"detuhosétot"

T’engipones el text per bé de tenir la certesa que el treball enviat ha estat llegit. L’experiència et diu que la majoria no es llegeixen, atès que el premi s’ha decidit amb interioritat al fallo. Així que, servint-te d'allò que has aprés en matèria de papiroflèxia en la prolongada immersió per la cultura xinesa; has aconseguit combinar l’antic amb la modernitat més avantguardista i tot plegat ho has posat en pràctica dins la teva darrera obra. La fórmula obtinguda parteix d'una immixtió de partícules microscòpiques inserides al text. El model va equipat amb uns sofisticats sistemes de realisme psicològic i de detecció i assimilació de dades anomenat: detuhosétot. La resta s’aconsegueix mitjançant tecnologies amb capacitat de colonitzar privadesa a manta, amb la qual es poden mesurar paràmetres íntims, intel·lectuals, ètics i estètics de qualsevol jurat que, de manera irregular, actuí davant un text amb possibilitats d'erigir-se guanyador. Aquest model està programat per a ventilar als quatre vents: premsa, radio, internet i televisió —amb puntualitat de rellotge suïs—, tota la merda més pecaminosa, més secreta i més fosca, de qualsevol infractor o infractora susceptible de poder alterar resultats en els concursos literaris. 2016: detuhosétot de ramon freixenet estol, finalista del Xè Concurs de poesia i narrativa de Badalona

"Alegria"

Éste no será un relato de terror, ni una novela mínima con personajes de los bajos fondos y ni siquiera se asemejará a un cuento canallesco cargado de excesos superlativos e ingentes proporciones de horror. Así que ésta no será de ninguna manera una historia de miedo sino el relato de unas ánimas ambulantes atrapadas en el neón y la malla cuajada de remiendo, sudor y lentejuela.

¡Pasen señores pasen! Admiren a la mujer barbuda, al enano Flopi Seisdedos y a su novia Mariquita Ventimiglia. Vean las sombras chinas de Madame Limoix, las magias de su amante el Dr. Mabusse y déjense llevar por el funambulista miope y su mujer zamba al ritmo de un foxtrot sobre el filo de Manhattan.

Aunque lo parecerá no hablaré desde el dislate de la troupe alucinada sino desde el sitio donde me hace hablar Alegría, la muñeca articulada de un ventrílocuo filipino harto de fracaso y olvido. O sea que hablaré de mí, de mí que soy el que gusta del exceso oscuro, del amor decadente, nervioso, nocivo para la levedad de los cuerpos de serrín con cabeza de cartón y mirada desorbitada. Hablaré de mí que soy la volubilidad que espía agazapada desde la curvatura del labio atrapado en el reflejo ajeno, pillado en el ensayo de una sonrisa estúpida en medio de una boca boba que, desde el lugar donde habita la impostura, no cesa de interpelar y gesticular al mundo. Hablaré de mi particular situación ajustada en el compás de unos dedos de madera de una muñeca de madera de voz de madera y acento afuereño, que exige determinación para dejar al descubierto con su voz prestada todo el desencanto que, la palabra fracaso, es capaz de ejemplarizar después de mucho ensayo, mucha memoria y de reiterar hasta la saciedad mi propio monólogo de viejo bebedor con la palabra más ajustada; aquella que llevo cosida en la piel y, con pelos y señales, describe a un hombre mínimo de tez amarillenta, cada vez más disminuido, más rígido, más inconsciente, más remoto e inexistente en el sentido de epifanía. Así que hablaré, digo, desde el mismísimo yo de un invisible que mira con arrebatada intensidad el límite entre realidad y ficción de su vida asomada en la acrofobia del imposible amor de la rubia platino; fatal para los seres cuya complejidad emocional se encuentra suspendida vagando en un ingrávido alep. Hablaré, insisto, de un volador urbano con todos los deberes de antemano concluidos: plano inclinado de despegue, tiempo de vuelo y velocidad estimada del impacto. Hablaré del extranjero con los papeles extraviados en el laberinto de su antiguo oficio, del cual sin tener noticia, ha sido relevado por su partner. Hablaré, también, de la soledad del bebedor de alcoholes de alto riesgo, del esnifador de colas industriales, del masticador de crack que languidece entre los tangos y boleros de un viejo bandoneón que sólo existe en la nebulosa de su viaje alucinado. Y, sin embargo, desde este sitio donde me hace hablar Alegría, no hablaré de ninguno de los poetas malditos que podían haber cabalgado el lado turbio de la noche ni, por supuesto, de las precariedades, quebrantos y miserias del artista ambulante.

¡Pasen señores pasen! Y absténganse de mirar las personas impresionables: el vértigo que es capaz de generar el hombre bala podría dañar gravemente sus sensibilidades. 2on premi de prosa Jaume I El Conqueridor de Salou

"M'agradaria dir-me Bradpitt"

A mi m’agradaria dir-me Bradpitt però ella sempre em diu Tommy, i d’aquesta manera van passant els dies suportant la monotonia de viure al seu costat. A vegades he pensat a deixar-la, buscar-me la vida lluny del seu abast per demostrar-li que puc valer-me sol, que no em fa falta estar enganxat a les seves faldilles. Vull que entengui que sóc un adult amb caràcter, sensibilitat, orgull i, que sàpiga, que estic disposat al que calgui, al que faci falta; fins i tot —i només si calgués fer-ho— estaria disposat a aplicar-li certes mesures correctores en el cas improbable que no hi hagués una resposta adequada per la seva banda. Penso fer-li entendre que han arribat els canvis en el model de vida emprat fins ara, és hora, doncs, que els rols d’ambdós ocupin l’espai que els pertoca i que es facin realitat en el nostre dia a dia. Debades, he considerat la possibilitat d’agafar el portant i anar-me’n a un lloc exòtic apartat del soroll mundà on la gent sigui amable i em digui Bradpitt.

La meva relació contractual amb Occident va començar fa una colla d’anys en un basar pequinès. Fins aleshores, el meu darrer propietari havia estat un mandarí ventríloc de gran prestigi a la Xina, fins i tot, impartia ensenyaments a les classes superiors i, era precisament a mi, a qui feia parlar en l’exercici de la seva docència. Ell em va ensenyar tot el que en sé, d’aquest ofici mil·lenari; la resta és el tribut que gustós li he dedicat al meu mestre juntament amb el fruït de l’esforç i l’evolució que he portat a terme al llarg de la meva dilatada vida. Així que quan era amb el meu amo xinès vaig exercitar la pensa (el temps passava a poc a poc tancat dins la maleta). De fet, però, només es tractava de tímides incursions al món del pensament; ho vaig iniciar tot com si es tractés d’un joc: mentre el meu amo coquetejava amb la vida dissipada, jo feia memòria dels sorolls que hi havia al meu voltant: els de la gent davant la finestra, l’esmolet, la pluja, el tro, l’aigua que bullia, l’ampolla que es buidava ganyot avall i els que produïa l’embriac ensopegant amb els mobles. I vet aquí que un dia, de tant empassar-se líquids van trobar el meu amo mort al terra. Tot va passar amb molta celeritat (es veu que tenien pressa per enllestir la feina), tot d’una em vaig quedar orfe, em van vendre a preu de saldo juntament amb la resta de fantasies escèniques a un basar pequinès.

Van passar anys i panys, i jo els vaig aprofitar per perfeccionar tot allò relatiu a la pensa i una cosa em va portar a l’altra: des del meu lloc penjat a la lleixa amb la resta d’andròmines vaig començar a relacionar tot el que sentia amb tot allò que passava pel davant de la meva mirada de vidre sense adonar-me’n. Vaig completar la resta de la meva formació tenint l’orella parada i els ulls esbatanats. N’estava molt joiós dels avenços que m’enriquien, que feien que el meu coneixement es desenvolupés d’una manera considerable, em trobava, doncs, immers en un aprenentatge continuat d’assimilació massiva d’idees, conceptes, teories i definicions: subjecte i predicat, pi=3,14,16, base per altura partit per dos, la llei d’Ohm, el principi de Pascal, complement directe, accents diacrítics, preposicions, hipotenusa al quadrat dividit... Estava capficat amb l’anàlisi i assimilació d’un munt de matèries quan de sobte em vaig trobar de fit a fit amb aquell parell d’ullets verds, era la primera vegada que uns ulls em miraven d’aquella manera tan aclaparadora, amb la insistència de voler saber més coses de l’altre, amb la intensitat infantil de tenir allò que desitjaven sense més dilació: en aquest punt les pupil·les de la nena es van contreure com en un espasme engrandint-se quasi el doble del que eren i, tot seguit, alçant el braç va dir cridant: vull en Bradpitt, assenyalant-me d’una manera tan evident que no va deixar cap espai al dubte. Decididament, jo per aquella nena era en Bradpitt i, a mi, per què negar-ho, no només m’estava bé ésser-ho, sinó que m’agradava dir-m’ho.

Ella no tenia més de set anys i de totes les galindaines d’aquell basar pequinès va triar-me a mi que només era el vell ninot articulat d’un mandarí ventríloc. Aquell que de la mateixa manera que es va fer famós arreu de la Xina va perdre el nord encegat pels cants de sirena distants. L’èxit, les dones rosses i els vicis clandestins el van portar a malbaratar-se-li la vida per cirrosi hepàtica; però, a mi que aleshores li passava mig pam d’alçada a la nena, aquell xinès mandarí emboirat de sexe, drogues i alcohol, em va ensenyar tot el que calia saber de l’ofici de ninot de ventríloc per anar pel món; com es pot comprendre, només per això tenia tota la meva admiració, respecte i estima.

*

Mai no havia pujat a bordo d’un vaixell i aquella per a mi seria la primera travessia marítima que tindria una durada exacta de vint-i-set dies. No em vaig marejar pas, la nena no em va deixar temps ni de pensar-hi, em va tenir ocupat tot el viatge a jornada completa. Per primera vegada a la meva vida vaig comprendre què volia dir allò de sentir-se estressat. Sort que en arribar a casa la nena va tornar a l’internat; si més no, això em va deixar temps lliure per poder recollir dades d’aquell nou entorn desconegut. 

Vivia en una casa gran de dues plantes envoltada d’un jardí proper a altres edificacions. A l’habitació on em va instal·lar la nena, a la planta baixa, hi havia el llit pròxim al gran finestral, una tauleta amb dues cadires a l’extrem oposat, un armari encastat a la paret seguit de quatre prestatges plens d’un fotimer d’objectes: llibres, figures de porcellana, un globus terraqüi, una brúixola, un centre comercial dins una bola de vidre enmig d’una copiosa nevada. Sobre el marc de la porta hi havia un televisor antic fixat a la paret i, del sostre, penjava una làmpada de llàgrimes de vidre que m’il·luminava, assegut a tocar de la taula. Des d’aquest lloc d’observació, veia com a l’exterior s’apagava la llum i, encara que hi hagués gent passejant i algun cotxe circulant, a dins no m’arribava cap soroll, el magnífic aïllament del tancament em privava de poder establir cap dels paràmetres de reconeixement emprats fins ara. Amb tot, vaig engiponar-me la pensa perquè posés la banda sonora allò que passava pel meu davant. 

Aquella nit, però, tot just començava. En arribar l’hora d’anar a dormir va entrar a l’habitació la senyoreta Sofia Fonmeyer, una dona rossa, alta, entrada en carns, de faccions enèrgiques i de fort accent germànic que duia un pegat a l’ull esquerre. La presència a l’habitació que, en realitat era la seva, feia estona que la sentia venir pel xerric ignominiós de la ferramenta ortopèdica. Ella era la governanta, l’encarregada del que manés o fes falta al senyor quan era a casa. El senyor —que havia enviudat en néixer la nena— per les missions d’agregat d’ambaixada li calia estar llargs períodes absent, per aquesta raó, la senyoreta Fonmeyer, era en qui confiaven els meus amos. 

Doncs bé, el que va passar dins l’habitació d’aquella dona fou ben senzill i ho recordo com si hagués succeït ara mateix: enmig del bany de raigs catòdics produïts per l’esgotat tub televisiu, em va mirar fixament amb un punt de luxúria i, dient-me “Tommy” una i altra vegada de manera obsessiva mentre s’anava traient la roba fins a quedar del tot conilla; sense cap ferralla lluenta va agafar-se les dues mamelles amb fúria i em va encanonar com si anés a afusellar-me, tot dient-me: estimat Tommy, ara tu seràs el meu consol, el meu amant nocturn i secret. Així que, a partir d’aquella nit, em va violar totes les nits que va voler fer-ho, amb total impunitat i amb una considerable profusió d’aparells i de tècniques vexatòries (mai vistes); fins l’extrem d’obrir nous camins als seus excessos en la meva anatomia de fusta.

Era conscient que els meus nous amos m’havien deixat en mans d’un ésser amoral i perillós. Per tant, ans no m’agradés tot allò que em feia la Fonmeyer, calia prendre mesures. A corre-cuita, vaig posar en funcionament la pensa i, en arribar la nit, mentre ella es despullava enmig del joc de reflexos d’una pel·li antiga dient-me: Tommy, mein liebe, mein bubi, mein geheimnis..., (d’aquella manera lasciva com ho feia, exhibint les vergonyes sense cap pudor), jo vaig posar en marxa els meus recursos, la meva estratègia mentalista. Ben concentrat, mirant-la fixament, volia encendre la seva pantalla mental amb les imatges que havia escollit per produir en ella els efectes que em convenien i així posar fre a tanta disbauxa, aconduir-la cap als meus interessos de ninot articulat de ventríloc xinès.

Aquella nit va tancar un cicle pecaminós per obrir-ne un altre d’enriquidor on la pròpia Fonmeyer era l’estrella convidada: la irrupció del gruix d’imatges sobre la pantalla mental de la meva oponent, generades des de la pensa per reconduir-li l’instint pervers, em menaven a poder canviar el curs als esdeveniments nocturns, sense perdre de vista que era a punt d’obrir en el meu horitzó de ninot articulat una via nova dins el món de la ventrilòquia. Sabia que allò meu estava cridat a ser un veritable avenç en el món de l’entreteniment, de l’espectacle de masses i jo n’era l’autor únic i exclusiu. 

Em vaig posar a treballar de valent dissenyant nous plantejaments, noves propostes per poder interactuar amb les tècniques més avantguardistes, repetint una i altra vegada tot el que havia après fins a deixar-ho fixat en el nucli dur de la memòria. Després, vaig considerar tres coses: a) Que ja n’havia prou, d’assaig, b) Que el meu projecte estava a punt i c) Que estava prou afinat per presentar-lo al món. Abans, però, calia fer un repàs a la qüestió estètica: la Fonmeyer, que era rossa, es va tenyir de morena i a mi, a més de tenyir-me de ros i de maquillar-me com les estrelles, em va comprar un esmòquing negre perquè contrastés amb el seu vestit de setí vermell. En mirar-me al mirall no vaig tenir cap dubte, veritablement i tal com havia dit la nena, jo era realment Bradpitt.

Com ho havia previst, el projecte Bradpitt & Fonmeyer va ser un autèntic boom, mai no s’havia vist res igual. Els millors escenaris de tot el món em volien contractar, els mitjans de comunicació més prestigiosos reclamaven la meva presència amb una insistència mai vista. Només començar em va quedar l’agenda col·lapsada, l’espectacle va capgirar tots els paràmetres establerts fins aleshores. Heus ací un retall de premsa del que deien els mitjans de comunicació: mai no s’havia vist en una representació de ventrilòquia que el ninot articulat de fusta fos el veritable ventríloc, el que fes parlar amb tantes veus i gestos adients com calgués la seva oponent, una senyoreta Fonmeyer de carn i ossos que responia perfectament amb el gest rígid i la mirada absent a l’inequívoc estat dels éssers artificials aconduïts per una intel·ligència superior. En aquest punt vull deixar dit que, en el cas de la meva ajudant, tot i que vaig adaptar-la fins a fer possible els gestos i actituds d’un veritable ninot articulat, mai no vaig aconseguir de treure-li el vici de dir-me Tommy, en ves de Bradpitt. 

Quant a l’èxit haig de confessar-me d’allò més feble, vaig caure en el pou com un pardalet enlluernat pels miratges d’uns paradisos fugissers. Ara, doncs, qui mana a casa és la Fonmeyer que, gràcies a les seves pràctiques, ha aconseguit que eixís i em porta dret com un ciri. Així que ella torna a ser rossa i jo morè, i el nostre nom artístic no és altre sinó: Sofia & Tommy. 2016, ramon freixenet estol Premi de prosa del XVè Premi Literari ADS Barcelona-Sant Pau

"nonfuture2.0"

Tu no seràs explorador ni viatger. No tindràs cap mitjà de transport, ni infraestructura, ni bibliografia de l’indret. No portaràs cap altra cosa sinó el que duràs posat i, tanmateix, compartiràs protagonisme amb el major èxode del segle vint-i-u. Així que tu tindràs la majúscula necessitat de travessar sense papers quantes fronteres menin al lloc. Fins i tot, sense saber nadar, creuaràs mars i oceans. I en arribar al cor d’Europa, un superlatiu nonfuture, amablement, et convidarà a girar cua. r. freixenet estol, Premi Sant Jordi 2016 de Mollet del Vallès.      

"Perversiones, literatura y cintas de vídeo"

Fui precisamente yo, que no tengo nombre, quien la sorprendió infraganti en el lugar de los hechos. Auxilio Lacouture acababa de cometer un crimen atroz y ni siquiera intuyó mi sombra. Aquella noche de luna llena la pude espiar con total impunidad tras el ventanuco de su habitación iluminada por una nocturnidad ahíta de excesos y de insanos augurios. Resplandecía tanto su cabellera rubia platino como su considerable figura yaciente sobre el diván libanés de baratillo. Hacía tres horas que había cometido el delito, dos que se había despojado de la gorra nazi, el abrigo amarillo con fosforescencias sanguina, las botas de media caña verdes pistacho y, escasamente una hora, que se había lavado minuciosamente su cuerpo macizo, para borrar de su piel cualquier indicio que pudiese delatarla. Así que yo, en calidad de amante que exige obediencia, dedicación y absoluta fidelidad, controlo muy de cerca a esa mujer que atiende todos mis gastos a cambio de dejarle un sitio en mi casa. Yo que vengo de ascendientes intelectuales, mecenas y rentistas. Yo que suelo pasearme a caballo por las extensas propiedades familiares. Yo que me he especializado como coaching en inteligencia emocional. Yo que oriento y reubico a menores con problemas de conducta. Yo, a esa mujer del abrigo amarillo, a cambio de colmarla de amor, la dejo que dormite monda y lironda pegada a mi vera.

A su lado, desnuda, tendida como cada noche, simulo dormir. Me llamo Auxilio Lacouture y soy uruguaya de Montevideo. Cuando me visto prefiero la ropa extravagante de corte militar provocativa y, entre otras muchas cosas, además de la literatura, siempre me han gustado las emociones fuertes y un tanto turbias. Confieso que en alguna ocasión, llevada por el morbo, he cometido ciertos actos malsanos; sin embargo, también hay que decir que casi siempre han sido consecuencia de los juegos de rol que con cierta asiduidad practico de la mano de esa sombra china que tengo por amante. El que consigue hacerme feliz desmintiendo todo aquello que a gritos pregona la báscula. El que me hace ver mi figura de carnes prietas y apetecibles tan livianas como el merengue que incluye en algunos juegos de alcoba. El que sigo a pies juntillas y por el cual lo he dejado todo. El que sabe cómo relajarme y que jamás ha abominado de mí ni de mi cuerpo. Él es mi dueño, héroe y señor.

Conozco las paranoias de Auxilio, no en vano yo soy su sicólogo. Mi nombre es Arturito Belano, natural de Santiago de Chile aunque me he criado entre Méjico, Argentina y España. He de aclarar sin embargo que el nombre, nacionalidad y antecedentes, me los ha puesto la impronta novelesca de Auxilio, yo en realidad me llamo Rodolfo Cienfuegos y soy un sapo mejicano nacido en Ciudad Juárez. Auxilio tampoco es Auxilio Lacouture, su verdadero nombre es Mariquita Valparaíso y no es de Montevideo sino de Valencia. Vive con su amante en La Malvarrosa en un cuarto de terraza pegado a los lavaderos, debajo de los cuales tengo yo mi consulta. Es una fanática de la obra literaria de Roberto Bolaño y, de su novela “Amuleto”, ha cogido prestada mi falsa identidad, y ella se ha adornado con el nombre de la protagonista, su nacionalidad y su voz, cuando dice en la primera página: Podría decir por ejemplo que yo conocí a Arturito Belano cuando él tenía diecisiete años y era un niño tímido que escribía obras de teatro y poesía y no sabía beber, pero sería de algún modo una redundancia y a mí me enseñaron (con un látigo me enseñaron, con una vara de hierro) que las redundancias sobran y que sólo debe bastar con el argumento. Este fragmento, siempre que tiene ocasión, lo recita ante sus conocidos imitando el ademán coqueto de taparse los labios, como hace Auxilio Lacouture en la novela, para esconder su desdentada boca. En cuanto al sin nombre que Mariquita tiene por amante, decir que es una sombra china con manía persecutoria, cuya toxicidad acostumbra a viajar pegada a la mente de sus víctimas. Se apodera de su libre albedrio como el chamán que guía, que controla sus voluntades y que las hace actuar al compás de su personalidad egocéntrica. Hablo de un tipo que gusta de hacerse pasar, entre otros falsos personajes, por escritor maldito en cenáculos y tertulias literarias, cuyos autores principales, todos inéditos, jamás pasaron de ser unos perfectos desconocidos. Allí despliega su juego de espejos y lee en voz alta la obra ajena que impunemente ha plagiado, reparte saludos, sonrisas, dedicatorias, peladillas y escapularios de la Virgen del Carmen. Después, harto de vino canalla e indiferencia colectiva, en el cuarto de terraza donde convive la pareja introduce a Mariquita en el puro aislamiento de la sociedad podrida, de la cual según él es necesario alejarse y abominar de ella en el sentido más grave del término. Según su discurso, aparte de que la culpa es de los otros, todo el mundo es malo, tanto amigos y conocidos como familiares próximos y lejanos. Insiste en señalar con su estrategia de asedio que, para preservar el tesoro de su amor, es necesario alejarse de las malas influencias; imprescindible dejar un margen suficiente, dice, un vacio innegociable, afirma, una ruptura sin posibilidad de enmienda. Sostiene de manera reiterada, minuto a minuto y sin posibilidad alguna de finalizar el discurso, que el amor infinito que sólo él puede darle merece por parte de ella los mayores sacrificios. Así que Mariquita ha dejado de lado a su hijo aún adolescente, a sus padres, hermanos y amistades íntimas, lo ha dejado todo por el capricho de esa sombra china y, de la noche a la mañana, se ha convertido en su principal proveedor y única encargada del servicio doméstico. Mariquita lo viste, le da de comer y le compra cuanto pide. Lo último una cámara para poder filmar cintas y más cintas de video, cuyo único argumento es el laberinto del juego de rol en el cual hace entrar a su pareja vestida con la indumentaria de Terminator que, como cada noche, le exige que venga en mi busca para ahogarme en el cubo de agua que tiene tras la puerta del cuarto de terraza, donde la sombra china rueda desde todos los ángulos posibles e imposibles, escena tras escena de su largometraje sobre la ejecución por asfixia de un sapo licenciado en sicología por la Universidad Autónoma de Ciudad Juárez. Graba imagen tras imagen de mi brillante graduación y posterior caída abismal. Tomas y contra tomas de aquello que fui y en qué me he convertido al socaire de su nocturnidad discursiva de bajo perfil y, sin embargo, eficaz en el caso de las ánimas benditas que caen en su red. La indemnidad que proporciona a la sombra china el ímpetu para acometer en nombre de la culpa que, noche tras noche, inocula a sus víctimas, a las cuales pretende hacer pagar el puñado de frustraciones y envidias que le acompañan. Yo no he sido siempre un sapo. Quizás soy en exceso simple y por ello he de pagar mi culpa. He de pagar por haber sido universitario, por conocerle ejerciendo yo de sicólogo, por mi carrera cinematográfica bajo su magisterio he de pagar. Con todo, me esfuerzo en la interpretación del personaje que me ha encomendado, procuro hacerlo verosímil ante el ojo de la cámara y, sobretodo, estoy muy atento a su voz de ¡Acción! El vocablo que muestra la realidad de aquello que no debería suceder y, sin embargo, sucede. Ocurre mientras su voz imperativa reclama ¡Silencio! Y añade: ¡Motor! Sucede noche tras noche en la hondura liquida. Sucede pasado un tiempo cuando Mariquita siente en su mano mi cuerpo de sapo inerte. Sucede que me deja ir a pesar del castigo con el que habrá de pagar la falta. Sucede, insisto, que en ese instante de desacato, en  ese espacio-tiempo de pura libertad, sin ofrecer resistencia me dejo elevar ingrávido, lentísimamente, cinematográficamente, camino de la gloria. Con lo cual la sombra china ordenará ¡Corten! Así que una vez eliminadas las pruebas del delito e indicios que pudiera aportar luz a la investigación de los hechos y, de haberme dejado exhausto bajo el lavadero, Mariquita Valparaíso derramará su humanidad sobre el diván libanés de medio pelo y esperará dormitando a la vera de su amante, dueño y señor a que llegue el día en que el Universo, que es un todo ordenado bajo el gobierno de la justicia, donde no existe crimen sin castigo ni buena acción sin recompensa, ponga fin a tanto extravío y muestre por fin, aunque sea en un incontenible espasmo, imagen tras imagen de vídeo al ralentí de ese sin nombre, atrapado en el ámbar de su propia ínsula. Accésit XI Certamen Nacional Literario de Prosa y Verso 2015. Castellón de la Plana (Valencia) 

"nonfuture"

He regresado de la casa del padre, de la hoja en blanco, de la noche empecinada en escribir nonfuture. 3è premi de microrrelat José María Frías, Nestares (Cantabria)

"La mirada del temps"

Sóc una veu, un ull, una càmera. També puc ser la pel·lícula en 3D que, en una matinada de fa gairebé quatre milions d’anys, sorprèn a una corrua d’homínids caminant quan el sol s’aixeca sobre el pla de Laetoli. Aquí servint-me d’una presa d’imatge a gran alçada, ensenyo en la magnífica falla que té com a centre la regió dels grans llacs, com una part de la corriolada canvia el rumb del seu trescar rere l’instint que els mena cap el nord, on en la precarietat de les coves viuran com a bàrbars. Mentre aquells que han escollit el sud, amb la construcció de cabanes ho faran com a prínceps. Ara, en el paper de l’esguard del temps, em permeto la llicència d’un tràveling espaial i desplaço l’acció  a l’actualitat. Ara, doncs, aquesta narració meva dels fets no succeeix a la cruïlla inequívoca de coordenades on es troba el bressol de la humanitat, sinó a l’extrem hostil del sud d’Europa on la desesperació col·lapsa amb la indiferència. Així que, insisteixo. Sóc una veu, un ull, una càmera. També puc ser la pel·lícula en 3D que la matinada d’un 6 de febrer a la platja del Tarajal, ans no s’aixequés el sol sobre la ciutat autònoma de Ceuta, sorprèn a un grup de guàrdies civils fronterers disparant al negre clandestí que, sense saber nedar, amb la tenacitat del viatger suïcida, xapoteja en el límit marítim fins aconseguir deixar enrere la seva estimada Àfrica. Premi de prosa dels XVII Jocs Florals 2015, Camp d'en Grassot-Vila de Gràcia-El coll (BCN).

    

   

"Inèditus"

El mal de sobreviure amb dignitat al fracàs literari és el repte que em pertoca assumir cada dia en posar els peus al terra. La meva situació de permanent malencert no ha aconseguit canviar cap dels meus hàbits coneguts; amb altres paraules, el fracàs no m’ha modificat en res, segueixo essent allò que malauradament sempre he sigut, un autèntic fracassat ambulant. Ho dic sense enveja ni rancor, ho dic com ho sento, amb tota la claredat que sóc capaç d’emfatitzar, assumint tots els termes, definicions, connotacions i menyspreus que la paraula fracàs incorpora en el seu si. Com es pot col·legir, sóc un escriptor mancat d’èxit, un paio gris que ni tant sols té la remota esperança de poder assolir un reconeixement mínim o el benefici d’un toc de palmell a l’espatlla per la lluita que a diari sosté amb el full en blanc.
Els meus contes, novel·les i relats, han desfilat per un munt de premis literaris amb la més absoluta de les indiferències. Aquesta situació m’ha fet pensar en dedicar-li més temps al conjunt de la meva obra, refent vells textos enmig de noves idees i un joc de girs argumentals; on els personatges —la majoria perdedors— mostren a tort i a dret el seu tarannà maldestre, la seva mala bava de depredadors urbans amb un radicalisme en extrem contestatari, que els du a qüestionar qualsevol decisió presa en el contingut del text que els dóna vida: com si estesin al cap de vall d’allò que està a punt d’ésser escrit o que ho estiguessin llegint al mateix temps que s’escriu i, fins i tot, enlluernats per la paranoia que els caracteritza menen l’autor fora dels marges de la pàgina, perdent-lo dins el joc de miralls d’una història mai no explicada.
Tinc igualment molta cura amb la presentació i correcció dels treballs. A l’hora d’enviar-los a concursar em cenyeixo escrupolosament al contingut de les bases de cada premi: si demanen plica o no, l’espai interlineal, el cos de lletra, la llargària adequada de la història, el pseudònim, l’enquadernació..., precisament, tots els meus manuscrits van relligats enmig de tapes verdes (les he posades d’aquest color per allò de l’esperança), la trista expectativa dels il·lusos que, com jo, encara confien en produir algun dia un text suficient, una història capaç de trastocar per sempre més aquesta deplorable situació de persistent oblit en la que em trobo.
Per altra banda, penso que no seria demanar molt si dic que m’agradaria tenir una mica de notorietat, només una porció menuda, xica, suficient per anar per la vida ensenyant el meu minúscul fragment nominatiu. De veres que em sentiria reconfortat, inclús n’hi hauria prou, amb un reconeixement reduït a l’àmbit de l’escala veïnal; més enllà d’aquesta repercussió sé que no em convindria, no podria ni sabria afrontar-la ni per suposat administrar-la. Aspiro a molt poc, seria feliç en ser llegit per algun jurat desvagat encara que fos del premi més petit, mestresses de casa, funcionaris, porteres, taxidermistes..., en definitiva, per algú més que no fos jo sol. Conte de ramon freixenet estol, accèssit XIIIè Premi literari Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (BCN)

"Mediterránea"

Háblales de vinos espesos, de noches prestadas al sueño, de abandono y ruina. Háblales de la cuchilla de acero que, de Cadaqués a Alejandría, hiere la mar de plata. Microrrelat de ramon freixenet estol, Premi Colmenar Viejo (Madrid) 2014 

"París era una festa -ho va dir Hemingway- i tu i jo hi érem convidats"

Aquella tarda plujosa de mitjan juny els teulats i canonades de mausoleus i panteons escopien aigua a dojo. Tant les avingudes com els carrers que envoltaven els grans monuments mortuoris, així com els estranys visitants que donaven de menjar als gats i que tenien l’hàbit d’aparèixer poc abans que es tanqués el reixat, suportaven amb un estoïcisme admirable aquell daltabaix líquid que no deixava veure més enllà del nas. Es podia afirmar sense cap mena de dubte que, pel que feia a la qüestió atmosfèrica, les condicions que s’estaven donant eren les més adients per fer lluir d’allò més aquella posta en escena atapeïda de simbolismes necrològics. No en va, el Père-Lachaise, és la més gran representació arquitectònica d’art necrofílic a la ciutat de París. El seu veïnatge en gran part il·lustrat és avui universal, i únic el mite que arrosseguen noms tan il·lustres com: Rossini, Balzac, Chopin, Oscar Wilde, Molière, Marcel Proust, Sarah Bernhardt, Gertrude Stein, Edith Piaff, Jim Morrison, Yves Montand, Simone Signoret..., i tants i tants d’altres. No és d'estranyar, doncs, l’interès que suscita aquest indret arreu del món i que els francesos saben com vendre’l als forasters (per una petita propina, el mateix porter dispensa un gargot rudimentari on hi són senyalades les tombes més famoses). Aquesta joia del Romanticisme ha esdevingut destí cobejat per les grans companyies tour-operadores, mostrant-lo abastament en els seus catàlegs engrescadors i, fent que el gruix turístic, com una munió de formigues cegues, faci via cap aquest indret capitanejat per guies intrèpids, experts venedors capaços d’apaivagar el morb d’ultratomba a les ànimes més exigents. Serveixi d’exemple els comentaris d’un d’ells sobre el mur dels Féderés dirigint-se a un grup de japonesos: a l’any 1871 els últims insurgents de la comuna de París obtingueren un lloc entre els enterramorts. Foren apressats i executats contra el mur, que conserva encara els impactes de l’afusellament. Aleshores es va murmurejar que alguns dels comuners havien aconseguit escapolir-se de la detenció i que vivien secretament al Père-Lachaise amb els gats. Encara avui, quan la nit senyoreja la ciutat dels morts, diuen insistentment certs rumors que, algunes nits, és possible escoltar estranys i malsans contubernis.

Aquella tarda plujosa de mitjan juny..., jo era allà, al Père-Lachaise. I no era pas un turista a la recerca de la tomba del seu ídol. Restava enfront de la làpida de la meva dona dient-li que me’n anava de París i que el meu viatge era irreversible, per a no tornar mai més. M’acomiadava, envoltat de cortines de pluja fugisseres que el vent movia amunt i avall menat pel caprici, fent il·legibles les lletres gravades a la pedra: Clàudia Candau, el seu nom de casada.

*

A les acaballes d’aquella tardor Clàudia i jo érem a París. Hi arribàrem procedents d’Holanda en un viatge en autocar. La veritat va ésser que més que arribar-hi, vàrem irrompre a la ciutat de la llum sense haver fet cap plantejament previ i, en veure-la des del bus estant, ens va atrapar el seu esplendor inconfusible, la seva grandeur, que diuen els francesos: a França encara no manava Mitterrand. Aleshores a París, l’alcalde era Chirac i Josep M. Flotats era pensionaire de La Comédie Française. París entre 8 i 9 del matí ja feia molta estona que tenia la maquinària de gran ciutat engegada i la cruïlla dels bulevards de St. Germain amb St. Michele, a aquestes hores, es convertia en un autèntic laberint circulatori.

A la rue des Écoles vam trobar una habitació en un petit hotel anomenat Àfrica. En aquesta primera nit parisenca ens va ser del tot impossible poder aclucar els ulls, vàrem ser fustigats per una avantguarda inclement d’insectes de totes les espècies i colors. Encara no havia començat ni a clarejar que ja érem al carrer sense haver pres le petit déjeuner i no va ser pas per falta de gana. Així que emprenguérem la marxa carregats amb una maleta cadascú, envoltats pel tel blavós encara instal·lat als carrers on un vent escàs, però fred, feia enrogir els pòmuls i el nas de la Clàudia. Recordo que la vaig besar repetidament aturats enmig de la vorera, recordo el seu contacte càlid i com m’estremien els seus petons; la seva abraçada em traspassava, m’emocionava la seva bellesa interior i tot el que sentíem ho resumia el seu rostre transparent d’aquella matinada freda de París.

L’olor de cafè i de croissant acabats de fer desferen l’apassionament. Prenguérem l’esmorzar al Cafè Papillon asseguts prop d’un finestral del pis superior, des d’on podíem veure com al carrer el trànsit anava creixent i la llum a poc a poc guanyava espais a les ombrívoles façanes i als teulats grisos. Un sol enteranyinat il·luminava el finestral emplomat d’una mansarda i el tros de paret coronada amb 12 xemeneies xates de ceràmica ocre.
Potser va ser la son enrederida, la gana, el desig de descobrir..., o potser, em caldria revisar aquest tret de natural novel·lesc que em du a espiar les vides alienes. La qüestió va ser que en el curt espai que hi ha entre la comanda i l’arribada de l’esmorzar, vaig fer-los-hi la vida als personatges de la mansarda del finestral emplomat: dins aquell immoble rònec no es podia pas dir que hi haguessin gaires alegries acumulades; però, no obstant això, s’hi podia apreciar una certa vidilla enmig de les quatre parets que el conformaven. Fou casual que en el mateix moment d’iniciar aquests pensaments d’aproximació, també comencés a entrar el sol de puntetes. Me’n vaig adonar perquè la llum esmorteïda que es colava per la claraboia llepava d’esquitllentes l’extrem del mirall i la pota mig corcada del llit de matrimoni. Mentre anava creixent aquell matí tot just encetat, dels baixos de l’immoble, pujava una forta olor de croissants saturats de greixos, que cada matí, amb una puntualitat de rellotge suís, es barrejava en aquell interior amb la pudor agredolça dels pixats del bebè Rocamadour, adormit en el fons del bressol de barana alta i edredó podrit d’humitat; on també, sense dissimulacions s’incorporaven els efluvis de les restes de semen d’Oliveira, retinguts a la vulva de la Maga. Més enllà d’aquell llit on jeien els dos amants, pel cim de la pica, m’imagino dos escarabats transitant entre plats i coberts buscant restes de menjar fermentat i, a terra, un ratolí inquiet furgava la tetina malmesa d’un biberó, a la recerca de l’última gota de llet agra.
En aquest punt, no vull deixar de reconèixer que l’escena podia ser més amable, fins i tot seria possible de canviar-la en part; però no penso fer-ho. No ho faré, malgrat l’olor de perfum falsificat que emmascara un no sé què profund, un no sé què entaforat en algun lloc recòndit d’aquest interior de pura ficció. No ho faré, malgrat la brutícia manifesta que s’intueix en els escalons emmoquetats de totes les tortuoses escales que menen cap a totes les mansardes. No ho faré, malgrat el croissant adulterat i el cafè de mitjó que serveixen a tots els hotels econòmics de la rive gauche. Malgrat tot, juro que no ho faré: París sempre restarà sent una meravella inoblidable, una ciutat única i vertadera, on qualsevol diable, en un moment de la seva existència, també pot aspirar, per una vegada, a sentir-se artista.

A l’exterior, però, manava la indiferència. La vida feia el seu camí –la quotidianitat és així, fa que el dia a dia sigui més o menys amable-. La gent potser inspirada per aquest entorn versemblant s’entestava en mostrar a tort i a dret que la seva felicitat era raonablement plausible; fins i tot el temps tenia l’aparença de voler mantenir-se estable i res no feia pensar que hagués de ploure. Però, va ploure.

A l’interior del Cafè Papillon el ritme era frenètic, la relluent cafetera, tot xerricant, no parava de deixar anar el seu vapor dins les gerretes de llet, mentre que els quatre poderosos braços, rajolí a rajolí, omplien tassetes i més tassetes opalines amb l’estampa d’una papallona de color crema. En sortir cap al carrer, vaig adonar-me que sota el gran mirall, a tocar d’una taula atapeïda d’abrics, hi havia Hemingway i el seu amic Scott Fitzgerald en animada conversa en una foto de mida natural.

Madame Clottet, la propietària de l’Hôtel des Lilas, va tenir l’amabilitat d’aconseguir-nos una habitació en el tercer pis, l’habitació es veia neta, però el bany era al fons del passadís; no obstant això, li diguérem que si que ens hi quedàvem. Definitivament, doncs, sortírem a l’encontre de la ciutat de París. Ens vam passejar pels grans bulevards, per les grans avingudes plenes de llum; descobrírem els mecanismes per a un desplaçament eficient amb la utilització del metro; vàrem marcar a la guia el que volíem conèixer i, finalment, decidírem d’anar per tot arreu.

Recordo la seva façana de color verd, els seus grans finestrals al bulevard St. Germain, i també recordo les cortines de quadres vermells iguals que les tovalles. No hi havia gaire gent per dinar, potser tres o quatre taules ocupades i dos clients a peu de barra prenent l’aperitiu; recordo que a l’exterior la llum s’anava apagant i, de sobte, va començar a ploure, una pluja fina i seguida que en poc temps va aconseguir d’amarar tot el que tocava. Recordo que tu i jo érem en una d’aquelles taules properes als finestrals i que tu vas demanar un plat de ris i, en descobrir que eren lletons, vas optar per una altra cosa. Recordo que vidres enllà la pluja no semblava pas que volgués fer una treva i, a ple migdia, els autos encengueren els llums grocs, aquells fars de color antic que solien portar els cotxes francesos. Llums esmorteïdes difuminades pel baf atmosfèric d’aquell dia líquid que de sobte es convertí en nit. A l’exterior, les persistents cortines de pluja deformaven els contorns arrodonits dels vehicles i de les persones enfundades en els seus impermeables brillants de tots els colors, que amb pas decidit creuaven davant el nostre improvisat mirador.
Et recordo a tu Clàudia, fumant un cigarret negre tot esgotant la copa de vin rouge a petits xarrups; et puc recordar en aquelles sobretaules que podien durar hores, amb la teva conversa sempre ansiosa per voler saber més i més, per conèixer i descobrir. M’agradava escoltar-te, mirar-te, acariciar-te per sota les tovalles, tocar-te, abraçar-te. Caminar a prop teu l’un contra l’altre pels carrerons tortuosos de Montmartre. Entrar dins l’atmosfera del Lapin Agil a la rue des Saules i agafar seient en qualsevol d’aquelles taules rústiques a on tothom prenia cerises à l’eau de vide escoltant una cançó francesa antiga carregada de nostàlgia. Més tard —si venia de gust— degustar la cuina del Moulin de la Galette. I, abans que la nit s’afués, caminar sota la pluja de París sense cap pressa, intentant descobrir en algun raconet amagat del Pont Neuf l’ombra trencadissa de la Maga en amable conversa amb el penúltim inquilí del lloc. Vagarejar pels molls sota els ponts del Sena sentint l’aire fred en les puntes de les orelles, del nas i dels dits. Pilotar la vida sense cap rumb ni destí segur i, en l’últim moment, esquivar unes restes defecades enmig del paviment humit. Apropar-nos amb els cossos estremits a les restes del caliu d’un foc improvisat i fer un trago del vi canalla que ens oferia el vagabund i després de tot això agafar alè, perquè París és una festa i tu i jo hi som convidats.

*

El soroll del tràfic, encara que somort, es filtra a l’interior de l’habitació, s’hi esmuny malgrat les tanques del finestral i de la gruixuda cortina de color roig esvaït. Tot just puc obrir un ull; comprovo que encara no és de dia; faig mitja volta entre llençols; avanço un pam a la recerca del cos de Clàudia; m’encasto al seu darrere; passo el braç per la seva cintura nua per poder acariciar el seu pit, quasi adormit, i li beso la nuca mentre el meu braç l’estreny. Sense adonar-me’n, es tanca l’ull que havia obert i, tot i el soroll exterior, de nou connecto amb el somni que abans havia deixat aparcat en algun lloc oblidat.

Ara és la llum la que irromp a l’habitació. Clàudia s’està dutxant en el bany del passadís. Tot i tenir el cap sota el coixí, sento un fort aroma de cafè; des d’aquest lloc secret puc veure amb el meu ull d’investigador l’extrem del llit. Hi veig una safata coberta per un tovalló blanc acabat de planxar i, al seu damunt, dues tasses fumejant plenes de cafè americà; veig dos sucs de taronja, segurament d’ampolla i poc frescos, a prop de dos trossos de baguette tous; veig dos croissants amb els extrems recargolats i els plecs daurats que vull imaginar cruixents; veig la mantega i la melmelada de maduixa i la de pruna envasades al buit, i també veig dos tovallons de paper i els sucres i els coberts lluents.

S’obre la porta. Dins el meu camp visual apareix un tros de Clàudia embolicada en una tovallola de bany. Em pregunta si estic adormit i jo, des del meu amagatall, li dic que sí, que encara dormo; res més lluny de la realitat, perquè estic ben despert en el meu cau. Des d’aquest lloc secret espio amb el meu ull d’explorador el cos de la Clàudia mentre s’asseca el cabell davant del mirall. L’angle de visió em permet de veure-li tan sols una part de la seva anatomia, concretament el pit esquerre que apareix sota del braç alçat; és morè, rodó, turgent; amb el mugró erecte en el seu mateix centre, envoltat per l’aurèola marró que té la pell eriçada i un xic com inflat el contorn. De vegades aconsegueixo veure l’altre mugró, el veig quan en assecar-se el cabell fa mig gir cap al cantó esquerre; llavors s’obre en el meu camp visual una perspectiva sorprenent dels dos mugrons perfectament alineats amb l’incomparable fons d’una litografia de la Torre Eiffel il·luminada amb bombetes de colors.

Quan sortíem de l’hotel, madame Clottet ens informa que pel proper dia tindrà reservada per a nosaltres una cambra amb bany al segon pis.

Caminàvem feliços sota un sol brillant d’escasses calories en direcció al Passage Viviane. En arribar-hi llegim que dintre d’una hora, a la sala Colbert, hi tindrà lloc un concert per a baríton i piano, amb música de Milhaud i lletra de Cocteau, Paul Valerí i Apollinaire. Per passar l’estona, iniciàrem una passejada pels voltants, i vet aquí que, creuant un pas de vianants a la rue Rivoli, vàrem ser envestits per un cotxe que, sense respectar els semàfors en vermell, el va travessar a gran velocitat.

*

Un dia, el meu cos va despertar-se en una habitació sòrdida sense saber què hi feia en aquell lloc rodejat de gent que no coneixia i que s’entestaven a cridar-me per un nom que jo ignorava. Sentia un gran pes, una fatiga infinita i em vaig adormir; m’adormí confús, recordo que vaig somiar i em va semblar que feia molt que no ho feia; no entenia res d’aquell somni carregat d’imatges surrealistes.

Mentre em tornava a despertar, abans d’obrir del tot els ulls, volia prendre consciència de mi mateix. Sense bellugar-me gens ni mica vaig començar per explorar els sentits: sabia que hi veia i que hi sentia... Vaig empassar-me saliva, i llavors una dona amb un fil de veu va dir: el senyor Candau es torna a despertar. El gust de la saliva era tan amarg que vaig tenir necessitat d’empassar-me’n més. La mateixa veu va insistir dient: doctor, el pacient està orinant i a la vegada defeca. Aquella veu em va fer pensar que es referia a algú altre. Després, una veu d’home, va suggerir amablement que netegessin el pacient i que aquest, de moment, comencés a poc a poc a prendre líquids. Aliè als comentaris de les dues veus, vaig reprendre l’exploració de la resta del cos, braços, cames, peus, dits, pit, cap... Vaig descobrir que l’espatlla em feia molt de mal, era un dolor de foc acompanyat de potents descàrregues punyents. Vaig obrir els ulls. Em queixava de dolor. La dona de blanc va posar el seu palmell sobre el meu front i amb la seva veu d’ocellet que ja coneixia em va dir: benvingut senyor Candao!

En recuperar la consciència, vaig saber que la Clàudia havia mort en el lloc de l’accident: va deixar d’existir en el mateix instant, va dir una veu amplificada reverberant sense fi, i afegí enmig del laberint que jo havia tornat després de tres anys de profund coma.
Sense adonar-me, em vaig anar submergint en les profunditats d’una depressió que va arrossegar-me cap un estat quasi vegetatiu d’absoluta indiferència, sense esma ni voluntat per tirar endavant, doncs, el sentiment de pèrdua era tant acusat que barrava el pas a qualsevol expectativa d’afrontar els records atrapats a l’interior de la caverna fosca. Així que puntual va aparèixer la teràpia de grup i amb ella, la cort de medicaments associats. Desproveït de voluntat i de criteri, aleshores, els especialistes, amb total impunitat em van agredir amb els seus terribles protocols. Ho van fer sense consultar-me res, sense donar-me el benefici de poder triar. Ells van decidir per mi experimentant noves tècniques en el meu organisme aprofitant-se de la meva condició de pacient estranger sense cap familiar que pogués respondre per ell.

Aconduït pels fàrmacs que m’administren entro dins el forat negre de l’oblit per no eixir-ne en anys. El seu al·lucinat univers atapeït d’ansietat i d’espant em fa viure les experiències amb un realisme tan evident que no deixa cap espai al dubte: de sobte, doncs, apareix el viatge estel·lar en el meu horitzó mental; surto disparat cap a la llum impel·lit a l’interior d’una concavitat de foc centellejant; la fricció metàl·lica aconsegueix irisar-me el crani aixafat pel camp magnètic; un tro colossal viatja enganxat a la meva cua, va en mi; jo sóc el tro, la centella, el resplendor, l’estel que es capbussa enmig de l’abisme i, en el veloç descens, el vertigen em sacseja l’estomac precipitant d’immediat el vòmit escarlata.
Poc a poc vaig fent via cap un procés de desacceleració. Es va apagant la llum del meu destí així com les partícules incendiades. Sento que m’envolta la foscor de la profunditat més distant, el silenci, la deixadesa, el son profund, químic, escarlata. Tanmateix, però, sé que aquest estat de placidesa és de curta durada, que l’enyorat assossegament aviat serà substituït per la maleïda veu, la veu psicòtica filla de la píndola escarlata que, com té per norma, fa la seva terrible aparició a l’interior del meu cap quan menys ho espero. Aquesta veu metal·litzada de tonalitat nasal, amb la seva dialèctica inconnexa no em deixa ni un moment de llibertat, em fa el seu presoner perquè no me’n pugui deslliurar i, em consta, que ha decidit quedar-se a viure dins meu per omplir la buidor de les nits amb la lucidesa de l’insomne.

Jo sóc la veu, la teva veu amiga, la que et vol bé i que mai no t’abandonarà: imagina, company, que en despertar en un dia qualsevol de la teva vida, et trobessis a tu mateix perdut en l’escenari d’un paisatge desconegut, enmig d’un viatge estel·lar que tu mai no has iniciat ni tan sols en la teva memòria. I malgrat no et reconèixis i amb tots els inconvenients que pot presentar la qüestió, el teu esperit aventurer no deixa d’empènyer-te cap a la recerca d’un destí inexistent. Imagina si poséssim sobre la taula d’operacions tot el que cal posar-hi, i un cop s’ha completat el trencaclosques de la teva vida, acabes per decidir alguna cosa sense cap ni peus. No et dic pas que prenguis una decisió! Ja veus que no ho faig. Accepta, no obstant, amb humilitat, la teva fragilitat d’ésser humà. Admet amb prudència els teus errors, les teves injustificables carències i totes les mesquineses que vas ser capaç de generar en un moment del teu passat. De que te’n rius company? Estic parlant de tu, de la teva vida. Et sembla potser extravagant el meu discurs? Vull imaginar que tu no ets d’aquesta mena, que tot ha esdevingut un malentès per culpa d’una incomprensible falla en el circuit de comunicacions de l’autopista del coneixement. Un error fortuït en la transmissió de les senyals.
Reflexionar? Per què? Ara no és necessari que reflexionis Ara no. Només cal que miris al teu voltant, veuràs que t’han deixat abandonat. I en la teva soledat, només et queda avançar cap al coneixement de la teva realitat personal, avançar cap a la reconstrucció del teu desgavellat concepte d’humanitat, cap a la recerca sistemàtica de ser millor cada dia. No m’interrompis!! Deixem acabar!!
Vull imaginar-me que ets capaç de fer totes aquestes coses i d’altres que no dic però que tu penses. Doncs bé, posem que després de superar amb èxit tots els inconvenients ho aconsegueixes. Imaginem que finalment succeís tot això. Reflexiona, company, perquè si tot això arribés a succeir per alguna raó inexplicable, seria terrible pel món; t’hauries convertit , sense saber-ho, en un il·luminat, en un profeta, en Déu! I aquesta idea de Déu, com tu saps prou bé, avui és extremadament perillosa, messiànica i poc aconsellable; i ara, company, empassat d’una vegada la refotuda píndola escarlata.
Com en una exhalació el reflex mecànic em fa obrir els ulls de bat a bat, fixos, igual com taronges, uns ulls de mirada allunyada, buits de contingut, sense cap expressió ni vida intel·ligent.
Malgrat això però, jo insisteixo, miro d’aprofitar els pocs moments de respir que em sol donar la veu; doncs, hi ha vegades, Claudia, que quan et parlo intueixo el teu somriure; només és un instant el que dura aquesta imatge, el temps just perquè jo pugui apreciar-la. En altres ocasions, quan et llegeixo els meus insignificants papers, em deixes que escolti el teu sospir lleu; i sempre m’acompanya la teva càlida presència quan m’acomodo al teu costat i, a les palpentes, faig mans i mànigues per poder abraçar el teu estimadíssim cos, d’aire.

*

Aquella tarda plujosa de mitjan juny... havia rebut l’alta mèdica per poder deixar enrere l’hospital, la meva casa al llarg de tant temps en el districte 20è de la ciutat de París. Aleshores, en sortir pel reixat del Père-Lachaise va remetre la pluja, inclús un sol migrat va aparèixer fent l’ullet entre núvols; així que la vida, com en una revelació de nou esdevenia nítida i brillant, mostrant-me que tot allò no era altra cosa sinó la realitat, una realitat palpable atapeïda de prometedores oportunitats; però, jo no estava per cap afer, em sentia envaït per una barreja agredolça d’estranyes sensacions enmig d’aquella ciutat grisa, distant, irreconeixible. Res a veure amb aquell París de quan era una festa, de quan tu i ella hi éreu convidats. Va dir-me la veu. ramon freixenet estol 2014 Premi Maties Pallarés de literatura Vila de Pena-Roja de Tastavins (Terol)

"El navegador de fons de mirall"

Des del viu de la pàgina em presento com la veu narradora del que podia ser un artefacte literari, si el meu protagonista no s’hagués esgarriat enmig de la trama estructural del Verb. Ha viatjat enrere en els temps sense saber-ho? No se sap pas! No hi ha prou informació respecte aquests allunissatges atípics. Van concloure les tres eminències consultades per la ciència oficial. Però, malgrat el que digueren uns i altres la realitat fou que, aquella nit, la seva naturalesa de viatger suïcida el dugué més enllà d’altres nits: en carregar-se a collibè el seu anodí dia a dia, va prendre impuls i a la fi d’un triple salt mortal ran de l’abisme, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, va decidir capbussar-se dins la lluna bisellada de l’armari mirall de quatre cossos del veí. 

Així que el meu protagonista era a l’altra banda del mirall sense haver pres mal, o almenys això semblava. Inexplicablement, però, també era l’únic ésser viu al món que sense haver rebut cap instrucció prèvia, ni saber de manera fefaent quins eren els paràmetres que governaven aquells indrets, tot i així, insisteixo, encara era viu malgrat la dimensió d’aquell fons de mirall antic.

Després de la deflagració que es va produir en traspassar el vidre, ell va ser conscient d’un munt de particularitats que per distracció o desídia li havien passat per alt. Naturalment, es tractava de coses com: la seva inqüestionable invisibilitat, la capacitat de maniobra que havia assolit movent-se pels espais mínims, la megavelocitat amb què podia viatjar d’un costat a l’altre de món navegant d’aquella manera singular pel fons de mirall..., i una de les coses que de seguit se’n va adonar fou que de miralls n’hi havia arreu, eren de moltes formes, de totes les mides i es podia dir sense por a equivocar-se que, des d’antic, el mirall s’havia convertit en un estri del tot necessari, al qual s’atribuïa un nivell poderós d’atracció. Fins i tot les llegendes el van dotar de certa màgia i d’una influència cabdal per actuar com un tirà en nom de les tendències imposades per les modes. Al llarg de la vida és l’element on hom s’abandona: a ell se li confia la intimitat més recòndita, el costat luxuriós, la vessant perversa i tota la càrrega d’exhibicionisme de l’ésser. És un company de viatge insubstituïble i en moltes ocasions un confident perfecte, capaç d’entomar de bon grat qualsevol fantasia esbojarrada, com ara la de fer-se l’amor un mateix in situ, amorrat al seu vidre fred; sense ni tan sols imaginar que en les fondàries del propi mirall hi pot habitar un intrús, un ésser pervers guaitant les criatures amb la seva lasciva mirada de vidre. Un espia de les intimitats alienes que podria vendre les imatges al millor postor, un sàtir carregat de malformacions congènites i que, bavejant de luxúria i amb molta determinació i fúria, escup contra l’espatlla del mirall quantitats inversemblants de moc putrefacte pel seu penis ganxut; sempre excitat, disposat a la brega de no deixar de masturbar-se nit i dia davant de les llaminadures que arreu i a tot hora li ofereixen els miralls.

Els propers viatges pels indrets prims com orelles de gat no els tornaria a fer de manera improvisada, com va ocórrer en les darreres experiències: va decidir escoltar la meva veu narradora i no fer res que el posés en risc. Vet aquí doncs que, sense adonar-se’n, es va convertir en algú inclassificable i rar, diferent a la resta: un tipus talentós, fenomen de la natura i referent del viatge. El primer de l’espècie que després de concloure escrupolosament amb aquella experiència suïcida, feliçment, va tornar a casa sa i estalvi. Però, els següents intents no es pot pas dir que fossin del tot reeixits i satisfactoris. En aquell desplaçament en concret, es produí la desviació per culpa de les seves pròpies mancances en el control de la navegació. Havia anat a parar a una localitat propera a Londres i no pas al Kensington Parc com estava previst. Calia, doncs, que agafés un rodalies fins a la ciutat. Aprofitant l’avinentesa, jo com a veu narradora experta en navegadors i viatges suïcides, vaig prendre la decisió de deixar l’aprenent allà on era. Entaforat en el fons de mirall del WC d’aquella estació solitària, a fi que s’espavilés tot sol com a futur viatger suïcida en pràctiques.

*

Enmig d’un principi d’atac produït per l’absència injustificada de la meva veu narradora, precipitadament, vaig canviar-me d’un fons de mirall a un altre. En prendre aquesta decisió no tenia gens clar que una maniobra en fals com aquella deixava al descobert la meva mancança de perícia (per la veu narradora un vertader fiasco). Dalt del tren, just davant el mirall on estava ficat, hi havia un paio mirant-se detingudament el mugró esquerre. La seva actitud centrada en l’observació no feia pensar res d’estrany, però, tot d’una, me’n vaig adonar que aquell mugronet d’aparença insignificant li anava creixent fins convertir-se en una autèntica i genuïna mamella. Fins aquí no hi vaig trobar cap raresa, el que de veres em va sorprendre fou allò que s’amagava dins: en fer coincidir les dades establertes, maniobrant degudament el mugró –ara cap ací ara cap allà- s’obrí el compartiment on hi havia una bola de vidre, l’estri indispensable perquè aquell bon home pogués exercir la seva professió d’endevinador ferroviari. De seguit ho va tenir tot a punt. El primer client que va fer cap a l'improvisada consulta era una dona de cabells rossos que duia un munt de problemes sota el braç. Mentre que l’endevinador diligentment enllestia la feina, la dona rossa, amb una mà i ajudant-se de la llengua, anava desant dins la seva boca tot allò resolt, ara reconvertit amb textura i forma d’hòstia, i per no perdre el ritme, amb l’altra mà, li amollava els mals auguris d’un en un a l’home de la bola. Per completar del tot la bugada van estar a prop de dues hores i el cost de la sessió es va resoldre per la mòdica quantitat de 10 lliures; un cost ponderat, tenint en compte el magnífic tràfec que es produïa dins la bola en cada sessió. Un enrenou, com es pot comprendre, invisible per a la resta dels viatgers..., on jo, seguint el meu instint suïcida, em vaig capbussar enmig d’aquella forma esfèrica plena a vessar d’incògnites i de preguntes incontestades.

No va ser gens fàcil l’adaptació a l’espai ni a l’atmosfera sufocada: una bola, tot i esser de vidre, no és de cap manera un mirall; ni són les mateixes les regles que regeixen els seus espais. Vaig haver de fer mans i mànigues per no sucumbir dins la seva atmosfera saturada i del tot desconeguda. Un cop recuperat de l’ensurt vaig emprendre de nou el fil de la investigació i, al cap dels primers passos, van venir al meu encontre uns éssers que tota la seva naturalesa era constituïda per un cap gros acompanyat de dos bracets i dues cametes ínfimes. Eren “els boludos”, una ètnia en perill d’extinció que habitava en petits grups dins les boles de vidre i, molt especialment, dins les dels endevinadors solvents i mags acreditats; atès que eren ells qui traginaven els problemes en forma de llangardaixos d’un costat a l’altre de la central depuradora, per a despatxar allò enllestit, com hòsties del tipus homologat.

*

Així funcionaven les coses pels fons de mirall per on vaig navegar, fins que un dia, sobtadament, va aparèixer en la meva vida de navegador solitari, un personatge singular. El seu nom era Argus, i la seva casa el món. Vestia roba vaquera i calçava gruixuda bota. El seu rostre folrat pels vents presentava una barba tancada i mig canosa. Mirava enllà sense cap límit, i es podia arribar a dir que, amb una ullada, podia travessar totes les nits. Argus era un espècimen humà equipat amb grans prestacions anatòmiques, i en la lluita per la supervivència, per descomptat, ho tenia tot guanyat. Però un dia el destí es va creuar en la seva vida de manera casual (en aquella ocasió el destí tenia forma de dona). Es va creuar en el seu camí, i van faltar mil·lèsimes per no prendre mal. Jésica era pilot oficial de fórmula 1, i el seu temps era or; la consideraven la dona més ràpida i la més arriscada dels pilots d’aquesta classe. Jésica estava tan familiaritzada amb el risc que en conèixer a Argus no va parar esment amb el perill que suposava aquell encontre ocasional, que havia endegat el destí per ajuntar-los com a parella estable. Sense adonar-se’n, van començar un periple inacabable pel món seguint els grans premis on participava Jésica. La seva casa era un enorme camió platejat equipat amb la millor tecnologia; però, malgrat tenir-ho tot al seu abast: fama, reconeixements, diners i aquell circ al seu servei, res era suficient per matar la rutina que havia pres carta de naturalesa en la relació de Jésica i Argus. 

Així que un dia, fart de tanta “mandanga” al seu voltant, a la primera cruïlla de camins que Argus va trobar, d’un cop de volant va torçar a la dreta per perdre’s en l’espai remot..., se’n va anar el més distant que pogué de Jésica, i no va parar d’allunyar-se’n fins passats dos anys. Finalment, un dia, va aturar la seva fugida: va observar detingudament el paisatge amb la seva mirada impertorbable, comprovant per ell mateix que es trobava en el lloc de partida, just a la cruïlla on feia molt de temps, seguint un impuls vital, havia decidit torçar a la dreta del seu destí..., el destí que una vegada més es tornava a creuar. I ara ell, després d’haver donat la volta al món aconduït per un impuls era allà, assegut sobre una pedra com un Sísif qualsevol, recollit en la pròpia intimitat, fent girar els pensaments per mirar de trobar-li un sentit al seu viure absurd. De tota manera, pel que feia a les noticies, tot havia canviat tant que fins i tot era impossible qualsevol intent de recuperar un fragment de passat: Jésica feia un any que havia mort en el circuit d’Indianapolis, apunyalada per l’esmolada ploma d’un novel·lista fracassat, fastiguejat d’haver de suportar els èxits aliens. Argus no va saber mai el tràgic final de Jésica, i mentre va restar assegut sobre aquella pedra no va deixar de pensar en tot allò que havia estat la seva vida sense ella..., però definitivament, i després de pensar-ho mol bé, havia descobert que, en realitat, de qui estava profundament enamorat era d’Abdalà, el mecànic marroquí de Jésica.

*

Aprofitant la meva condició de navegador de fons de mirall, un dia que em trobava especialment capficat pels dubtes que havia despertat en la meva ment de viatger suïcida l’assassí de Jésica, vaig decidir d’anar a l’encontre del novel·lista per conèixer de ben a prop l’homicida dels circuits automobilístics. L’home que jo cercava, el tenia assegut davant d’un pupitre adossat a la paret, a poca distància del meu punt d’observació. El veia escriure de manera reposada i amb mètode, en una llibreta de paper reciclat propietat de la institució penitenciària. Escrivia amb la ploma assassina una novel·la que només podia interessar a ell mateix atès que, com totes les altres que havia escrit, no arribaria a ser publicada: mai no veuria la llum dels aparadors, ni estaria als prestatges de cap llibreria, ni per un instant podria ser acaronada per la mà tèbia d’un lector. No cal ni dir, que n’era conscient de tot això, però, amb tot, ell seguia amb la seva dèria d’escriure dia rere dia, i ho feia amb la disciplina i amb l’exigència d’un autèntic escriptor. Vaig estar observant llargament el transcórrer monòton de la història que li anava fluint de la ploma: la història no tenia cap pretensió, tractava de l’existència d’un personatge gris, de l’avorrida vida d’un perfecte perdedor a qui agradava escriure novel·les i, a la vegada, especular de quina manera el podria afectar un èxit sobtat en la seva condició d’assassí de famosos. Era conscient que la seva situació no era la més idònia per assumir tota la repercussió que podia comportar l’èxit, i encara menys un èxit no esperat ni desitjat. Seguint el tarannà de l’escriptura d’aparença tranquil·la, tot d’una, vaig notar com si passés quelcom inesperat sobre el paper, com si el propi protagonista, per qüestions desconegudes, hagués entrat en conflicte amb alguna cosa de l’entorn o bé directament amb l’autor. Així que el protagonista de la novel·la, fent cas omís de la voluntat del seu creador, en un moment donat, per enveja, per ràbia, per estar fins dalt de tot en la seva desesperada situació de “inèditus”, i encara amb la tinta fresca sobre el seu traç, va decidir de manera unilateral de tirar pel camí del mig i posar-se en situació d’insurrecció. Com és natural, posat el personatge en franca rebel·lió, poc podia fer l’autor sinó escriure al dictat les estrambòtiques indicacions del seu protagonista (en realitat el seu alter ego) sortit de mare. A ell, l’únic que li interessava de veres era assolir l’èxit de la manera més rapida possible. No buscava notorietat, ni fama; buscava la “pastarrufa”. El diner suficient per sortir-se’n de totes les novel·les on l’havien ficat sense el seu consentiment, i poder anar de putes de manera indefinida fins que el cos ho aguantés.

*

En la meva navegació arreu del món va quedar enrere aquell fons de mirall, i vet aquí, que en un lloc remot d’un altre continent em vaig trobar de fit a fit amb aquesta frase desesperada que havia anotat a llapis el poeta: l’amor que mata no mor mai. Ho va escriure en un dels fulls de paper quadriculat d’un bloc de tapes negres que havia tret de l’infern de la seva americana de vellut: ell era un home disminuït en tota la seva extensió i volum, o sigui que en conjunt (vestit i ben calçat), no devia pesar més enllà dels 50 quilos; la seva veu també era mínima, així com les ulleres de jueu vell que feien equilibris sobre la carena del seu nas aguilenc. Agapito Sansegundo, amb el seu metre cinquanta-tres, no podia presumir de gran altura, ni de tenir una edat avançada. El seu rostre imberbe es contradeia amb els 75 anys que determinaven els escassos documents que li quedaven. D’ell, de la seva vida mínima, ho sabia gairebé tot: allò que em retenia i no em deixava marxar d’aquell fons de mirall era, precisament, la seva poètica d’amor i mort escrita en els fulls de paper quadriculat, on el traç que fluïa del llapis curt escrivia versos d’aparença inconnexa com aquests.

Si et mato..., si em mates.

L’amor vertader mata,

l’amor que mata no pot morir mai més.

Agapito, des que era una criatura de calça curta, volia ser poeta. Escriure en vers era la seva dèria; però, aleshores, acostumava a succeir que allò que era fàcil per alguns n’hi havia d’altres que no ho podien aconseguir. A l’Argentina, enmig de la pampa profunda, el que feia un vailet de sol a sol com Agapito no era altra cosa sinó pasturar ramats de xais. Així que, amb la vara a la mà, el gos d’atura i un sarró a l’esquena, va anar tirant fins fer-se vell aconduint ramats pels confins sense límits, a la recerca de les millors pastures dins un territori inhòspit i incapaç d’emetre cap notícia ni bona ni dolenta en cap direcció. Un espai enmig d’un buit absolut on l’existència humana era esborrada per aquella dimensió monstruosa de res que ho engolia tot. Un lloc situat en un confí oblidat que ni tan sols deixava que hi arribés cap alè en forma de senyal, ni notícia llunyana de cap déu salvatge. I no obstant això, un dia, en aquell no res oblidat, va morir Calixto, el seu germà gran i únic propietari del ramat que Agapito creia seu. A manera de liquidació, els hereus del difunt, sense cap mirament, el van fer fora..., es va trobar doncs enmig del carrer amb el que portava posat i prou. Agapito se’n va anar a la ciutat a la recerca d’aquell futur que un dia va endreçar en un racó de la memòria convençut que mai no seria tard per aprendre. Als 65 anys va començar a llegir i escriure gràcies a la ciència del mestre d’escola retirat Rodolfo Cuenca i a la bondat de la família que el va acollir, propietària de l’hostal Casa Antúnez, on va treballar de mosso per a tot el que calgués. Un cop situat i organitzats els deures, aprofitant les estones de lleure, intentava escriure en el bloc de tapes negres i paper quadriculat tot allò que havia estat capaç de retenir al llarg de tants anys aquell cap de pastor nòmada recent moblat. 

Ell escrivia a les tardes assegut a prop d’una taula del menjador, a escassos centímetres del mirall que jo ocupava espiant els secrets de la seva cal·ligrafia mínima; però, aquella tarda, esperonat per no sé quina cosa, vaig transgredir la norma (la veu narradora es va dur les mans al cap): sense més ni més vaig deixar el fons de mirall per aparèixer al menjador de Casa Antúnez davant Agapito Sansegundo que, per cert, ni se’n va adonar. Ens vam fer amics saltant-me totes les regles del navegador; amb altres paraules, jo vaig ser qui va voler fer-se amic d’ell. Vaig esmerçar molt de temps per aconseguir la seva amistat, i encara no sé prou bé si la vaig assolir del cert: per Agapito el mot amistat no tenia cap sentit, ell era un home forjat en la soledat més profunda i radical de totes les soledats, el seu món interior era tan ple de tot que, ara per ara, una amistat ocasional com la meva li feia més nosa que servei i, també, per què no dir-ho, un xic de mandra. Però jo, a l’inrevés d’ell, tenia temps, un majúscul espai que no tenia amb què omplir; disposava, ni més ni menys de tot el temps del viatger suïcida. Per tan, vaig tornar a aquell fons de mirall –què podia fer si no?- on totes les tardes veia el meu amic, el poeta, com deixava rajar per la mina del seu llapis curt la seva poesia d’amor i mort: pausadament, l’anava desgranant sobre la quadrícula d’aquell bloc com ho podia fer un oficiant sectari sobre un altar en un sacrifici sagnant ofert a un déu absurd i inútil. 

La veritat era que no podia deixar d’espiar la seva escriptura que es retorçava fins esdevenir criptogràfica, com tampoc no podia deixar de sotjar el seu clatell amb l’escletxa per al portabateries hàbilment camuflat. Influït per la nua realitat d’Agapito Sansegundo, em vaig posar a pensar en un munt de personatges de pel·lícula: l’alienígena de la dimensió desconeguda, el robot de la galàxia remota i, sobretot, en la peli que vaig veure en un videoclub pekinés: hi sortia una presència arribada dels trànsits perifèrics de naturalesa immortal que escampava arreu la llavor dels seus versos xifrats, que no eren altra cosa sinó una selecció organitzada de missatges desesperats a punt per esdevenir alternativa avantguardista de corrent pensadora i, per descomptat, colonitzadora a nivell interplanetari. 

*

De retorn cap a casa, no me’n vaig poder estar d’aturar-me en el mirall de la llibreria Altaïr, per fer-hi una ullada i escoltar la conferència d’una autèntica i genuïna veu narradora, col·lega d’aquell protagonista que va deixar tirat al seu autor, l’assassí de l’esmolada ploma. Dita veu, experta en navegadors de fons de mirall que no són altra cosa sinó viatgers suïcides (segons estava anunciat), explicaria les vivències del llarg periple que va protagonitzar com a veu narradora, seguint les petjades del seu protagonista enlluernat pel desideràtum que va produir dins el món literari la novel·la "Indianapolis Sang i Fetge", on ell hi encarnava el personatge central.

Senyores... Senyors. Bona nit a tothom i benvinguts al viatge... En sentir aquests mots, vaig identificar-la com la veu que em va deixar al WC de l’estació de rodalies anglesa, just al començament de la meva carrera de viatger suïcida. 

Em presento com la veu narradora del que podia ser un relat d’èxit, si el meu protagonista no s’hagués esgarriat enmig de la trama estructural. Va traspassar el mirall sense parar esment en la reiterada crida que li va fer l’autor, i no va titubejar un pèl a l’hora de deixar plantat el lector en una pàgina a mig explicar per la meva veu. Estava com boig, deia que no volia sentir-se manipulat per editors àvids de lletra fresca, ni traït sobre el paper per escriptors de dubtosa ambició literària. Així que va tirar pel dret, fent-se a la mar sense voler entendre que la humitat marítima podria malmetre la seva estructura de tinta. Volia esdevenir una estrella. Es creia plenament convençut de les seves capacitats artístiques i intel·lectuals, del seu físic inqüestionable i de la meva veu que, per cert, sempre anava enganxada a ell. Érem un “pack”, un producte editorial elaborat amb molta ciència. Ell i jo estàvem dissenyats per a protagonitzar el més gran “bum” del món mundial i, tanmateix, els dos sabíem, i ho sabíem de veres, que no hi hauria déu que ens entengués. Així que a la fi, vàrem passar de tot i malgrat el grau d’humitat poc recomanable per a una estructura de tinta com la del meu protagonista, vam començar a especular amb històries a la mesura del seu art. En plena navegació, abordàrem la literatura de viatge. Primer dins d’un escenari oceànic, i més endavant en tots els confins del planeta que exigissin les elaborades trames. Després d’haver emprat repetidament la teoria de l’iceberg, el seu físic de tinta va resistir: va aguantar la immersió prolongada, l’embat de la galerna, el sol dels tròpics, la fricció desmesurada de l’harmatan, el bany entre manglars, les urpades de la selva i tot allò mesquí que en la ruta hi va haver. N’hi va haver, i no penso amagar-ho: el meu protagonista, influït pel seu egocentrisme em va deixar per un altre, se’n va anar amb una veu narradora d'Hollywood que li va prometre un lloc al firmament. I emulant les estrelles es va fer construir una mansió de color rosa a Beverly Hills, per compartir la seva vida de paper amb una dona sofisticada, de mirada llanguida, cabellera rossa platí que vestia de setí vermell des del generós escot fins a les soles del seus talons d’agulla. La seva fama, el seu estrellat, el seu èxit indiscutible, em va privar de la seva presència, del seu considerable pes en la creació i desenvolupament de les històries i del personatge que les interpretava. Ell no era un altre sinó el meu protagonista que només va arribar a ésser una creació literària, un artefacte del qual se servia la meva veu narradora per contar històries des del llindar de la pàgina gràcies a una estructura de tinta ambulant. Com aquella tinta que va resultar molt bona per a navegadors o, altrament dit, viatgers suïcides.ramon freixenet estol 2011 "Premi 9 d'octubre" de creació literària de Sant Vicent del Raspeig (Valencia)

"La incisión convexa"

Le tenía a escasos tres metros. Veía su lado izquierdo. Iba vestido con un traje negro, seguramente de Armani. Su cuerpo fibroso de sesenta años se mantenía erguido frente a un auditorio expectante: simuló poner en orden sus papeles, carraspeó, tomó el vaso de agua para beber un sorbo y con estudiada desgana lo dejó sobre la servilleta. Regresó a sus papeles, miró al público de soslayo y empezó su discurso sobre la incisión convexa. Enseguida me desentendí de su dialéctica, pensé en las víctimas que habían sido necesarias para que el doctor Armaguedón –hoy reconocido neurocirujano- estuviera encaramado en lo más alto de aquel atril de La Universidad Central. Tuve un amago de arcada, fue leve pero muy agria que me dejó la boca seca y el cuerpo revuelto. Por miedo a vomitar me abstuve de oírle y de mirar su perfil. Puse todos los medios para tranquilizarme. Me notaba empapada por un sudor espeso y, de repente, empezó a dolerme el hemisferio izquierdo, justo en el lugar donde hace años el doctor Armaguedón, sin consultarme, me hizo su famosa incisión convexa. Me palpitaba la herida cuando le saludé en medio de los brindis de cava, las sonrisas y las pastas asociadas. No me reconoció, había pasado mucho tiempo, pero yo le hice memoria: aproveché la ocasión para mostrar mi incisión en público, para manifestar que lo mío había sido una auténtica salvajada y, para exigirle, que teníamos que hablar de futuro; ¡De mi futuro! Curiosamente, el doctor Armaguedón, sin cortarse un pelo, se enroscó en mi cadera y, como si de una clase magistral se tratase, mostró ante el público asistente al acto que después de la incisión convexa era posible bailar el tango. ramon freixenet estol 2010 2on premi de narrativa dels jocs florals de "La sedeta" (BCN) 

"Shanghai exprés"

Que mi padre era especial no lo dudé nunca. Adiviné, a muy temprana edad, que él era un ser tocado por la magia de la otredad..., ajeno, dispar, disímil. Mi padre no era un fabulador ni un cuentista, era la propia fábula… En aquellos años, su señor padre (mi abuelo) podía permanecer sin destocarse en presencia del Rey –un privilegio que tenían muy pocos-. Y en la pequeña aldea donde nació, perdida en la Sierra de Francia, siempre que algún vecino entablaba conversación con su progenitor lo hacía usando el trato de Miseñor; cortesía de favor que le distinguía con una instrucción superior por parte de la iglesia, a cambio de nobles prebendas. Así que una vez, Miseñor, siendo mi padre muy pequeño, se vio sorprendido con la llegada de un tren fabuloso procedente de Los Reales Sitios de Aranjuez. La noche del tren, la luna filtraba desde lo alto sus resplandores por entre los álamos, cerezos y olivos del territorio vertical, hasta excitar en lo más hondo las luminiscencias adormecidas de las choperas del río Francia. El fulgor vibrátil instalado en sus hojas alcanzó mayúsculas proporciones en ambas riberas y su mismísimo centro se partió en dos mitades exactas a causa de una trayectoria ferroviaria inusual que lo alcanzó de lleno. Mi padre, aquella noche, por primera vez en su vida, pudo ver un tren de cerca: iba envuelto en su propia nube de vapor, su locomotora le pareció en extremo nervuda y observó desgastados sus colores. Pudo tocarla, aquel cuerpo poderoso se le antojó latente y algo apurado –lo oyó resoplar con un deje asmático de trompetilla-; a parte de esa minucia, sus vagones de madera pulida lucían en los estribos farolillos de luz tintineante y en cada ventanilla opalina las sombras chinas contaban historias de lugares distantes. aquel fabuloso tren, en medio de la noche prodigiosa, transportó hasta la aldea ricos presentes para Miseñor: objetos de cobre repujado, sedas, lienzos, joyas, plata, oro... Los encargados de custodiar aquella fortuna fueron cuatro enanos amables y sonrientes, los únicos ocupantes de aquel tren noctámbulo; y en la aldea jamás se tuvo noticia de quien podía ser el benefactor de tanta riqueza. De mayor descubrí, para mi sorpresa, que todo cuanto me contó mi padre había ocurrido de veras: hubo una noche de apariencia mágica, hubo un tren fantástico en esa nocturnidad y todo aquello sucedió en medio de una nebulosa ahíta de luciérnagas ingrávidas a la vera del río Francia. Siempre me sentí orgulloso de los orígenes que me habían tocado en suerte, de ser parte integrante de la historia de mis antepasados que a mí, de alguna manera, me acompañó toda la vida y que, a falta de textos teatrales, mi padre adaptó para andar de bolos por la serranía. De mi padre heredé el oficio de actor, la fijación congénita por los trenes y alguna migaja de la fabulosa fortuna de Miseñor. Cuando empecé mi carrera en busca del éxito y la notoriedad, la vida del artista era dura, llena de despropósitos y sinsabores: había poco para comer, dormía en malas condiciones, en lugares infectos, fríos, carentes de lo indispensable; pero a pesar de todo, viajaba en tren exprés y anhelaba ocupar el papel del artista encumbrado. Ser actor era mi única obsesión y, en mis ensueños de juventud, me veía actuando sobre el escenario de un gran teatro, interpretando un texto rotundo frente a un público inteligente. Cuando sucedía semejante maravilla, aprovechaba la ocasión porque sabía que era mi momento. Lo primero que hacía era echar mano de mis capacidades y, centímetro a centímetro, recortaba la distancia que me separaba de mi público: me acercaba con la suavidad de la seda, el embrujo de la palabra y la emoción contenida hasta el límite abismal de la frase y, casi siempre, después del paso de ese vértigo, de súbito, estallaba el aplauso. La realidad, sin embargo, era bien distinta: recuerdo que en el transcurso de la primera gira, hubo un público burlón que en los pasajes más sublimes de la obra llegó al extremo de tirar cacahuetes a Don Juan y Doña Inés. ¡Telón! mandó bajar el director. ¡Telón! ordenó con rabia. “Hasta aquí podíamos llegar” exclamó fuera de sí. Y a continuación salió a encararse con el público. El buen hombre, rojo de ira, tan sólo pudo asomarse a la candileja; porque en aquel preciso instante, una lluvia atronadora de frutas y hortalizas irrumpió en la boca del escenario. La Guardia Civil tuvo que escoltarnos más allá de aquel pueblo, hasta la estación ferroviaria.

Estudiaba mis papeles montado de tapadillo en el tren fantasma de las criaturas de la noche, compartía asiento y conversación con personajes marginales que colmaban mi inspiración –con echar un vistazo a las jetas podía atisbar lo que daban de sí sus vidas cafres-. No obstante, en mis desplazamientos ferroviarios, aprovechaba para transportar un par de fardos de no sé qué, aunque yo sabía que su contenido era confuso e ilegal, pero era algo con lo que me sacaba una pasta. Así me ganaba parte del sustento; el resto salía de mis actuaciones en el Shanghai Exprés, situado en un suburbio extremo del barrio chino.

“Querida escoria..., basura en general... Sé de vuestros vicios, de vuestra inmundicia, y por eso estáis aquí, a la espera de encontrar en este antro la ración indispensable de insulto que os hace falta para poder tirar de la pesada carga que supone vuestra vida insípida y ridícula. Pero, por el momento no quiero hablar de vosotros, prefiero hacerlo en particular, prefiero hablar de ese señor de la tercera fila, tan divertido, que en algún lugar tendrá a su mujer, una mujer trabajadora y alegre como él, cuidando de unos hijos y de una casa tal vez feliz y, sin embargo, para la casa de esta historia pintan bastos; en otras palabras, que el Banco los ha dejado en la calle y ya no son tan felices como antes dije”.

En mi condición de aprendiz de actor estaba sentado en el retrete del Shanghai Exprés, experimentando el dominio de la voz. La modulaba en diferentes longitudes de onda para controlar la proyección, el registro de frecuencias y los mejores matices que pudiese alcanzar con una optimización exhaustiva de las cuerdas vocales, partiendo de ese espacio mínimo y poniendo a prueba las mejores técnicas aprendidas con el concurso de las facultades mentales y físicas. Es fácil imaginar como era ese ominoso lugar del tren exprés, de cuando las locomotoras andaban a vapor, que cobijaba en su interior la taza solitaria. Sin embargo, ¿qué sucedía cuando las paredes hablaban? ¿Cuando transmitían ideas, sentencias, reproches o mensajes desesperados? ¿Y el techo, en medio de un ataque de nervios, mandaba al desorientado usuario sugerencias, insultos, pautas de conducta y de comportamiento? ¿Qué sucedía cuando la puerta se enrollaba y desenrollaba en una danza del vientre enloquecida y los recortes de periódico dispuestos en el gancho de la esquina iniciaban un desfile con todas las figuras de la papiroflexia perfectamente amaestradas? ¿Qué sucedía cuando las paredes, puerta y techo estaban impregnadas de dibujos y escritos pornográficos de toda índole y especie? Sucedía que un aprendiz de actor no podía abstraerse frente a tanto griterío abismal sentado como estaba en la taza con los pantalones caídos sobre los zapatos. Sucedía que de inmediato pasaba al estudio y análisis de los comportamientos amparados en el anonimato. Lo anónimo, lo opaco siempre había propiciado un sinnúmero de magníficas ideas y, el WC del Shanghai Exprés en concreto, se había constituido por sí mismo en el centro de comunicados desesperados más importante de toda la línea ferroviaria, el único lugar donde se podía descifrar, sin ser visto, la mayor proliferación y más variada producción de literatura de retrete, el nudo gordiano donde confluían todas las paranoias, tabúes, miedos, penas y alguna alegría contenida... El sitio donde el sujeto en cuestión aligeraba incluso el intestino después de una pateada demoledora y donde a duras penas recomponía su ánimo maltrecho de aprendiz de actor al borde de la desesperación. Justo en medio de aquel habitáculo mínimo del Shanghai Exprés, pintarrajeado hasta la saciedad de sexos amenazantes, se prometió a sí mismo que no cejaría hasta conseguir el éxito.

*

El club, por llamarlo de alguna manera, se encontraba ubicado en el interior angosto de un antiguo tren exprés en desuso, que apestaba a humanidad, a cerveza fermentada y a mucho peligro. La parroquia del Shanghai era un público canalla, adicto al suicidio, al insulto procaz y a las emociones perversas. Los artistas que pisaban su escenario en su mayoría eran un atajo de fracasados muertos de hambre y, como tales, sólo aguantaban dos o tres noches. Debido a la inestabilidad laboral y para poder seguir con mi empleo, tuve que ampliar mi repertorio dando cabida a otras voces, a otros registros interpretativos, y por esta urgencia me vi en la necesidad de inventar a una personalidad turbia, de corte bipolar, entre quimérica e inmaterial. 

La construcción de mi personaje me ocupó mucho tiempo: lo quería distinto a mí. Era como dibujar y borrar, obviar lo que no funcionaba, lo que nunca quise ser fue desechado y finalmente, cuando determiné que todo cumplía con la idea preestablecida y que mi invento estaba concluido en su totalidad, de manera impúdica, su naturaleza ambivalente, se abalanzó sobre mí y a cambio de ofrecerme el triunfo y la gloria del artista, me hizo suyo. 

Entregado en la lucha de sexos, vi como nacía el rosicler en su mirada de cristal, como su boca de fuego avanzaba en busca de mi yugular para chuparme la vida y su furioso sexo se acoplaba contra el mío en un alarde de contorsión. Vi sus afiladas uñas trazando surcos ensangrentados en mi espalda, justo en el instante que la descarga galáctica agitaba toda su extraña naturaleza cambiante en muñeca de cera reblandecida. Lo vi desenroscarse de mi maltrecha e inútil anatomía, vencida, rendida a los pies de aquella cosa de extraña presencia, mitad mujer mitad demonio, que andaba envuelta en fuego y tiniebla. Vi alejarse de mi cuerpo dislocado a su perturbadora sombra y desaparecer tras la bruma azul de antes del amanecer, la oscura silueta del gran embaucador.

*

Como todas las noches el público del Shanghai Exprés se mostraba bronco contra quien pisaba el escenario, sin embargo, mi personaje apareció meditabundo, ignorando por completo al respetable (que por cierto se había quedado mudo), se sentó a horcajadas en la silla dispuesta en mitad del escenario y los miró con absoluto desprecio. Después, sin ninguna prisa, saludó a su manera: “hola, escoria” y empezó la actuación.

“Querida escoria..., basura en general... Dejad de azuzar al bicho de la tercera fila, permitid que se aleje reptando. Olvidad al tipo porque todos tenéis vuestro lado oscuro en donde guardáis las perversiones, las ignominias más viles y escabrosas. Por todo ello estoy aquí, para aliviar en lo posible ese lado vuestro tan obstinadamente diabólico e infame. He venido para ser vuestro yugo penitente, vuestro pedernal canalla. Me constituyo en altavoz de los instintos del bajo vientre, de ese lugar recóndito donde tenéis instalado el centro productor de testosterona, la pulsión que cabalga el instinto y limita la inteligencia. No tendré piedad, ni misericordia; pienso azotar vuestra conciencia con el látigo de siete colas, soliviantar la carne con el silicio de las monjas y los curas pederastas y, finalmente, si aún queréis más leña, si no habéis alcanzado el punto de flagelación suficiente, no me dejaréis otra opción que la de inundar el Shanghai Exprés con el vómito de la sociedad malhumorada que nos rodea por todas partes”.

Su presentación en el Shanghai naufragó en medio de una colosal pateada, cargada de insultos, silbidos y fueras desmesurados. No tuvo otra solución que la de esfumarse de aquel escenario y, en su atropellada huida por entre decorados, sin atinar en ello, atravesó mi presencia invisible e inmortal de parte a parte.

De que soy un espectro teatral no tengo duda alguna. Mi vida de entera dedicación a las tablas avala cuanto digo: mi espíritu omnisciente transita por los escenarios y sabe de antemano dónde hay talento y dónde no lo habrá jamás. Mi ser inmaterial tiene gran predilección por los trenes antiguos de gran pompa y sus fondos de escenario; en esos espacios indeterminados es donde habita mi presencia, justo en la frontera donde los actores hacen su particular y consabido mutis por el foro, a veces acompañados del aplauso y otras de un silencio espeso. Desde las sombras de esos lugares espío el esfuerzo diario de actores y actrices que estén por la labor de aprender. De entre todos, escojo a uno para convertirlo en mi protegido; el seleccionado ha de tener una sensibilidad innata y la suficiente hambre de querer saberlo todo. Alguien capaz de jugarse el tipo y el futuro a una sola carta, con el suficiente empeño y un punto de desesperación. La desesperación, el desarraigo, lo canallesco, son aspectos apreciados en la construcción de un actor, conforman las diferentes capas que alimentan al sujeto teatral. Su personalidad poliédrica flexibilizará la interpretación, haciendo realidad lo ficticio a base de imprimir naturalidad al discurso.

“Querida escoria..., basura en general... Sin movernos de los límites de donde estamos, podemos ver que las tinieblas existen igual que las criaturas que las habitan. Para encontrar El Corazón de las Tinieblas no es necesario que naveguemos el Río Congo con el vapor de hojalata de Conrad, ni que busquemos a Kurtz, el oficial de la Compañía de Navegación. Con dar un vistazo a nuestro alrededor, descubriremos otros mundos, otras criaturas. La selva, lo salvaje, y todas las alimañas que pueblan las tinieblas urbanas se encuentra a nuestro alrededor. La realidad es así. Si hablamos de la ficción, es otra historia. El mundo de lo ficticio emerge de una realidad absoluta e incontestable y aunque en ocasiones la vida pueda parecer su espejismo, lo inquietante no es la imagen que devuelve el espejo, el verdadero peligro viene de las tinieblas remotas y del pasado antiguo; viene del rito, el hechizo, la magia..., viene de la capacidad inconmensurable del conocimiento; vive solapado, enmascarado en la casa y en este tren y ha venido para quedarse. Querida escoria..., basura en general... El gran embaucador, con suma habilidad, transita peligrosamente por el filo imperceptible del sí y del no, patrulla indiferente el confuso horizonte del bien y del mal, de lo real y lo ficticio, de la verdad y la mentira, del vivir y del morir... El gran embaucador vigila atentamente que, al nacer, muramos cada día un poco más. Él, precisamente, es el encargado en caso de imperiosa necesidad de la víctima, de negociar los pormenores en que estará basado el malicioso trapicheo de vender la vida a cambio de triunfo”.

Querido público... Señoras y señores... Uno hizo exactamente eso: en un callejón sombrío y de mucho peligro vendió el único capital que tenía para poder alcanzar el éxito, se cambió por lo que más anhelaba en este mundo y porque no podía seguir con su vida gris, carente de admiración y del respeto dispensado al artista... No le bastaba con el aplauso canalla del Shanghai Exprés. ramon freixenet estol 2009, 2on premi de conte "Rei en Jaume" El Puig (Valencia)