carta de naturalesa en la relació de Jésica i Argus. 
Així que un dia, fart de tanta “mandanga” al seu voltant, a la primera cruïlla de camins que Argus va trobar, d’un cop de volant va torçar a la dreta per perdre’s en l’espai remot..., se’n va anar el més distant que pogué de Jésica, i no va parar d’allunyar-se’n fins passats dos anys. Finalment, un dia, va aturar la seva fugida: va observar detingudament el paisatge amb la seva mirada impertorbable, comprovant per ell mateix que es trobava en el lloc de partida, just a la cruïlla on feia molt de temps, seguint un impuls vital, havia decidit torçar a la dreta del seu destí..., el destí que una vegada més es tornava a creuar. I ara ell, després d’haver donat la volta al món aconduït per un impuls era allà, assegut sobre una pedra com un Sísif qualsevol, recollit en la pròpia intimitat, fent girar els pensaments per mirar de trobar-li un sentit al seu viure absurd. De tota manera, pel que feia a les noticies, tot havia canviat tant que fins i tot era impossible qualsevol intent de recuperar un fragment de passat: Jésica feia un any que havia mort en el circuit d’Indianapolis, apunyalada per l’esmolada ploma d’un novel·lista fracassat, fastiguejat d’haver de suportar els èxits aliens. Argus no va saber mai el tràgic final de Jésica, i mentre va restar assegut sobre aquella pedra no va deixar de pensar en tot allò que havia estat la seva vida sense ella..., però definitivament, i després de pensar-ho mol bé, havia descobert que, en realitat, de qui estava profundament enamorat era d’Abdalà, el mecànic marroquí de Jésica.
*
Aprofitant la meva condició de navegador de fons de mirall, un dia que em trobava especialment capficat pels dubtes que havia despertat en la meva ment de viatger suïcida l’assassí de Jésica, vaig decidir d’anar a l’encontre del novel·lista per conèixer de ben a prop l’homicida dels circuits automobilístics. L’home que jo cercava, el tenia assegut davant d’un pupitre adossat a la paret, a poca distància del meu punt d’observació. El veia escriure de manera reposada i amb mètode, en una llibreta de paper reciclat propietat de la institució penitenciària. Escrivia amb la ploma assassina una novel·la que només podia interessar a ell mateix atès que, com totes les altres que havia escrit, no arribaria a ser publicada: mai no veuria la llum dels aparadors, ni estaria als prestatges de cap llibreria, ni per un instant podria ser acaronada per la mà tèbia d’un lector. No cal ni dir, que n’era conscient de tot això, però, amb tot, ell seguia amb la seva dèria d’escriure dia rere dia, i ho feia amb la disciplina i amb l’exigència d’un autèntic escriptor. Vaig estar observant llargament el transcórrer monòton de la història que li anava fluint de la ploma: la història no tenia cap pretensió, tractava de l’existència d’un personatge gris, de l’avorrida vida d’un perfecte perdedor a qui agradava escriure novel·les i, a la vegada, especular de quina manera el podria afectar un èxit sobtat en la seva condició d’assassí de famosos. Era conscient que la seva situació no era la més idònia per assumir tota la repercussió que podia comportar l’èxit, i encara menys un èxit no esperat ni desitjat. Seguint el tarannà de l’escriptura d’aparença tranquil·la, tot d’una, vaig notar com si passés quelcom inesperat sobre el paper, com si el propi protagonista, per qüestions desconegudes, hagués entrat en conflicte amb alguna cosa de l’entorn o bé directament amb l’autor. Així que el protagonista de la novel·la, fent cas omís de la voluntat del seu creador, en un moment donat, per enveja, per ràbia, per estar fins dalt de tot en la seva desesperada situació de “inèditus”, i encara amb la tinta fresca sobre el seu traç, va decidir de manera unilateral de tirar pel camí del mig i posar-se en situació d’insurrecció. Com és natural, posat el personatge en franca rebel·lió, poc podia fer l’autor sinó escriure al dictat les estrambòtiques indicacions del seu protagonista (en realitat el seu alter ego) sortit de mare. A ell, l’únic que li interessava de veres era assolir l’èxit de la manera més rapida possible. No buscava notorietat, ni fama; buscava la “pastarrufa”. El diner suficient per sortir-se’n de totes les novel·les on l’havien ficat sense el seu consentiment, i poder anar de putes de manera indefinida fins que el cos ho aguantés.
*
En la meva navegació arreu del món va quedar enrere aquell fons de mirall, i vet aquí, que en un lloc remot d’un altre continent em vaig trobar de fit a fit amb aquesta frase desesperada que havia anotat a llapis el poeta: l’amor que mata no mor mai. Ho va escriure en un dels fulls de paper quadriculat d’un bloc de tapes negres que havia tret de l’infern de la seva americana de vellut: ell era un home disminuït en tota la seva extensió i volum, o sigui que en conjunt (vestit i ben calçat), no devia pesar més enllà dels 50 quilos; la seva veu també era mínima, així com les ulleres de jueu vell que feien equilibris sobre la carena del seu nas aguilenc. Agapito Sansegundo, amb el seu metre cinquanta-tres, no podia presumir de gran altura, ni de tenir una edat avançada. El seu rostre imberbe es contradeia amb els 75 anys que determinaven els escassos documents que li quedaven. D’ell, de la seva vida mínima, ho sabia gairebé tot: allò que em retenia i no em deixava marxar d’aquell fons de mirall era, precisament, la seva poètica d’amor i mort escrita en els fulls de paper quadriculat, on el traç que fluïa del llapis curt escrivia versos d’aparença inconnexa com aquests.
Si et mato..., si em mates.
L’amor vertader mata,
l’amor que mata no pot morir mai més.
Agapito, des que era una criatura de calça curta, volia ser poeta. Escriure en vers era la seva dèria; però, aleshores, acostumava a succeir que allò que era fàcil per alguns n’hi havia d’altres que no ho podien aconseguir. A l’Argentina, enmig de la pampa profunda, el que feia un vailet de sol a sol com Agapito no era altra cosa sinó pasturar ramats de xais. Així que, amb la vara a la mà, el gos d’atura i un sarró a l’esquena, va anar tirant fins fer-se vell aconduint ramats pels confins sense límits, a la recerca de les millors pastures dins un territori inhòspit i incapaç d’emetre cap notícia ni bona ni dolenta en cap direcció. Un espai enmig d’un buit absolut on l’existència humana era esborrada per aquella dimensió monstruosa de res que ho engolia tot. Un lloc situat en un confí oblidat que ni tan sols deixava que hi arribés cap alè en forma de senyal, ni notícia llunyana de cap déu salvatge. I no obstant això, un dia, en aquell no res oblidat, va morir Calixto, el seu germà gran i únic propietari del ramat que Agapito creia seu. A manera de liquidació, els hereus del difunt, sense cap mirament, el van fer fora..., es va trobar doncs enmig del carrer amb el que portava posat i prou. Agapito se’n va anar a la ciutat a la recerca d’aquell futur que un dia va endreçar en un racó de la memòria convençut que mai no seria tard per aprendre. Als 65 anys va començar a llegir i escriure gràcies a la ciència del mestre d’escola retirat Rodolfo Cuenca i a la bondat de la família que el va acollir, propietària de l’hostal Casa Antúnez, on va treballar de mosso per a tot el que calgués. Un cop situat i organitzats els deures, aprofitant les estones de lleure, intentava escriure en el bloc de tapes negres i paper quadriculat tot allò que havia estat capaç de retenir al llarg de tants anys aquell cap de pastor nòmada recent moblat. 
Ell escrivia a les tardes assegut a prop d’una taula del menjador, a escassos centímetres del mirall que jo ocupava espiant els secrets de la seva cal·ligrafia mínima; però, aquella tarda, esperonat per no sé quina cosa, vaig transgredir la norma (la veu narradora es va dur les mans al cap): sense més ni més vaig deixar el fons de mirall per aparèixer al menjador de Casa Antúnez davant Agapito Sansegundo que, per cert, ni se’n va adonar. Ens vam fer amics saltant-me totes les regles del navegador; amb altres paraules, jo vaig ser qui va voler fer-se amic d’ell. Vaig esmerçar molt de temps per aconseguir la seva amistat, i encara no sé prou bé si la vaig assolir del cert: per Agapito el mot amistat no tenia cap sentit, ell era un home forjat en la soledat més profunda i radical de totes les soledats, el seu món interior era tan ple de tot que, ara per ara, una amistat ocasional com la meva li feia més nosa que servei i, també, per què no dir-ho, un xic de mandra. Però jo, a l’inrevés d’ell, tenia temps, un majúscul espai que no tenia amb què omplir; disposava, ni més ni menys de tot el temps del viatger suïcida. Per tan, vaig tornar a aquell fons de mirall –què podia fer si no?- on totes les tardes veia el meu amic, el poeta, com deixava rajar per la mina del seu llapis curt la seva poesia d’amor i mort: pausadament, l’anava desgranant sobre la quadrícula d’aquell bloc com ho podia fer un oficiant sectari sobre un altar en un sacrifici sagnant ofert a un déu absurd i inútil. 
La veritat era que no podia deixar d’espiar la seva escriptura que es retorçava fins esdevenir criptogràfica, com tampoc no podia deixar de sotjar el seu clatell amb l’escletxa per al portabateries hàbilment camuflat. Influït per la nua realitat d’Agapito Sansegundo, em vaig posar a pensar en un munt de personatges de pel·lícula: l’alienígena de la dimensió desconeguda, el robot de la galàxia remota i, sobretot, en la peli que vaig veure en un videoclub pekinés: hi sortia una presència arribada dels trànsits perifèrics de naturalesa immortal que escampava arreu la llavor dels seus versos xifrats, que no eren altra cosa sinó una selecció organitzada de missatges desesperats a punt per esdevenir alternativa avantguardista de corrent pensadora i, per descomptat, colonitzadora a nivell interplanetari. 
*
De retorn cap a casa, no me’n vaig poder estar d’aturar-me en el mirall de la llibreria Altaïr, per fer-hi una ullada i escoltar la conferència d’una autèntica i genuïna veu narradora, col·lega d’aquell protagonista que va deixar tirat al seu autor, l’assassí de l’esmolada ploma. Dita veu, experta en navegadors de fons de mirall que no són altra cosa sinó viatgers suïcides (segons estava anunciat), explicaria les vivències del llarg periple que va protagonitzar com a veu narradora, seguint les petjades del seu protagonista enlluernat pel desideràtum que va produir dins el món literari la novel·la "Indianapolis Sang i Fetge", on ell hi encarnava el personatge central.

Senyores... Senyors. Bona nit a tothom i benvinguts al viatge... En sentir aquests mots, vaig identificar-la com la veu que em va deixar al WC de l’estació de rodalies anglesa, just al començament de la meva carrera de viatger suïcida. 

Em presento com la veu narradora del que podia ser un relat d’èxit, si el meu protagonista no s’hagués esgarriat enmig de la trama estructural. Va traspassar el mirall sense parar esment en la reiterada crida que li va fer l’autor, i no va titubejar un pèl a l’hora de deixar plantat el lector en una pàgina a mig explicar per la meva veu. Estava com boig, deia que no volia sentir-se manipulat per editors àvids de lletra fresca, ni traït sobre el paper per escriptors de dubtosa ambició literària. Així que va tirar pel dret, fent-se a la mar sense voler entendre que la humitat marítima podria malmetre la seva estructura de tinta. Volia esdevenir una estrella. Es creia plenament convençut de les seves capacitats artístiques i intel·lectuals, del seu físic inqüestionable i de la meva veu que, per cert, sempre anava enganxada a ell. Érem un “pack”, un producte editorial elaborat amb molta ciència. Ell i jo estàvem dissenyats per a protagonitzar el més gran “bum” del món mundial i, tanmateix, els dos sabíem, i ho sabíem de veres, que no hi hauria déu que ens entengués. Així que a la fi, vàrem passar de tot i malgrat el grau d’humitat poc recomanable per a una estructura de tinta com la del meu protagonista, vam començar a especular amb històries a la mesura del seu art. En plena navegació, abordàrem la literatura de viatge. Primer dins d’un escenari oceànic, i més endavant en tots els confins del planeta que exigissin les elaborades trames. Després d’haver emprat repetidament la teoria de l’iceberg, el seu físic de tinta va resistir: va aguantar la immersió prolongada, l’embat de la galerna, el sol dels tròpics, la fricció desmesurada de l’harmatan, el bany entre manglars, les urpades de la selva i tot allò mesquí que en la ruta hi va haver. N’hi va haver, i no penso amagar-ho: el meu protagonista, influït pel seu egocentrisme em va deixar per un altre, se’n va anar amb una veu narradora d'Hollywood que li va prometre un lloc al firmament. I emulant les estrelles es va fer construir una mansió de color rosa a Beverly Hills, per compartir la seva vida de paper amb una dona sofisticada, de mirada llanguida, cabellera rossa platí que vestia de setí vermell des del generós escot fins a les soles del seus talons d’agulla. La seva fama, el seu estrellat, el seu èxit indiscutible, em va privar de la seva presència, del seu considerable pes en la creació i desenvolupament de les històries i del personatge que les interpretava. Ell no era un altre sinó el meu protagonista que només va arribar a ésser una creació literària, un artefacte del qual se servia la meva veu narradora per contar històries des del llindar de la pàgina gràcies a una estructura de tinta ambulant. Com aquella tinta que va resultar molt bona per a navegadors o, altrament dit, viatgers suïcides.ramon freixenet estol 2011 "Premi 9 d'octubre" de creació literària de Sant Vicent del Raspeig (Valencia)


"La incisión convexa"

Le tenía a escasos tres metros. Veía su lado izquierdo. Iba vestido con un traje negro, seguramente de Armani. Su cuerpo fibroso de sesenta años se mantenía erguido frente a un auditorio expectante: simuló poner en orden sus papeles, carraspeó, tomó el vaso de agua para beber un sorbo y con estudiada desgana lo dejó sobre la servilleta. Regresó a sus papeles, miró al público de soslayo y empezó su discurso sobre la incisión convexa. Enseguida me desentendí de su dialéctica, pensé en las víctimas que habían sido necesarias para que el doctor Armaguedón –hoy reconocido neurocirujano- estuviera encaramado en lo más alto de aquel atril de La Universidad Central. Tuve un amago de arcada, fue leve pero muy agria que me dejó la boca seca y el cuerpo revuelto. Por miedo a vomitar me abstuve de oírle y de mirar su perfil. Puse todos los medios para tranquilizarme. Me notaba empapada por un sudor espeso y, de repente, empezó a dolerme el hemisferio izquierdo, justo en el lugar donde hace años el doctor Armaguedón, sin consultarme, me hizo su famosa incisión convexa. Me palpitaba la herida cuando le saludé en medio de los brindis de cava, las sonrisas y las pastas asociadas. No me reconoció, había pasado mucho tiempo, pero yo le hice memoria: aproveché la ocasión para mostrar mi incisión en público, para manifestar que lo mío había sido una auténtica salvajada y, para exigirle, que teníamos que hablar de futuro; ¡De mi futuro! Curiosamente, el doctor Armaguedón, sin cortarse un pelo, se enroscó en mi cadera y, como si de una clase magistral se tratase, mostró ante el público asistente al acto que después de la incisión convexa era posible bailar el tango. ramon freixenet estol 2010 2on premi de narrativa dels jocs florals de "La sedeta" (BCN) 

"Shanghai exprés"

Que mi padre era especial no lo dudé nunca. Adiviné, a muy temprana edad, que él era un ser tocado por la magia de la otredad..., ajeno, dispar, disímil. Mi padre no era un fabulador ni un cuentista, era la propia fábula… En aquellos años, su señor padre (mi abuelo) podía permanecer sin destocarse en presencia del Rey –un privilegio que tenían muy pocos-. Y en la pequeña aldea donde nació, perdida en la Sierra de Francia, siempre que algún vecino entablaba conversación con su progenitor lo hacía usando el trato de Miseñor; cortesía de favor que le distinguía con una instrucción superior por parte de la iglesia, a cambio de nobles prebendas. Así que una vez, Miseñor, siendo mi padre muy pequeño, se vio sorprendido con la llegada de un tren fabuloso procedente de Los Reales Sitios de Aranjuez. La noche del tren, la luna filtraba desde lo alto sus resplandores por entre los álamos, cerezos y olivos del territorio vertical, hasta excitar en lo más hondo las luminiscencias adormecidas de las choperas del río Francia. El fulgor vibrátil instalado en sus hojas alcanzó mayúsculas proporciones en ambas riberas y su mismísimo centro se partió en dos mitades exactas a causa de una trayectoria ferroviaria inusual que lo alcanzó de lleno. Mi padre, aquella noche, por primera vez en su vida, pudo ver un tren de cerca: iba envuelto en su propia nube de vapor, su locomotora le pareció en extremo nervuda y observó desgastados sus colores. Pudo tocarla, aquel cuerpo poderoso se le antojó latente y algo apurado –lo oyó resoplar con un deje asmático de trompetilla-; a parte de esa minucia, sus vagones de madera pulida lucían en los estribos farolillos de luz tintineante y en cada ventanilla opalina las sombras chinas contaban historias de lugares distantes. aquel fabuloso tren, en medio de la noche prodigiosa, transportó hasta la aldea ricos presentes para Miseñor: objetos de cobre repujado, sedas, lienzos, joyas, plata, oro... Los encargados de custodiar aquella fortuna fueron cuatro enanos amables y sonrientes, los únicos ocupantes de aquel tren noctámbulo; y en la aldea jamás se tuvo noticia de quien podía ser el benefactor de tanta riqueza. De mayor descubrí, para mi sorpresa, que todo cuanto me contó mi padre había ocurrido de veras: hubo una noche de apariencia mágica, hubo un tren fantástico en esa nocturnidad y todo aquello sucedió en medio de una nebulosa ahíta de luciérnagas ingrávidas a la vera del río Francia. Siempre me sentí orgulloso de los orígenes que me habían tocado en suerte, de ser parte integrante de la historia de mis antepasados que a mí, de alguna manera, me acompañó toda la vida y que, a falta de textos teatrales, mi padre adaptó para andar de bolos por la serranía. De mi padre heredé el oficio de actor, la fijación congénita por los trenes y alguna migaja de la fabulosa fortuna de Miseñor. Cuando empecé mi carrera en busca del éxito y la notoriedad, la vida del artista era dura, llena de despropósitos y sinsabores: había poco para comer, dormía en malas condiciones, en lugares infectos, fríos, carentes de lo indispensable; pero a pesar de todo, viajaba en tren exprés y anhelaba ocupar el papel del artista encumbrado. Ser actor era mi única obsesión y, en mis ensueños de juventud, me veía actuando sobre el escenario de un gran teatro, interpretando un texto rotundo frente a un público inteligente. Cuando sucedía semejante maravilla, aprovechaba la ocasión porque sabía que era mi momento. Lo primero que hacía era echar mano de mis capacidades y, centímetro a centímetro, recortaba la distancia que me separaba de mi público: me acercaba con la suavidad de la seda, el embrujo de la palabra y la emoción contenida hasta el límite abismal de la frase y, casi siempre, después del paso de ese vértigo, de súbito, estallaba el aplauso. La realidad, sin embargo, era bien distinta: recuerdo que en el transcurso de la primera gira, hubo un público burlón que en los pasajes más sublimes de la obra llegó al extremo de tirar cacahuetes a Don Juan y Doña Inés. ¡Telón! mandó bajar el director. ¡Telón! ordenó con rabia. “Hasta aquí podíamos llegar” exclamó fuera de sí. Y a continuación salió a encararse con el público. El buen hombre, rojo de ira, tan sólo pudo asomarse a la candileja; porque en aquel preciso instante, una lluvia atronadora de frutas y hortalizas irrumpió en la boca del escenario. La Guardia Civil tuvo que escoltarnos más allá de aquel pueblo, hasta la estación ferroviaria.
Estudiaba mis papeles montado de tapadillo en el tren fantasma de las criaturas de la noche, compartía asiento y conversación con personajes marginales que colmaban mi inspiración –con echar un vistazo a las jetas podía atisbar lo que daban de sí sus vidas cafres-. No obstante, en mis desplazamientos ferroviarios, aprovechaba para transportar un par de fardos de no sé qué, aunque yo sabía que su contenido era confuso e ilegal, pero era algo con lo que me sacaba una pasta. Así me ganaba parte del sustento; el resto salía de mis actuaciones en el Shanghai Exprés, situado en un suburbio extremo del barrio chino.

“Querida escoria..., basura en general... Sé de vuestros vicios, de vuestra inmundicia, y por eso estáis aquí, a la espera de encontrar en este antro la ración indispensable de insulto que os hace falta para poder tirar de la pesada carga que supone vuestra vida insípida y ridícula. Pero, por el momento no quiero hablar de vosotros, prefiero hacerlo en particular, prefiero hablar de ese señor de la tercera fila, tan divertido, que en algún lugar tendrá a su mujer, una mujer trabajadora y alegre como él, cuidando de unos hijos y de una casa tal vez feliz y, sin embargo, para la casa de esta historia pintan bastos; en otras palabras, que el Banco los ha dejado en la calle y ya no son tan felices como antes dije”.

En mi condición de aprendiz de actor estaba sentado en el retrete del Shanghai Exprés, experimentando el dominio de la voz. La modulaba en diferentes longitudes de onda para controlar la proyección, el registro de frecuencias y los mejores matices que pudiese alcanzar con una optimización exhaustiva de las cuerdas vocales, partiendo de ese espacio mínimo y poniendo a prueba las mejores técnicas aprendidas con el concurso de las facultades mentales y físicas. Es fácil imaginar como era ese ominoso lugar del tren exprés, de cuando las locomotoras andaban a vapor, que cobijaba en su interior la taza solitaria. Sin embargo, ¿qué sucedía cuando las paredes hablaban? ¿Cuando transmitían ideas, sentencias, reproches o mensajes desesperados? ¿Y el techo, en medio de un ataque de nervios, mandaba al desorientado usuario sugerencias, insultos, pautas de conducta y de comportamiento? ¿Qué sucedía cuando la puerta se enrollaba y desenrollaba en una danza del vientre enloquecida y los recortes de periódico dispuestos en el gancho de la esquina iniciaban un desfile con todas las figuras de la papiroflexia perfectamente amaestradas? ¿Qué sucedía cuando las paredes, puerta y techo estaban impregnadas de dibujos y escritos pornográficos de toda índole y especie? Sucedía que un aprendiz de actor no podía abstraerse frente a tanto griterío abismal sentado como estaba en la taza con los pantalones caídos sobre los zapatos. Sucedía que de inmediato pasaba al estudio y análisis de los comportamientos amparados en el anonimato. Lo anónimo, lo opaco siempre había propiciado un sinnúmero de magníficas ideas y, el WC del Shanghai Exprés en concreto, se había constituido por sí mismo en el centro de comunicados desesperados más importante de toda la línea ferroviaria, el único lugar donde se podía descifrar, sin ser visto, la mayor proliferación y más variada producción de literatura de retrete, el nudo gordiano donde confluían todas las paranoias, tabúes, miedos, penas y alguna alegría contenida... El sitio donde el sujeto en cuestión aligeraba incluso el intestino después de una pateada demoledora y donde a duras penas recomponía su ánimo maltrecho de aprendiz de actor al borde de la desesperación. Justo en medio de aquel habitáculo mínimo del Shanghai Exprés, pintarrajeado hasta la saciedad de sexos amenazantes, se prometió a sí mismo que no cejaría hasta conseguir el éxito.
*
El club, por llamarlo de alguna manera, se encontraba ubicado en el interior angosto de un antiguo tren exprés en desuso, que apestaba a humanidad, a cerveza fermentada y a mucho peligro. La parroquia del Shanghai era un público canalla, adicto al suicidio, al insulto procaz y a las emociones perversas. Los artistas que pisaban su escenario en su mayoría eran un atajo de fracasados muertos de hambre y, como tales, sólo aguantaban dos o tres noches. Debido a la inestabilidad laboral y para poder seguir con mi empleo, tuve que ampliar mi repertorio dando cabida a otras voces, a otros registros interpretativos, y por esta urgencia me vi en la necesidad de inventar a una personalidad turbia, de corte bipolar, entre quimérica e inmaterial. 

La construcción de mi personaje me ocupó mucho tiempo: lo quería distinto a mí. Era como dibujar y borrar, obviar lo que no funcionaba, lo que nunca quise ser fue desechado y finalmente, cuando determiné que todo cumplía con la idea preestablecida y que mi invento estaba concluido en su totalidad, de manera impúdica, su naturaleza ambivalente, se abalanzó sobre mí y a cambio de ofrecerme el triunfo y la gloria del artista, me hizo suyo. 

Entregado en la lucha de sexos, vi como nacía el rosicler en su mirada de cristal, como su boca de fuego avanzaba en busca de mi yugular para chuparme la vida y su furioso sexo se acoplaba contra el mío en un alarde de contorsión. Vi sus afiladas uñas trazando surcos ensangrentados en mi espalda, justo en el instante que la descarga galáctica agitaba toda su extraña naturaleza cambiante en muñeca de cera reblandecida. Lo vi desenroscarse de mi maltrecha e inútil anatomía, vencida, rendida a los pies de aquella cosa de extraña presencia, mitad mujer mitad demonio, que andaba envuelta en fuego y tiniebla. Vi alejarse de mi cuerpo dislocado a su perturbadora sombra y desaparecer tras la bruma azul de antes del amanecer, la oscura silueta del gran embaucador.

*
Como todas las noches el público del Shanghai Exprés se mostraba bronco contra quien pisaba el escenario, sin embargo, mi personaje apareció meditabundo, ignorando por completo al respetable (que por cierto se había quedado mudo), se sentó a horcajadas en la silla dispuesta en mitad del escenario y los miró con absoluto desprecio. Después, sin ninguna prisa, saludó a su manera: “hola, escoria” y empezó la actuación.

“Querida escoria..., basura en general... Dejad de azuzar al bicho de la tercera fila, permitid que se aleje reptando. Olvidad al tipo porque todos tenéis vuestro lado oscuro en donde guardáis las perversiones, las ignominias más viles y escabrosas. Por todo ello estoy aquí, para aliviar en lo posible ese lado vuestro tan obstinadamente diabólico e infame. He venido para ser vuestro yugo penitente, vuestro pedernal canalla. Me constituyo en altavoz de los instintos del bajo vientre, de ese lugar recóndito donde tenéis instalado el centro productor de testosterona, la pulsión que cabalga el instinto y limita la inteligencia. No tendré piedad, ni misericordia; pienso azotar vuestra conciencia con el látigo de siete colas, soliviantar la carne con el silicio de las monjas y los curas pederastas y, finalmente, si aún queréis más leña, si no habéis alcanzado el punto de flagelación suficiente, no me dejaréis otra opción que la de inundar el Shanghai Exprés con el vómito de la sociedad malhumorada que nos rodea por todas partes”.

Su presentación en el Shanghai naufragó en medio de una colosal pateada, cargada de insultos, silbidos y fueras desmesurados. No tuvo otra solución que la de esfumarse de aquel escenario y, en su atropellada huida por entre decorados, sin atinar en ello, atravesó mi presencia invisible e inmortal de parte a parte.

De que soy un espectro teatral no tengo duda alguna. Mi vida de entera dedicación a las tablas avala cuanto digo: mi espíritu omnisciente transita por los escenarios y sabe de antemano dónde hay talento y dónde no lo habrá jamás. Mi ser inmaterial tiene gran predilección por los trenes antiguos de gran pompa y sus fondos de escenario; en esos espacios indeterminados es donde habita mi presencia, justo en la frontera donde los actores hacen su particular y consabido mutis por el foro, a veces acompañados del aplauso y otras de un silencio espeso. Desde las sombras de esos lugares espío el esfuerzo diario de actores y actrices que estén por la labor de aprender. De entre todos, escojo a uno para convertirlo en mi protegido; el seleccionado ha de tener una sensibilidad innata y la suficiente hambre de querer saberlo todo. Alguien capaz de jugarse el tipo y el futuro a una sola carta, con el suficiente empeño y un punto de desesperación. La desesperación, el desarraigo, lo canallesco, son aspectos apreciados en la construcción de un actor, conforman las diferentes capas que alimentan al sujeto teatral. Su personalidad poliédrica flexibilizará la interpretación, haciendo realidad lo ficticio a base de imprimir naturalidad al discurso.

“Querida escoria..., basura en general... Sin movernos de los límites de donde estamos, podemos ver que las tinieblas existen igual que las criaturas que las habitan. Para encontrar El Corazón de las Tinieblas no es necesario que naveguemos el Río Congo con el vapor de hojalata de Conrad, ni que busquemos a Kurtz, el oficial de la Compañía de Navegación. Con dar un vistazo a nuestro alrededor, descubriremos otros mundos, otras criaturas. La selva, lo salvaje, y todas las alimañas que pueblan las tinieblas urbanas se encuentra a nuestro alrededor. La realidad es así. Si hablamos de la ficción, es otra historia. El mundo de lo ficticio emerge de una realidad absoluta e incontestable y aunque en ocasiones la vida pueda parecer su espejismo, lo inquietante no es la imagen que devuelve el espejo, el verdadero peligro viene de las tinieblas remotas y del pasado antiguo; viene del rito, el hechizo, la magia..., viene de la capacidad inconmensurable del conocimiento; vive solapado, enmascarado en la casa y en este tren y ha venido para quedarse. Querida escoria..., basura en general... El gran embaucador, con suma habilidad, transita peligrosamente por el filo imperceptible del sí y del no, patrulla indiferente el confuso horizonte del bien y del mal, de lo real y lo ficticio, de la verdad y la mentira, del vivir y del morir... El gran embaucador vigila atentamente que, al nacer, muramos cada día un poco más. Él, precisamente, es el encargado en caso de imperiosa necesidad de la víctima, de negociar los pormenores en que estará basado el malicioso trapicheo de vender la vida a cambio de triunfo”.

Querido público... Señoras y señores... Uno hizo exactamente eso: en un callejón sombrío y de mucho peligro vendió el único capital que tenía para poder alcanzar el éxito, se cambió por lo que más anhelaba en este mundo y porque no podía seguir con su vida gris, carente de admiración y del respeto dispensado al artista... No le bastaba con el aplauso canalla del Shanghai Exprés. ramon freixenet estol 2009, 2on premi de conte "Rei en Jaume" El Puig (Valencia) 

"Passatgers al paradís"

Malgrat l’admiració i el mimetisme que susciten els grans viatgers, que se sàpiga, ningú no ha aconseguit anar més enllà d’un mateix, ningú no ha sabut desplaçar-se d’aquesta particular manera tret que no sigui somniant... El viatger del somni –emulant  Hemingway- obre el quadern moleskine i amb un gir de prestidigitador fa fluir dels seus fulls un grapat d’històries vertaderes, apunts de viatge, textos filtrats pel sedàs del temps, la distància i allò viscut que deuria succeir. Que succeeixi pot resultar versemblant; perquè viatjant molta de la gent que es troba en un punt del vast continent, sovint es retroba.
*
Fent l’antiga ruta cap al sud l’Àfrica negra comença a les portes d’Agadez, i val a dir que per un passavolant és un bàlsam plantat al mig d’un no res de color ocre que el fa sentir segur, protegit per la seva abraçada de sorra. Com a casa de la meva amiga Petra, una cooperant dedicada a la implantació de tallers d’artesania que passant pel Marroc, Mauritània i Senegal, ha triat aquesta ciutat per viure-hi.
Prenent una copa de vi al porxo, vaig preguntar-li per Tamba, per aquella història inacabada que m’havia deixat encuriosit en la meva darrera visita: en Tamba és un noi de Sierra Leona que Petra va trobar prostituint-se per les rodalies de l’esquifit mercat de la ciutat d’Atar a Mauritània. No tenia més de 15 o 16 anys, estava afamat, i assegut davant un plat curull de cigrons, li anava explicant amb pèls i senyals, de quina manera havia perdut a tota la seva família degollada per la guerrilla. També va confessar-li, una vegada tip, que es trobava a l’espera de poder entrar –així que tingués els diners- al Marroc, per fer des d’allà el definitiu salt a Europa.
El que explicava en Tamba tenia l’aparença de cert; però la història autèntica del seu passat sagnant va començar quan era un nen de 8 anys, un small boys units, un nen soldat, drogat i entrenat per infringir a la població civil el seguit d’atrocitats que darrerament els mitjans de comunicació han fet ressò.
Gràcies a les gestions de Petra va trobar una feina de rentaplats a la base militar francesa. Allà dins en Tamba ho va entendre ràpid, per aconseguir una petita aproximació als seus interessos, calia guanyar-se la confiança de l’ajudant de l’encarregat, un paio esprimatxat, de mirada estràbica i alè pudent que insistia en magrejar-lo a tothora. Aquella relació apassionada del seu cap el va dur a ocupacions més properes al seu objectiu, com ara carregar i descarregar l’avió de transport que un cop per setmana hi aterrava o tenir cura de les revistes, diaris, pel·lícules de vídeo i del mateix projector de TV. Tot seguia el seu curs, però el dia que l’encarregat es va fixar més del compte amb en Tamba tot és va precipitar. La gelosia de l’ajudant (antic amant de l’encarregat) va aparèixer en aquell parell d’ulls desorientats. Sense immutar-se per aquella mirada líquida, el qui més manava, li va ordenar a en Tamba que després del treball el volia a casa seva. Al voltant de mitjanit, estirat sobre una catifa plena de coixins multicolors hi jeia l’encarregat fumant una pipa d’aigua a grans calades i, al mateix temps que assajava un somriure entre estúpid i luxuriós, li va manar al noi “despullat!”. En Tamba va obeir l’ordre del qui més manava i amb la naturalesa del nen soldat encara intacta es va capbussar sota aquell baix ventre greixós... L’endemà, en Tamba volava en direcció a Europa a l’interior d’un projector de TV avariat.
*
A propòsit de la televisió, tot i que és l’instrument manipulador de la realitat, el senyor B hi està enganxat: es deixa informar, adoctrinar, enredar, i perquè l’afecti menys el que diuen que passa, ho mira tot amb un punt d’indiferència. Sovint confon el pit i cuixa amb les banalitats i barbaritats, les guerres, genocidis, conflictes per territori i petroli, barrejat amb les vides del paper couché. Quan el senyor B està ben embolicat, amb l’apatia que el caracteritza, prem el canal dels grans documentals i com acostuma a succeir en aquests casos, el senyor B desapareix darrere el viatge d’aventura al voltant del seu sofà.
*
En totes les ciutats, pobles i cabanes, ara mateix, hi ha algú somniant amb el seu viatge. L’africà des de la seva vida africana l’ha engegat tantes vegades dins el cervell, que és capaç de reconèixer a ulls clucs tots els camins, senders i dreceres que ha de trepitjar per atrapar el seu únic somni. Amb aquesta idea ficada al cap guaita el regal que li fa la Natura en pondre’s el sol, que en el seu abandó banya el paisatge amb una pàtina de coure, mentre que ell no deixa de preguntar-se: com s’ho deu fer l’horitzó per empassar-se tots els capvespres l’inflamat disc roig? Embadalit per aquesta imatge d’infantesa, apareix creuant el paisatge el camió fantasma carregat de canya, cereals, cacauets i d’un munt de gent cantant al cim. Més que un camió és una bogeria ambulant seguida d’un núvol polsós aferrat al cul; i les gastades rodes –com en un miratge- giren de l’inrevés al compàs de la tornada que mai s’atura...
*
Efectivament, ell mai s’atura, l’home angolès ha encetat el seu viatge. Es desplaça per les ombres lluny de les vies de comunicació on els controls policíacs són més severs; coneix tots els curials traçats pel bestiar, tots els senders de les boscúries; és un caçador astut que sap llegir en el vent, en la foscor i en la mirada dels animals salvatges. Avança cap al nord amb un sarró penjant al coll, unes sabates velles balancejant sobre el pit, i al cap hi du amagades totes les pors d’un negre africà.
Les pors en el viatge són freqüents, i ai! d’aquell que no les tingui. Jo no viatjo per ser un aventurer, ni un explorador, ni un caçador, només vull ser un visitant respectuós i prou. Soc conscient però, de l’agressivitat del medi i per això, abans d’iniciar el viatge vaig fer-me d’una infraestructura suficient, capaç de minimitzar els rigors d’aquest continent (al darrere del cotxe cobert per un tauler a l’altura de vidres a on si pot dormir, escriure o menjar, hi ha els compartiments de queviures perfectament aïllats, l’aigua, la cuina i un espai interior anomenat caixó). Sempre he pensat que per conèixer als africans no calia que dormís dins una cabana i fos devorat pels mosquits o que m’alimentés sistemàticament del seu menjar: dormo a l’interior del meu Land Rover, menjo una dieta variada i adequada al lloc (selva, desert, sabana) i sempre tinc l’ull ben obert per aprendre.
*
Karibu kwetu (benvingut entre nosaltres). Jo era a Fangala quan en Jemel, el petit de quatre germans, enterrava el germà gran vora la cabana familiar, l’enterrava sense saber ben bé de què havia mort. El difunt era l’infermer de la zona, exercia de cap del poblat i, segons la tradició, ell era qui determinava el que podia fer o no el petit de la família. Davant d’una absència tan prolongada, en Jemel no s’ho va pensar dues vegades. Totes les  pertinences li varen ocupar mig sac, se’l va carregar a l’esquena i va tirar nord enllà, a la recerca de millor futur.
Tot i que l’expectativa de vida volta els quaranta anys, i que la SIDA, la malària, la mala nutrició, l’aigua contaminada, la falta d’atenció mèdica; i les guerres i la fam i els genocidis; i altres calamitats i pandèmies; i tot allò horrorós que només pot succeir a l’Àfrica i que provoca colossals estralls, malgrat tot, la vida sorgeix arreu de manera espontània amb una força aclaparadora  i d’una empatia sense precedents en el globus.
*
El xiscle esfereïdor de la negra parint dempeus anuncia que el seu fill acaba d’arribar al món. En el petit clar neteja el nadó sobre la fullaraca i tot seguit, l’acotxa al mig dels seus pits plens de vida ajaguda sota el baobab. A prop d’un camí abandonat, ocult per la selva, perdut enmig d’una malesa malhumorada que, de sobte, escup del seu intestí la negra i el fill d’aquesta. Els expulsa cap a fora com si la frondositat vegetal en un espasme volgués alliberar-se d’alguna cosa aliena, contaminada, bruta... Amb el fill lligat a l’esquena dins un farcell de colors llampants, la negra s’afegeix a la comitiva que fuig de la misèria i de la guerra en el seu país. Mentre, sota el baobab, un carronyaire s’afanya a menjar les restes del part; mastega a l’aguait de la selva que l’envolta; engoleix pendent del mínim soroll. De sobte la malesa s’agita i com per encant apareix el cap d’un felí, que d’una urpada posa punt i final al gest de fugida del carronyer afamat.
Més que un gest, és una urpada salvatge, desesperada i última. La mare Àfrica foragita els seus fills lluny de la seva abraçada. Vol protegir-los del càstig d’haver de viure sense cap recurs, els vol preservar, encara que sigui inútilment, d’ella, d’Àfrica.
*
He conegut molta gent que viatjava per Àfrica. Uns de manera encertada i d’altres no tant: he vist el viatger de bocata de sardines i acampada salvatge; el coneixedor de totes les rutes, respectuós amb el medi però indiferent amb l’africà; conec l’emulador, aquell que inventa un passeig entre postals lluents per poder dir, jo hi vaig ésser..! i el que és un perill en si mateix i queda meravellat d’haver arribat tan lluny sense prendre mal. He vist l’africà de la tele que en arribar amb la pastera el repatrien sabent que tornarà.
Hi ha una altra manera de viatjar reservada als més adinerats que és més còmoda i segura: La Companya Internacional Aventureros protegeix amb eficiència el viatge turístic. La pretensió dels tècnics és aconseguir que els seus clients sentin l’emoció de l’aventura en tot el cos. Per, això, els sopars amb espelmes al mig de la selva, les copes altes amb l’envellit vi, el filet al punt, el bloc de foie arrebossat a la taronja amarga, la selecció de formatges, la rebosteria acabada de fer, les interminables sobretaules a la llum de la lluna... Tot plegat, un luxe per a pocs. I allà, enmig de la nit africana, el vell Jou Meneguini –gran caçador blanc- explicava a qui el volgués escoltar, mentre per les taules corria l’alcohol i un xic d’il·lusionisme, com eren en realitat Ava Gardner i Grace Kelly quan van rodar Mogambo. Per aquells aventurers de pel·lícula, les evocacions del vell caçador els alimentaven fosques fantasies, i perquè no dir-ho, els provocava morbo de sentir allò pecaminós acampats a la selva, protegits de les feres salvatges, dels africans i d’Àfrica.
Aquests viatgers però, mai en sabran res de la selva ni de la seva atmosfera impenetrable, que els hagués pogut traslladar fins als seus instints remots, i amb la contribució de l’esperit que hi habita, aconduir-los a la paranoia del bruixot ebri de tan sacrifici balder, o a la prova definitiva de valor, aquella que setge latent a les riberes farcides de perills del riu que es beu els altres rius. Per trobar-se de sobte, de fit a fit, amb els misteris ocults d’àmplies zones de Congo pendents de ser explorades per l’home.
*
A l’inrevés d’aquells refugiats del Congo que fugien esparverats de casa seva per l’horror de la guerra... Amb ells hi anava la negra del farcell de coloraines i el seu nadó de pocs dies. Era poc abans de la caiguda de la tarda quan l’home angolès, emboscat a la vorera del camí, va veure com apareixia la capçalera dels refugiats, que en adonar-se de la gran barcassa amb la comporta disposada per embarcar-los, mig morts d’esma, van llançar-se embogits cap al ferro rovellat que el reflux gronxava a la ribera congolesa del Llac Tanganica. La negra i el seu nadó foren dels últims de trepitjar el metall. “A aquesta dona desesperada amb el seu fill els falta un home”, es va dir l’home angolès, i de seguida varen passar a compartir el poc que quedava en el sarró. A la vorera tanzana la pressió dels refugiats va fer desistir la policia de demanar papers, deixant-los el pas lliure per ser atesos per La Cooperació Internacional. Una metgessa espanyola de Médicos Mundi va tenir cura del fill i de la mare. Passats uns dies de recuperació, els tres membres de la nova família Gudú deixaven el lloc fronterer com una família de Kisangani d’allò més legal i amb una recomanació per a l’hospital de La Consolata a Ikonda, on mare i fill varen trobar refugi a la casa dels metges a canvi de fer les feines domèstiques.
L’home angolès seguint el seu impuls es va traslladar a Dar-es-Salam i des d’allà a Mombasa, per treballar al moll i esperar l’oportunitat de poder embarcar-se en un dels dhows que fan la ruta d’Orient. En el seu únic somni, es veu salpant sobre la coberta d’una barcassa panxuda que, amb aquella lentitud exasperant dels somnis, amb prou feines si es belluga del punt d’amarratge. Tot és feixuc, agafar el sarró que pesa com el plom... i penjar-lo del pal... i el pes desmesurat de les sabates atrotinades... i el de les pors...
*
En efecte, l’atac de pànic acostuma a presentar-se poc abans d’emprendre el viatge, emplenant de pors, dubtes i incerteses allò desconegut que la parella vol anar a conèixer. Tombuctú és el viatge llargament esperat i afrontar-lo representa per a ells tot un repte; anar a Mali no és el mateix que al Marroc (a on ja hi havien estat), Mali significa trepitjar l’Àfrica negra i aquestes terres –segons diuen alguns- poden ser perilloses per a una parella de turistes blancs. Al lloc on volen anar, en els seus orígens tan sols hi havia uns insignificants pous. Tombuctú, vol dir pous de Buktu –el nom del seu guardià-  i en el llunyà punt d’aigua perdut enmig de la sorra s’aturaven les caravanes per abeurar el bestiar i reposar de l’esgotadora ruta. A l’actualitat, quan el visitant arriba a Tombuctú fa el mateix; però ara és el negre Babadú qui obre la cervesa (sempre tèbia) sobre el taulell del bar per a turistes.
Sempre que sóc a Tombuctú, insisteixo a buscar l’antic esplendor amb que Kankan Moussa la va adornar. Vagarejo pels carrers sense voler saber que ja no en queda ni mica, que el mite resta esgotat, que el secret deu ser que no hi ha secret i, que Tombuctú, a partir dels pous d’en Buktu, no va tenir altre opció que la d’agafar el camí fins avui, per ser el que és, un poble aïllat enmig del desert del Sàhara. I el mite?, es preguntaran alguns. Aquests somniadors haurien de saber que La Reina del Desert ha existit sempre i espera ser descoberta per algú.
*
En el meu caminar sense rumb pel mercat de Tombuctú, vaig topar-me amb un tuareg venedor de quincalla que, en atansar-m’hi, va resultar ser en Jemel, el noi que després d’enterrar el seu germà va decidir marxar lluny... Mentre menjàvem a l’ombra d’un canyís, em va explicar el seu darrer intent d’arribar a Europa i no va deixar de sostenir que la propera vegada ho aconseguiria. Em deia que va arribar a la costa de Ceuta esgotat, malalt, afamat i més pobre que una rata; els diners que duia cosits a la roba eren els justos per pagar el passatge de la pastera. Atès que no sabia nedar, abans d’embarcar-se li va preguntar al patró si aquesta seria segura amb l’onatge que hi havia aquella nit. “Si no t’agrada deixa la teva plaça que algú altre l’ocuparà” li va contestar expeditiu. Així doncs, va agafar el seu sac i va saltar a l’interior d’aquell costellam de sis metres que, en un no res, es va omplir de gent. Eren molts, dones i homes barrejats, apilonats uns contra els altres. En un instant el mar va deixar-los la roba xopa, l’aigua salada relliscava cara avall regalimant per la pell trèmula dels seus cossos negres. Al segon o tercer intent, el lluent motor forabord va arrencar fent un soroll escardelenc, i sense més, la pastera va començar a bellugar-se per enfilar rumb a unes llums que tot just es veien a la llunyania.
Per una plaça en aquesta closca d’ou ha donat moltes voltes, li han succeït moltes coses. Ha passat fam, sofriment, set, ha conegut gent que l’ha ajudat i d’altre que l’ha maltractat. Ara per fi solca el mar amb una colla de negres sense papers com ell, tremolant de fred, angoixa i por de fracassar.
Les llums les veien més properes, el mar més ferotge. Mentre que les dents els petaven sense control, a l’escàs espai navegat hi havien deixat allò d’identificable que té l’individu; semblaven una banda de pollastres remullats d’ulls desorbitats. De sobte una onada els va abordar per estribord i va omplir mitja pastera; una falsa explosió i es va parar el motor; i tot seguit –amb l’atabalament dels cossos- va bolcar la pastera amb tota la gent astorada, incapaç de saber reaccionar.
S’enfonsava envoltat per un silenci de mort; no tenia fred, ni por, però es sentia contrariat, rabiós, perquè tot el seu projecte s’havia fet fonedís. Deuria d’especular en tot això mentre s’afogava... però, en el darrer instant, un peu li va colpejar el cap i s’hi va aferrar amb totes les seves forces.
Eren tres, una dona, el patró i ell. El vent els empenyia cap a la costa, cap a on hi havia les llums. A terra ferma van córrer cap a la llum, però abans d’arribar-hi l’instint els va dispersar. En Jemel va amagar-se en una cavitat rocosa de la penya de ponent que va creure segura. Estigué alerta tota la nit, a l’aguait de tots el sorolls, pendent de les primeres llums d’alba. Amb la vista posada a l’infinit del somni fugisser d’un espantat africà. Abans de migdia era aconduït per la policia al centre d’il·legals de Tarifa.
Una restringida minoria de sense papers aconsegueixen esquivar la tanca del país de l’home blanc; aquesta frontera, com tothom sap, ha estat precedida d’algunes altres: en els cayucos i pasteres, tenim noticia puntual que hi mor molta gent, del que no se’n parla  és de les morts al desert del Sàhara.
*
Si en Kea feia el menor gest, el més lleu soroll, estava perdut. El seu cos amarat de suor restava immòbil al fons del forat cavat abans de clarejar, després d’haver caminat tota la nit pel Ténéré dins la temerària estratègia de creuar el desert a peu amb un pes de vint-i-vuit quilos (un bidó d’aigua, sucre, farina, una lona i una pala). Era conscient que  si els nouvinguts el sentien podien caçar-lo o esclafar-lo com un escarabat a la sorra. Espaordit com estava no pensava moure ni un múscul del seu cos crispat: tremolava de calor, de fàstic i de la por que el feia sentir-se acorralat per aquelles veus.
Ara però, el seu pensament es distreu dins escenaris amables: la seva dona, els fills, els pares, la joventut viscuda en el poblat de quatre cabanyes a Camerun. Un llogaret on la gent malviu el seu lamentable dia a dia i que en Kea va deixar una matinada no massa llunyana. Després del ritual per als déus va emprendre el viatge. Ho va fer sense preparació viatgera, sense brúixola, ni mapa, ni sistema de navegació; amb carència d’infrastructura, de logística i per suposat de mitjà de locomoció. Allà només hi era ell, ell amb la seva miserable vida, la seva circumstància de ciutadà del tercer món i el seu viatge gravat a la memòria.
D’un salt va sortir del forat i la seva pell negra fou engolida per la nit. L’amenaça que ell imaginava s’havia esvaït. Amb cautela va explorar aquell entorn, i a uns tres-cents metres va veure un petit foc a prop d’una duna i just al costat l’ombra d’un cotxe amb dues persones apropades a una taula. Érem Petra i jo fent la sobretaula al desert del Ténéré, a on molt distesos, ens explicàvem tot allò que dos vells amics poden dir-se del passat prenent una copa de vi i envoltats per una nit esplèndida.
Feia un parell de setmanes que havíem planejat un recorregut  cap a l’est d’Agadez, seguint l’orientació de l’oasi de Fachi i des d’allà fins als grans arenals de Bilma. En el curs de la ruta vam aturar el Land Rover al mig d’una extensió sense cap límit, just a l’hora que la sorra reverberava sota la influència dels últims raigs de sol oblics que, més que tocar-la, la llepaven amb totes les gammes de l’or. Les nostres petjades varen quedar a l’arena i a la cresta efímera de la duna al pujar cap el cim, per poder contemplar el paisatge de continuat transformisme, l’arquitectura dibuixada per la pinta dels vents als diferents cossos mòrbids en forma de estrella, sable, mitja lluna... i per sentir el silenci ensordidor de l’absent soroll, la soledat, l’abandó, l’assossegament...
Segons els meus càlculs, l’assalt va tenir lloc dues hores més tard d’haver anat a dormir: eren quatre homes armats amb matxets que a canvi de les nostres vides exigien tots els diners; jo no hi vaig oposar cap resistència, només vaig demanar que no li fessin res a Petra, com a resposta em van agredir a cops de puny. En agafar els diners per donar-los-hi, de sobte, va aparèixer una criatura estranya amb el cos enfarinat, brandant una pala i xisclant d’una manera tan esglaiadora que tots vàrem quedar garratibats. Els bandits van sortir per cames en totes direccions i tot el que havia sigut tensió i perill es convertí en pau i tranquil·litat. Així ens vam conèixer amb en Kea, i tant Petra com jo sempre hem coincidit què, aquella nit, la seva oportuna aparició ens va salvar la vida. Abans de deixar el desert ja m’havia fet a la idea que l’ajudaria i quan vàrem arribar a casa de Petra, ja tenia clar quin era el propòsit d’en Kea i quin paper era el meu en aquesta història. En els propers dies, Petra es va encarregar de procurar-li el vestuari adient i els papers amb els segells corresponents perquè pogués passar com a ciutadà de Níger. I una nit després del sopar de comiat que ens va oferir Petra, Kea i jo sortíem amb el vell Land Rover enfilant la direcció d’Algèria.
El monstruós núvol deixava al seu pas el paisatge a les fosques i a mesura que avançava, emetia un so sibilant insuportable, semblant a la remor de les paraules sense sentit embolicades amb paper de vidre; però ben mirat no era així, era com un murmuri remot d’eixam que en apropar-se fa sentir la seva potència inaudita. La fricció desmesurada de partícules d’arena en suspensió conformaven el colossal núvol que avançava sense aturador sobre els nostres caps. Immediatament protegírem el motor del cotxe amb la lona –ens havíem aturat lluny de les dunes- esperàvem poder aguantar l’envestida del harmatán sense que la sorra colgués el Land Rover. Vàrem tancar les portes, finestres, ventilacions i nosaltres també ens hi vàrem tancar. La colossal fricció ens perforava l’oïda, érem sacsejats amb gran violència, fins al punt que decidírem lligar-nos als seients. I així vam passar sis hores en mans d’aquella Natura hostil.
La ruta per carreteres de poc trànsit no ens va suposar més problemes que els derivats d’haver de fer cap als controls de policia en els necessaris avituallaments; en aquests casos, tot i que en Kea sempre viatjava al darrere, per prudència, desapareixia dins el caixó. Abans d’arribar a Oran, vam buscar un lloc solitari per passar-hi la nit, després de sopar ens va arribar l’alè d’una mediterrània propera, vaig aprofitar per dir-li a en Kea que aquesta olor l’acompanyaria els propers dies, i mentre li donava diners i el meu rellotge, vaig afegir-li que triés el que volia fer abans no es fes de dia.
Amb una cremor d’estómac considerable era a una de les cues del control duaner al port d’Oran: “Surti del cotxe i deixi obertes totes les portes”, em va dir el policia mentre li donava el passaport. Un duaner va pujar per darrere i va obrir compartiments de queviures, l’altre al davant va escorcollar la cabina. “No hi ha res”, va dir un. “Només menjar”, va dir l’altre. “Ràpid, ràpid, pugi el cotxe al vaixell” em va manar el policia en tornar-me el passaport. Després de deixar el cotxe aparcat a la bodega, vaig pujar escales amunt fins a la coberta, per mirar de tranquil·litzar l’ansietat; però sobretot, la mala consciència i allò mesquí que em rosegava. No podia deixar de pensar que ell havia arriscat la vida per mi, i que a mi només se’m va ocórrer dir-li, per evitar comprometre’m, que es busqués la vida... La incertesa no em deixava agafar el son, la idea del que li pogués passar em feia sentir culpable. Cansat de donar voltes a la llitera em vaig aixecar esgarrapant la remota possibilitat que fos dins el caixó... Aquell matí, quan els pneumàtics rodaven pel port d’Alacant, confesso que em va resultar difícil mantenir una aparença tranquil·la, a més, no havia dormit ni esmorzat, tenia el cos revoltat, la llengua espessa i de suro el cap. “Bienvenido a España ¿Algo que declarar?”. ramon freixenet estol 2008, Premi de narrativa de viatge de la Vila de Lloret de Mar (Girona)