2017: 19 d'abril, publicat per Eva Palau
Salvador Macip enceta el cicle literari del Sant Jordi 2017 amb “Diàlegs”, dramatització dels seus textos
2016: 24 de desembre, vídeo llegir Pla d'Eva Palau
Enllaços:
2016: 16 de desembre, publicat per Eva Palau
Pere Box ofereix a Blanes The Music Box Project, una barreja de cabaret i d’stand-up comedy
L’actor lloretenc va presentar l’espectacle el passat mes d’abril al Teatre de la Costa Brava Sud, i barreja música, poesia urbana i entreteniment amanit, sobretot, amb dosis de bon humor
Avui dia, en què sobren raons per estar amoïnats i que la situació no convida gaire a somriure, s’agraeixen especialment aquelles propostes que, sense caure en el riure fàcil, fan canviar l’estat d’ànim encara que només sigui durant una estona. Aquest és el cas de l’espectacle que es va oferir ahir al vespre al Casal La Cooperativa de Blanes:The Music Box Project.
Música, poesia urbana i entreteniment amanit amb bon humor
Durant poc més d’una hora, Pere Box va trenar un espectacle diferent i divertit, basat en petites històries i amb una banda sonora que beu de les fonts més frikis que la seva ignorància il·lustrada li han permès seleccionar. L’actor lloretenc vinculat a Blanes va estrenar The Music Box Project el passat mes d’abril a l’Espai Off del Teatre de la Costa Brava Sud.
Si llavors es va haver de penjar el cartell d’entrades exhaurides, ahir divendres el local on es va oferir va registrar un ple de gom a gom, amb entrades venudes pel sistema de Taquilla Invertida. En aquest sentit, en base al llarg aplaudiment amb què es va tancar la representació, es pot dir realment que la gent va passar una bona estona d’entreteniment canalla, com li agrada batejar-lo alpare de la criatura.
La música i –sobretot- el bon humor són el fil conductor per anar construint un diàleg constant farcit d’anècdotes que el bon fer d’aquest experimentat actor fan creïbles com si les hagués viscut realment. Va compartir vivències reals o imaginàries amb les quals, inevitablement, tots s’hi podien sentir identificats, a gust del consumidor.
També es va posar en la pell d’una variada gama de personatges: va invocar en viu i en directe al mateix ministre d’economia, una particular versió de la caputxeta, o fins i tot una fugida precipitada de casa una pija de Pedralbes en una cita amorosa que tenia mal acabar. Tots ells i elles tenien cabuda dalt l’escenari, prenent possessió de l’actor-orquestra.
En definitiva, The Music Box Project va suposar poder abstreure’s i compartir una hilarant estona que va passar massa ràpida dins la caixa plena de sorpreses i bon humor que va regalar al públic l’experimentat actor-cantant-humorista. Una bona teràpia per curar-se de l’estrès i el mal humor absolutament recomanable.
llegir Pla, imatges Aitor Roger
Salvador Macip enceta el cicle literari del Sant Jordi 2017 amb “Diàlegs”, dramatització dels seus textos
Avui s’ha fet una nova edició del cicle
d’actes literaris que periòdicament organitzen els membres de
“lletraminúscula”, amb el suport dels actors i actrius del grup Ralek del
Morralla. Blanes ha començat a escalfar motors de cara a la intensa Diada de Sant
Jordi que viurà a partir de divendres i durant tot el cap de setmana amb la
proposta que ha tingut lloc aquest vespre a la Sala de Plens. El reconegut
científic i premiat escriptor blanenc Salvador Macip ha preparat l’espectacle
literari presentat sota el títol Diàlegs, que ha inclòs textos
d’algunes de les seves obres publicades.
L’acte ha estat presentat per Aitor Roger i ha comptat amb la participació
del mateix Salvador Macip i la col·laboració central del grup de teatre Ralek
del Morralla, Espai Creatiu. Els joves actors i actrius han teatralitzat les
paraules de Macip en un espectacle que ha explorat sobre la relació dona-home
en un joc de converses entre els protagonistes de novel·les com Hipnofòbia,
El Joc de Déu, El Rei del Món o Herba Negra. L’elenc de
Ralek l’han format avui dimecres Emma Martín Tiers, Júlia Ortiz Ros, Martí
Surrallés Gacia, Quim Bautista, Hector Sánchez Salmoral, Maite Girondo
Dominguez, Cristina Biedma Gómez i la directora del grup, Paula Fossatti.
L’acte d’avui ha tingut lloc tot just nou dies després que els seus
organitzadors, el col·lectiu lletraminúscula, ja van presentar el
seu anterior muntatge Taronges Calentes, el poemari del
blanenc Joan Adell.
Els actors i actrius del grup 'Ralek' del
Morralla, ho han fet en el mateix indret, la Sala de Plens de l’Ajuntament de Blanes.
D’aquesta manera, l’entitat que uneix dones i homes per la cultura en
l’objectiu de fer difusió d’obres i creacions d’escriptors locals i la
participació d’artistes de diferents disciplines, ha fet un sentit
reconeixement al talent literari de Salvador Macip, reconegut científic i premiat escriptor, nascut a Blanes l’any 1970, Salvador Macip és metge, investigador i
escriptor, una suma de talents que el fa recollir èxits en totes tres facetes.
Va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona (1988-1994), on també es va
doctorar en Genètica Molecular i Fisiologia Humana (1998). Entre finals del
1998 i principis del 2008 va treballar a l'Hospital Mount Sinai de Nova York
fent recerca oncològica.
Salvador Macip, un reconegut científic i premiat escriptor
Des del 2008 continua aquestes investigacions al
laboratori que dirigeix a la Universitat de Leicester, al Regne Unit. Els seus
estudis han contribuït, entre altres guanys, a definir nous tractaments per a
una malaltia tan temuda com és la leucèmia. El 1995 va quedar finalista del XIX
Premio Antonio Machado amb el conte La bèstia amagada. La seva
primera novel·la, Mugrons de titani, coescrita amb Sebastià Roig,
va guanyar el premi Vall d'Albaida el 2005.
El 2006 va guanyar el VII premi Vila d'Almassora amb el recull de contes Quina
gran persona! La seva segona novel·la en solitari, El joc de
Déu, va obtenir el III Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica
escrita en català. El 2010 va guanyar el premi Joaquim Ruyra per Ullals,
coescrita de nou amb Sebastià Roig. El 2012 va guanyar el 1r Premi Carlemany de
Foment de la Lectura amb la novel·la Hipnofòbia i el 2016 el
Ramon Muntaner per Herba Negra. Els seus llibres han estat traduïts
a 7 llengües: castellà, francès, italià, alemany, anglès, portuguès i gallec. En el camp de la divulgació científica, ha escrit vuit llibres i ha guanyat
el XIXè Premi Europeu de Divulgació Científica, així com el XIX Premi Nacional
d’Edició Universitària (ambdós per Jugar a ser déus, amb Chris
Willmott). Va portar un blog de divulgació per a El Mundo, i
actualment escriu per a El Periódico i el diari Ara.
Va fer la secció de ciència del programa de ràdio Via lliure de
RAC 1 entre 2010 i 2014, i actualment col·labora setmanalment al programa El
Balcó de la Cadena SER.
*
Enllaços:
*
2016: 16 de desembre, publicat per Eva Palau
Pere Box ofereix a Blanes The Music Box Project, una barreja de cabaret i d’stand-up comedy
L’actor lloretenc va presentar l’espectacle el passat mes d’abril al Teatre de la Costa Brava Sud, i barreja música, poesia urbana i entreteniment amanit, sobretot, amb dosis de bon humor
Avui dia, en què sobren raons per estar amoïnats i que la situació no convida gaire a somriure, s’agraeixen especialment aquelles propostes que, sense caure en el riure fàcil, fan canviar l’estat d’ànim encara que només sigui durant una estona. Aquest és el cas de l’espectacle que es va oferir ahir al vespre al Casal La Cooperativa de Blanes:The Music Box Project.
Pere Box a "The Music Box Project"
Protagonitzat i dirigit per Pere Box, amb producció de Teatre de la Selva, es presenta sota la fórmula del one man show, on la música i l’humor es fusionen, amb dosis de cabaret i de l’stand up comedy. Tal com explica l’actor i director teatral, no fa sinó seguir una de les màximes del gran mestre i filòsof Juan Palomo, és a dir: yo me lo guiso-yo me lo como.Música, poesia urbana i entreteniment amanit amb bon humor
Durant poc més d’una hora, Pere Box va trenar un espectacle diferent i divertit, basat en petites històries i amb una banda sonora que beu de les fonts més frikis que la seva ignorància il·lustrada li han permès seleccionar. L’actor lloretenc vinculat a Blanes va estrenar The Music Box Project el passat mes d’abril a l’Espai Off del Teatre de la Costa Brava Sud.
Si llavors es va haver de penjar el cartell d’entrades exhaurides, ahir divendres el local on es va oferir va registrar un ple de gom a gom, amb entrades venudes pel sistema de Taquilla Invertida. En aquest sentit, en base al llarg aplaudiment amb què es va tancar la representació, es pot dir realment que la gent va passar una bona estona d’entreteniment canalla, com li agrada batejar-lo alpare de la criatura.
La música i –sobretot- el bon humor són el fil conductor per anar construint un diàleg constant farcit d’anècdotes que el bon fer d’aquest experimentat actor fan creïbles com si les hagués viscut realment. Va compartir vivències reals o imaginàries amb les quals, inevitablement, tots s’hi podien sentir identificats, a gust del consumidor.
També es va posar en la pell d’una variada gama de personatges: va invocar en viu i en directe al mateix ministre d’economia, una particular versió de la caputxeta, o fins i tot una fugida precipitada de casa una pija de Pedralbes en una cita amorosa que tenia mal acabar. Tots ells i elles tenien cabuda dalt l’escenari, prenent possessió de l’actor-orquestra.
Pere Box ficat en la pell del ministre d'economia
Un dels moments d’especial hilaritat compartida entre actor i públic va ser al final de l’actuació, precisament quan explicava aquesta nova fórmula de pagar els espectacles que s’aplicava ahir. Pere Box va explicar amb tot luxe de detalls la diferència que hi ha entre una taquilla invertida i una hòstia invertida tot incriminant un dels assistents, conegut per tothom.En definitiva, The Music Box Project va suposar poder abstreure’s i compartir una hilarant estona que va passar massa ràpida dins la caixa plena de sorpreses i bon humor que va regalar al públic l’experimentat actor-cantant-humorista. Una bona teràpia per curar-se de l’estrès i el mal humor absolutament recomanable.
*
2016: 01 de desembre, publicat per Eva Palaullegir Pla, imatges Aitor Roger
El grup blanenc lletraminúscula, amb guió original d'Elisa Sola, va fer un complert recorregut per la vida i obra de Josep Pla, basat única i exclusivament en la lectura: les veus d'una narradora i tres lectores que l’acompanyaven, amb l’aparició intermitent d'una silueta, una ombra que anava esquitxant detalls més íntims de la vida de Josep Pla. Aquest va ser el plantejament de l’espectacle llegir Pla que va tenir lloc aquesta passada nit de dimecres al Teatre de Blanes. El públic assistent, que omplia bona part del recinte, es va rendir aviat al dibuix literari d'un Pla que es va presentar nu, desproveït dels artificis que sovint acostumen a envoltar aquest tipus d'actes.
Elisa Sola Ramos autora del guió i narradora a llegir Pla
Es tractava de la nova proposta del grup cultural blanenc lletraminúscula, que presentaven en aquesta ocasió un guió original elaborat per la directora de l’Oficina de Català de Blanes, Elisa Sola. L’acompanyaven llegint fragments de l’extensa obra de Josep Pla: Isabel Brunet, Assumpta Duñó i Joanna Fernández. Per la seva banda, la silueta d'Alèxia Roura completava la composició sonora a través de la veu aportant detalls més íntims del periodista i escriptor.
Presentació a càrrec de Montserrat Soliva i Joan Sureda
Abans que comencés l'hora i mitja llarga de l’espectacle, es va comptar amb una acurada presentació que enllaçava amb el què havia esta fins llavors l'anterior proposta de lletraminúscula dedicada llavors a Walt Whitman. Se'n van encarregar de fer-la Montserrat Soliva i Joan Sureda, començant després, sense més preàmbuls el passeig per la vida i obra de Josep Pla.
D'esquerra a dreta: Alèxia Roura, Assumpta Duñó, Elisa Sola,
Joanna Fernández i Isabel Brunet
Les cinc protagonistes de llegir Pla
Fotografia de grup de gairebé tots els implicats, acompanyats
dels diversos convidats d'excepció amb què va comptar l'acte
L’alcalde de Blanes, Miquel Lupiáñez, acompanyat de la regidora de Promoció de la Ciutat, Dafne Galvany, es van encarregar de posar punt i final a l'acte. En aquesta ocasió la direcció escènica i fotografies de suport han anat a càrrec d'Aitor Roger, mentre que Pere Box ha tingut cura de la direcció artística. Per la seva banda, Glòria Matas i Francesc Saura es van encarregar d'acomodar els convidats, Alba Lupiáñez de la difusió entre els mitjans de comunicació, i l’assessorament i vistiplau de la Fundació Josep Pla. El grup cultural lletraminúscula està impulsat pels escriptors Joan Adell i Ramon Freixenet.
Teatre de Blanes dimecres 30 de novembre 1/4 de 9 del vespre
*
27 de novembre, publicat a Diari Ciutat de Blanes
5 senyores llegint Pla, imatges: Aitor Roger Delgado
El 30 de novembre de 2016 a 1/4 de 9 del vespre Montserrat Soliva Torrentó i Joan Sureda Casamor presenten al Teatre de Blanes “Llegir Pla”, una idea de lletraminúscula, amb guió d’Elisa Sola Ramos, que està protagonitzada per quatre lectores: Isabel Brunet Conchs, Assumpta Duñó Martin, Joanna Fernández Berney, Alèxia Roura Valls i una conductora: Elisa Sola Ramos.
2016: 12 de novembre, publicat a Recvll
escenaris, ramonfreixenetestol
He trobat el lloc on poder ser jo sense fer mal a ningú. Només has d’entrar-hi, triar una identitat i gaudir de tots els teus capricis. Afirma el senyor Sims —Papa en el món virtual—, un respectable jutge que, en el més enllà de la internet, ha configurat un espai lliure de falta en el qual, entre d’altres moltes coses, es poden cometre tot tipus de salvatgeries i abusos virtuals amb completa impunitat. Un amagatall on les lleis establertes pel món real no hi tenen jurisdicció. Un paradís on el delicte no té càstig i és possible desfermar les més obscures fantasies. Aquí hom es pot preguntar: què passarà quan es pugui desvetllar tot allò inconfessable encriptat en el iris ocular? Es pot controlar la inexistència efectiva d’una cosa? Pot ésser limitat per alguna autoritat el dret a poder imaginar? Tanmateix, però, el més esglaiador és haver de pensar que el verisme d’aquesta cibernètica per adults d’alt contingut addictiu, no es troba gaire allunyada de la realitat que mostren els videojocs per adolescents, on es pot matar, atropellar o arrasar posicions conquerides. La qual cosa fa possible que, el senyor Sims, es pugui presentar com un home amb una perversitat inconfessable —psicològicament malalt, diu ell— i al mateix temps absolutament innocent, atès que les seves accions no succeeixen en la realitat, sinó en la dimensió de l’univers distòpic en què la xarxa ha estat substituïda per una tecnologia més evolucionada anomenada: l’inframón. Una realitat que permet no només l’interactuació impostada del protagonista de fets irreparables —que aquest regne virtual converteix en actes d’amor—, sinó que també concedeix llicència pel capbussament dels sentits enmig del magnífic oceà digital —allò interfecte pel món real, aquí, l’objecte de desig pot morir i ressuscitar per amor—, en un context en què les sensacions induïdes arriben a reemplaçar les reals i això possibilita aquest món ideal sense culpa ni càstig del qual estem parlant i que cap dels usuaris que el visiten se’n volen separar, de tanta bellesa, comprensió i amor com hi troben. La funció, però, avisa: el món que dibuixa el text en boca dels personatges és a tant sols dues cantonades d’aquí. Aquesta obra guardonada amb el premi Susan Smith Blackburn de Nova York i set premis L-A. Ovation, que ve del Royal Court de Londres, l’Off-Broadway, el West End..., i que és un repte per al pensament moral i una visió inquietant de la vida virtual, sense que allò que mostra sigui èxplicit està servida com un d’aquells àpats incòmodes de digerir que de manera obstinada es repeteixen i deixen el cos enterbolit.
L’inframón
(The Nether)
de Jennifer Haley. Teatre Lliure de Gràcia, dirigida per Juan Carlos Martel
Bayod amb: Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués / Carla Schiilt, Victor
Pi i Mar Ulldemolins. Traducció de l’anglès: Neus Bonilla. Escenografia i
vestuari: Alejandro Andújar. Vídeo i continguts LED Joan Rodón, LED control
technology and pixel mappim ProtoPixel. Coproducció Teatre Lliure i Grec 2016
Festival de Barcelona.
*
2016: 15 d'octubre, publicat a Recvll
escenaris, ramonfreixenetestol
L’escenografia submergida en el mar de setí gris que desborda els límits de l’escenari fins
llepar la platea —i que recordava les de Fabià Puigserver al Lliure— enceta
la funció que s’enlairarà enmig de bellesa igual com ho farà la parella de cors
enamorats veïns de la ciutat de Cork. A
la vella i convulsa Irlanda —després de sagnants conflictes amb Anglaterra—, just
quan aquesta neix com a país independent sota la condició de seguir dins la
Commonwealth amb la influència i prerrogatives de la corona anglesa. Un tractat
forçat que dividirà els irlandesos en dos bàndols i sense cap altra
possibilitat els menarà a la guerra civil. Joseph Kessel, aventurer,
corresponsal de guerra i escriptor francès viu la conflagració de molt a prop i
uns anys més tard escriu el llibre de contes: Els cors purs, el qual inclou la petita novel·la: Mary de Cork, on s’hi narra la història
de dos enamorats que pertanyen a bàndols diferents. Uns) els esgotats de veure
tanta sang han acceptat el tracte. Altres) els opositors al tractat es revelen contra
els primers en considerar-los traïdors. Ella, Mary, és una dona catòlica, dura
i de fortes conviccions que rebutja l’acord.
Ell, Beckett, és dels que accepten la presència anglesa. Cap dels dos transigeix,
les seves conviccions són inamovibles i, tanmateix, es evident que entre ells
hi ha amor. Fa gairebé any i mig de l’última vegada que es van veure, des
d’aleshores ella viu emboscada a les muntanyes; però, una nit es retroba amb
ell enmig les ombres d’un vell pub. Es miren anhelants. Es somriuen displicents
en un intent de dissimular allò que senten i, sense que ho puguin evitar, la
força infinita de l’amor els empeny a volar, i amb ells també volen les
paraules, les músiques, les idees..., i tot es posa a levitar davant la platea
sense que es vegi irregular.
...Idees
(...) que ens impulsen, novament, a buscar la plàstica i la poesia a cada
moment. Per què Matisse pinta gent nua ballant sobre dos colors, o
Marc Chagall dos enamorats sobrevolant la vida que passa, i ens
podem posar a plorar sense motiu? Per què ho trobem bonic? Bell? Perquè ens explica
alguna cosa que portem dins utilitzant una nova forma.
Els
cors purs
és un viatge amb final trist i, alhora un text poètic, malgrat la brutalitat
que s’amaga darrera una història d’aparença senzilla: és una nouvelle que exemplifica la inacció
entre dues persones que s’estimen i, també, són dues excel·lents dramatúrgies
posades al servei de les causes, els arguments i les renuncies d’ambdós amants
que s’amaguen secrets i que hauran de triar entre l’amor i els ideals; tot i
que, malauradament, no hi seran a temps.
Els cors purs de Joseph Kessel.
Traducció: Ramon Vila. Dramatúrgia: Marc Artigau i Queralt i Oriol Broggi.
Músics: Carles Pedragosa, Júlia Ribera i Marc Serra. Direcció: Oriol Broggi,
amb: Borja Espinosa, Miranda Gas i Jacob Torres. Una producció de La Perla 29 i
Teatre Romea.
*
2016: 05 de setembre, publicat a Recvll
escenaris, ramonfreixenetestol
Aquest no és el relat dels dos germans que ens explicaven a doctrina. En aquesta realitat no hi ha bons i dolents sinó dues maneres d’entendre la qüestió. En aquest escenari, doncs, d’allò que es parla és de la formidable onada de persones desplaçades amb les seves criatures que, després d’haver creuat mars i fronteres cercant un lloc per a poder viure, el govern de l’eurozona ha convingut de fer-los invisibles en els camps per a refugiats de Turquia. Així que la qüestió lluny d’estar resolta cada dia que passa agafa més embranzida. No heu de patir, ens diran; però el relat tornarà a empaitar-nos i aquesta vegada —ho veurem a la tele— els nouvinguts entraran en els nostres pobles i ciutats i es plantaran davant les nostres cases i, de manera insistent, picaran a la porta de casa nostra.
Si jo no aconsegueixo creuar el mar, en vindran d’altres amb el mateix nom i els mateixos ossos, amb les mateixes mans i el mateix alè, i els tindràs aquí dempeus, davant teu, i no tindreu prou bales —t’ho puc ben assegurar— a la teva puta ciutat per foradar-nos el cap.Aquesta funció explica la història de dues famílies. Una —molt semblant a la nostra— viu a tocar de la tanca i l’altra a tants quilòmetres lluny que ho desconeixem. Més enllà de la tanca no sabem que hi ha, potser no ens fa por, però preferim ignorar-ho, tot i que en aquesta banda el món no sigui com l’havíem imaginat. En pocs anys ens hem precipitat cap a la globalitat. Les polítiques neocapitalistes ens han convertit en una patuleia de mileruristes i, nosaltres a collibè de la millor Europa, hem decidit què és el que està bé i què no per a la resta del món. Aquest relat explica el món de dins i el de fora, i la fragilitat del viure davant el desconegut que arriba. Aquest text denota la possibilitat que tot el dolor que hem vist, que potser hem ajudat a crear, ara ens podria ser retornat amb escreix. Caïm i Abel de Marc Artigau i Queralt, Teatre Biblioteca de Catalunya, dirigida per Marc Artigau, amb: Jordi Figueras, Berta Giraut, Clara de Ramon, Marc Rodríguez, Sergi Torrecilla i Luís Villanueva.
*
2016: 04 de setembre, publicat a Diari Ciutat de Blanes
Alegria de RAMON FREIXENET ESTOL
BY XARXA DE DIARIS · 4 DE SETEMBRE DE 2016
Avui 4 de setembre, aquest conte del blanenc Ramon Freixenet Estol ha rebut el segon premi Jaume I El Conqueridor de Salou.

Avui 4 de setembre, aquest conte del blanenc Ramon Freixenet Estol ha rebut el segon premi Jaume I El Conqueridor de Salou.

*
2016: 23 de juliol, publicat a Recvll
estimat, de Ramon Freixenet Estol (text a l'entrada 18 de juny)
*
2016: 17 de juliol, plublicat pel Diari Ciutat de Blanes
épaterlebourgeois, de Ramon Freixenet Estol
Flors La Camèlia amb lletraminúscula
A socaire de l’acte literari dosprimerspremis de lletraminúscula, el dia a dia d’un aprenent d’escriptor com ara jo que, escric per guanyar premis, no pot ser cap altre sinó la recerca sistemàtica de l’artefacte literari que faci possible aconseguir-ho. Així, doncs, engego el relat amb un tipus de material susceptible de poder confegir una línea argumental paral·lela a La cala nudista. El conte de Joan Adell mostra el món oníric del protagonista on tothom se’n riu de la seva nuesa pública. Aquí, dames i cavallers, ens caldrà analitzar el per què d’aquestes rialles; però abans deixeu-me que recordi les imatges impagables d’en Benigne (el protagonista) dient-se nuet davant el mirall: pel que fa al membre, em trobo per damunt de la mitjana. Penso, sincerament, que la pregunta que ens hauríem de fer és aquesta: de quin tan per cent per damunt de la mitjana estem parlant? Un cop desvetllada la incògnita de l’embalum de l’objecte, potser s’entendrà d’una manera diàfana que l’espectacle que oferia el membre d’en Benigne, no es pot qualificar de cap més manera sinó com la passejada d’un tot altiu i desafiant. Tanmateix, cal ser honest com autor, atès que els miratges literaris poden confondre al lector; però la lletra invisible d’aquest projecte de relat es cuidarà de posar en qüestió qualsevol de les perspectives que produeixen els premis literaris. I si us sembla, després, en el cas que la lectura us hagi satisfet celebreu la vida fins a caure estabornits i, sobretot, no llegiu massa que fa venir trist.
*
2016: 18 de juny, publicat Diari ciutat de blanes i Blanesaldia
Estimat, de RAMON FREIXENET i ESTOL
BY XARXA DE DIARIS · 18 DE JUNY DE 2016, foto:rfe
2016: 29 de maig, publicat Diari Ciutat de Blanes
M’agradaria dir-me Bradpitt. Per RAMON FREIXENET i ESTOL
BY XARXA DE DIARIS · 29 DE MAIG DE 2016
Premi de prosa en català del XVè Premi Literari ADS Barcelona-Sant Pau.
foto: Aitor Roger Delgado
foto: CST Lliurament dels premis (21/05/16) Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (BCN)
*
2016: 25 de maig, publicat Blanesaldia
M'agradaria dir-me Bradpitt de Ramon Freixenet Estol, premi de prosa del XVè Premi Literari ADS Barcelona-Sant Pau
![]() |
foto: CST, Lliurament dels premis (21/05/16) Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (BCN) |
*
2016: 24 de maig, publicat Diari de Girona (cultura)
Ramon Freixenet rep el premi literari Associació Donants de Sang, Barcelona-Sant Pau.
L'empordanès Ramon Freixenet Estol, resident a Blanes, s'ha proclamat guanyador de la categoria C (majors de 65 anys) del premi literari de prosa en català per l'obra M'agradaria dir-me Bradpitt. Freixenet, fill de Castell d'Aro, assegura als seus 77 anys d'edat que guanyar premis literaris <<és més reconfortant que tractar amb el món editorial>>. El conte premiat va ser escrit fa 7 0 8 anys i ja ha quedat finalista en altres premis en dues ocasions. L'autor el va refent per donar-li nova vida.
*
2016: maig, publicat a Recvll
m'agradaria dir-me Bradpitt de Ramon Freixenet Estol Premi literari Barcelona-Sant Pau.
*
2016: 05 de maig, publicat Biblioteca Can Mulà de Mollet del Vallès
JOAN CARLES G. PUJALTE, JESÚS A. PICO, RAMON FREIXENET Y SUSANA GRAU, PREMIS SANT JORDI DE MOLLET
*
nonfuture 2.0 de Ramon Freixenet Estol Premi Sant Jordi 2016 de Mollet del Vallès.
2016: 03 de maig, publicat Ajuntament Mollet del Vallès
Premis del XXV Certamen literari de prosa i poesia de Sant Jordi
El passat dissabte, 30 d'abril, es lliuraven els premis del XXV Certamen literari de prosa i poesia de Sant Jordi que organitzen l'Associació 7 Plomes, l'Ajuntament de Mollet i la Biblioteca Can Mulà. Enguany s'hi han presentat uns 200 treballs en les diferents categories.
Guanyadors del XXV Certamen Literari de Sant Jordi 2016
CATEGORIA ADULTS
Prosa castellana1r. Premi CENIZAS de Joan Carles Gonzalez Pujalte (Mataró)
2n. premi MI REGALO DE CUMPLEAÑOS de Miguel Pereira Rodrigo (Sevilla)
Premi local UNA SOMBRA EN EL PARQUE de Montserrat Domingo Fernández
Poesia castellana
1r. premi EL PINAR EN LA TARDE de Jesús Andrés Pico Rebollo (Sabadell)
2n. premi LOS TRISTES de Diana Rodrigo Ruiz (Ciudad Real)
Premi Local, Desert
Prosa catalana
1r. premi nonfuture2.0 de Ramon Freixenet Estol (Blanes, Girona)
2n. premi EL FUNÀMBUL de Àngel Fabregat Morera (Belianes, Lleida)
Premi Local HO HEU PROVAT MAI? de Núria Sempere Vives
Poesia catalana
1r. premi SOLIDARITAT QUE VIUS A L'ÀNIMA Susana Grau Seco (Parets del Vallès)
2n. premi EUROPA de Rossend Picó i Torres (Barcelona)
Premi Local, Desert
CATEGORIA A (INFANTIL)
1r. premi El món dels peluixos d'Elisa Oller Pedrosa (Mollet del Vallès)
2n. premi L'amulet màgic de Núria Puyuelo (Mollet del Vallès)
3r. premi La lluna plora de Núria de Manuel (Mollet del Vallès)
CATEGORIA B (JUVENIL)
1r. premi Como acabé en la portada del periódico de Laia Cabanillas Hidalgo (Mollet del Vallès)
2n. premi Perdut, descansa... Laia Ausió Roca (Les Masies de Voltregà)
3r. premi Tempestad de Coral Culebras Guillén (Llinars del Vallès, Barcelona)
*
2016: 02 de maig, publicat per Blanesaldia
‘monfuture2.0’, de Ramon Freixenet
El text monfuture2.0 del blanenc Ramon Freixenet Estos, va rebre el primer premi de prosa en català del XXV Certmen Literari de Prosa i Poesia de Mollet del Vallès, amb motiu de la diada de Sant Jordi 2016.
monfuture2.0
Tu no seràs explorador ni viatger. No tindràs mitjà de transport, ni infraestructura, ni bibliografia de l’indret. No portaràs altra cosa sinó el que duràs posat i, tanmateix, compartiràs protagonisme amb el major èxode del segle vint-i-u. Així que tu tindràs la majúscula necessitat de travessar sense papers quantes fronteres menin al lloc. Fins i tot, sense saber nadar, creuaràs mars i oceans. I en arribar el cor d’Europa, un superlatiu nonfuture, amablement, et convidarà a girar cua.
*
Blanes recorda l´artista Esteban de Balt el dia en què hauria fet 80 anys. L'acte d'homenatge es va fer al cementiri municipal on, enguany, s'hi ha instal·lat una làpida amb el seu nom.
Blanes va tancar dissabte passat, amb un emotiu acte al cementiri, els diversos actes d'homenatge al "showman" internacional, Esteve Baltrons -conegut artísticament com a Esteban de Balt- que va morir a Lloret de Mar el 13 d'octubre de 2013 després d'una llarga malaltia. Coincidint amb el dia en què l'artista hauria complert els 80 anys, diverses persones es van aplegar al cementiri municipal, on enguany, s'hi va poder instal·lar una làpida amb el seu nom, gràcies a part de la recaptació recollida en l'espectacle Homenatge a Esteban que es va fer la setmana passada al Teatre, organitzat per la Casa de Ardales i amics del "showman" blanenc, així com amb la venda d'un llibret amb diverses aportacions de periodistes i escriptors. A la làpida s'hi ha escrit com a sotstítol La Veu de la Costa Brava, com se'l coneixia internacionalment arreu d'Europa. L'acte, que el va conduir el seu amic Aitor Roger, va consistir en una ofrena floral en nom de l'Ajuntament de Blanes, que va dur a terme l'alcalde de Blanes, Miquel Lupiáñez, acompanyat de diversos regidors del consistori. Tot seguit el jove músic blanenc, Martí Delgado, va interpretar al violí el Cant dels Ocells, segui t de dues proses poètiques dedicades a l'artista i llegides per Quico Saura i Paco Gutiérrez.
*
2016: 14 de març, publicat per Eva Palau, Ajuntament de Blanes
Emotiu acte en record del showman Esteban en motiu dels 80 anys del seu naixement. Coincidint amb la data en què hagués complert els vuitanta anys de vida, representants de l’Ajuntament de Blanes i amics del showman internacional van participar en un acte al cementiri.
El motiu de reunir-se en aquest indret va ser perquè enguany s’ha pogut instal·lar-hi una làpida amb el seu nom, gràcies a part de la recaptació recollida en l’espectacle Homenatge a Esteban que es va fer la setmana passada al Teatre, organitzar per la Casa de Ardales i amics del showman blanenc, així com amb la venda d’un llibret amb diverses aportacions de periodistes i escriptors. Amb aquests diners s’ha pogut fer front a la despesa de comprar la làpida perquè així es pugui recordar millor l’artista que tant bones estones va fer passar a tanta gent.
Esteban, la Veu de la Costa Brava
El seu record serà permanent no tan sols amb el seu nom, ja que a la làpida s’hi ha escrit com a sotstítol La Veu de la Costa Brava,com se’l coneixia internacionalment arreu d’Europa. L’acte el va conduir la mateixa persona que ha estat artífex i motor de tots els esdeveniments que han tingut lloc aquests dies a Blanes, el seu amic Aitor Roger, qui va agrair totes les persones i entitats sense les quals no hagués estat possible organitzar aquestes activitats d’homenatge.
Després de recordar que precisament aquest passat dissabte l’Esteban hagués complert els 80 anys de vida, es va fer una senzilla ofrena floral en nom de l’Ajuntament de Blanes a càrrec de l’alcalde de Blanes, Miquel Lupiáñez, acompanyat de diversos regidors del consistori. Tot seguit el jove músic de Blanes Martí Delgado va interpretar al violí el Cant dels Ocells, seguida per dues emotives poesies dedicades a l’artista.
La primera poesia la va recitar Quico Saura, del Col·lectiu Lletra Minúscula, mentre que la segona va anar a càrrec de Paco Gutiérrez en representació de l’Associació Andalusa d’Ardaleños y Amigos de Ardales. El també poeta va recitar l’escrit Reina de la Noche, del poeta i escriptor blanenc Ramon Freixenet, que també es va poder escoltar a l’espectacle que es va fer al Teatre. Després d’aquestes dues intervencions, un sentit i emotiu aplaudiment va posar punt i final a l’acte.
Martí Delgado interpretant "El Cant dels Ocells"
Val a dir que entre els participants, majoritàriament blanencs i blanenques amics de l’artista, també s’hi comptava el matrimoni que durant dècades van ser els representants de l’Esteban a nivell internacional, i que van venir dissabte passat a Blanes des d’Strasburg especialment per a la ocasió. Es tracta de Miriam i Gilbert Halles, que van conèixer-lo al seu local Los Tarantos l’any 1974 i de seguida se’n van adonar del seu gran potencial, no tan sols per la seva extraordinària veu, sinó també pel seu carisma i do de gents, que va enamorar al matrimoni.
Van ser ells dos qui el van introduir als escenaris i platós de televisió d’arreu d’Europa, en especial a França, Alemanya i Àustria. La seva estimació per l’artista ha fet que continuïn fidels al seu record i, per aquest motiu, quan se’n van assabentar d’aquest darrer homenatge no van tenir cap dubte que també havien de ser-hi. L’anècdota de la jornada, o la màgica casualitat si es vol, és que l’artífex d’aquest cicle d’homenatge a l’Esteban, Aitor Roger, va néixer el mateix dia que l’artista, el 12 de març.
Van ser ells dos qui el van introduir als escenaris i platós de televisió d’arreu d’Europa, en especial a França, Alemanya i Àustria. La seva estimació per l’artista ha fet que continuïn fidels al seu record i, per aquest motiu, quan se’n van assabentar d’aquest darrer homenatge no van tenir cap dubte que també havien de ser-hi. L’anècdota de la jornada, o la màgica casualitat si es vol, és que l’artífex d’aquest cicle d’homenatge a l’Esteban, Aitor Roger, va néixer el mateix dia que l’artista, el 12 de març.
Quico Saura, del col·lectiu lletraminúscula llegeix Biutiful de Ramon Freixenet
En
les darreres hores del que et restava de vida feies una fila ben galdosa
estirat quant llarg eres en el llit d’hospital: sedat, desproveït
d’intimitat, desguarnit de glamour, mancat de la gloria de l’artista. I jo,
company, era allà, als peus del llit veient com et deixaves morir. Així que
estava en condicions de poder afirmar, que et trobaves en situació de tocar el
dos, de deixar enrere la futilesa dels dies en caiguda lliure cercant la
fugissera tonada de Violetas Imperiales
o el reconeixement esblaimat de les revistes i cadenes televisives del teu
país. T’estaves deixant morir tot i que per a tu el viure fou sempre el més
important. Estimaves la vida amb superlativa intensitat i això et va menar a
ser com eres: un ésser irrepetible tocat per la rauxa i el desig, un
terrabastall irreverent que, a Raval 69, encenia les nits de sangria i beefeater. En els teus Tarantos, eres l’artista Esteban de Balt
alhora que es noi de Can Tadeu i Esteve Baltrons i Roura, nascut a Blanes i
fill del món. Constato, doncs, avui 12 de març de 2016 —en el teu vuitantè
aniversari— i ho deixo dit per a les generacions futures de blanenques i blanencs:
que tu vas ser el projecte d’una estrella rutilant nascuda a deshora enmig d’un
camp de trumfes, una llicència de la natura per a transgredir qualsevol ordre
establert. Una frivolitat de postguerra que, malgrat els avatars, vas saber
esdevenir personatge entranyable, d’allò més beautiful.
Paco Gutiérrez, recitant "Reina de la Noche", de R.Freixenet
Reina
de la noche, Venus lasciva, Adonis castigador.
Perfumes de Violetas Imperiales y de Las Flores del Mal.
Abanderado de la tragedia homosexual de posguerra y,
de la lucha, del Artista reivindicador.
Estrella rutilante de la España Cañí. Siesta. Futbol, Toros y Castañuelas.
Oficiante de un vivir desenfrenado al filo de la ilegalidad.
Exhibidor de vegetales de forma fálica.
En tu faceta de Artista provocador.
Inspirador de arrabales sesentainueve y de lluvias doradas con cava tibio,
en
irreverentes Tarantos.
Integrador de culturas. Andaluza, Catalana, Francesa, Extremeña, Murciana,
Italiana,
Alemana, Sueca…
Y, en el mundo, Embajador de Blanes y del topónimo Costa Brava.
Artista apenas reconocido por los medios heredados del franquismo.
Tu perfil heterodoxo condicionó tu carrera y, por supuesto, tu Modus
Vivendi.
Pecador irredimible que, entre chascarrillo y chascarrillo, con flores has alfombrado
el
paso de la Virgen María.
Y, ahora, desde tu cabaret galáctico.
Rodeado de tus amantes y del aplauso de tu público universal.
En medio de la dimensión desconocida resuena tu voz, Esteban.
Al compás de Violetas Celestiales.
*
2016: 11 de març, publicat per Eva Palau, Ajuntament de Blanes
El número 18 de la revista Blanda està dedicat a la memòria de Josep Bota i Gibert, un dels intel·lectuals de Blanes més destacats dels últims decennis, assidu col·laborador de la publicació
L’Arxiu Municipal de Blanes ha presentat avui al vespre el número 18 de la revista Blanda, que edita amb caràcter anual l’Ajuntament. La presentació l’han encapçalat l’alcalde de Blanes, Miquel Lupiáñez, acompanyat del regidor de l’Arxiu Municipal, Quim Torrecillas, el director del servei, Antoni Reyes, així com els autors i autores dels articles que composen la publicació, elaborada durant el 2015. També han assistit regidors i regidores del consistori, així com amics i col·laboradors de l’arxiu.
Autors de la Revista Blanda amb el regidor de l'Arxiu,
Quim Torrecillas, i l'alcalde de Blanes
L’acte ha tingut lloc a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Blanes que, per no perdre el costum cada vegada que es presenta un nou número de la publicació, s’ha quedat petita per allotjar la gran quantitat de públic que hi havia. Una de les principals novetats és que s’ha passat a editar a tot color. S’ha tornat a fer el mateix tiratge que fins ara, 500 exemplars, que es venen al preu de 10 € llevat dels qui han assistit a la presentació d’avui, que han gaudit d’un 50% de descompte.
Durant l’acte, Quim Torrecillas ha fet referència a les mateixes paraules amb què encapçala la presentació de la nova edició: aquest número de la revista Blanda és un passeig per Blanes. Per la seva història, però alhora -i sense pretendre-ho segurament- un passeig pel nostre poble a dia d’avui, on hi trobem jardiners, mariners, treballadors del tèxtil, restauradors, botiguers de queviures, paradistes de places i mercats, hostalers...
Les arrels industrials de Blanes: Els Teixits, una fàbrica pionera
Un dels articles de recerca més destacat i extens que es recull a la revista és el què es dedica a rescatar de l’oblit les importants arrels industrials amb què comptava la vila, prenent com a fil conductor la Fàbrica dels Teixits. Prova del pes que té en la publicació aquest treball, és que la mateixa portada de Blanda reprodueix l’edifici de la fàbrica en una fotografia del 1919. L’autora és una de les col·laboradores habituals de l’Arxiu Municipal, la historiadora Maria Àngela Sagrera, que fa un estudi sobre la creació i funcionament de la Fàbrica dels Teixits.
L’empresa va complir un periple de prop de 60 anys: des del 1889 fins al 1958, quan Blanes ja començava a viure els primers anys de l’incipient i nova indústria turística. Situada on actualment s’alça l’Hotel Costa Brava, en l’antic carrer dels Massans –un topònim que s’està perdent, tot i que encara queden molt vilatans que el recorden- la factoria va anar canviant de nom amb el pas del temps, i un dels darrers amb què se la va conèixer era el de la marca Fabra & Coats.
La recerca, però, va molt més enllà i fa un repàs a la gran època que va viure la indústria, i sobretot la de teixits. Per això, repassa les diferents fàbriques de gènere de punt que van ser coetànies de la Fàbrica dels Teixits a Blanes. A banda de la més gran que va ser un referent durant dècades al municipi, l’antiga SAFA creada l’any 1923 -actualment Nylstar-, hi havia les fàbriques de Can Tosas i Can Sicra, petites espardenyeries i diverses empreses dedicades també als gèneres de punt.
El ric teixit industrial amb què comptava Blanes la fan ser un patró de vila molt similar al d’altres que també trobem a la Costa Brava: Palamós, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, etc. La intenció de l’autora no ha estat d’altre que ressituar en la seva justa mesura la importància que van tenir totes aquelles indústries durant aquella època, eclipsades per la SAFA, remarcant en especialLa Fàbrica dels Teixits, la primera fàbrica important que hi va haver a Blanes relacionada amb el món tèxtil.
Tot un número dedicat a la memòria de Josep Bota i Gibert
El número 18 de la Revista Blanda està dedicat a la memòria de Josep Bota i Gibert, que justament va traspassar ara fa un any, el febrer del 2015. Sempre havia estat un gran col·laborador de la publicació amb inèdites recerques sobre diferents temes, i se’l considera el lletra-ferit més destacat dels últims decennis. Intel·lectual de múltiples facetes –història de l’art, filologia, historiografia local, etc- tot el contingut de la revista vol ser un sentit homenatge a la important petjada que ha deixat.
Pep Bota, a l'Arxiu Municipal - Autor Fotografia: Aitor Roger
A banda de retre-li homenatge in memoriam, hi ha diversos articulistes que li dediquen els seus escrits, i també se’n reprodueix un de molt especial que es va publicar en premsa escrita coincidint amb el seu decés l’any passat. L’article el va elaborar el seu deixeble i amic Toni Reyes –director de l’Arxiu Municipal-, que compara la seva figura amb la d’altres il·lustres prohoms que el van precedir: Roig i Jalpí o Cortils i Vieta.
La força de les imatges, supersticions marineres i altres històries
Altres articles de destacat contingut que es recullen a Blanda són quatre recerques signades per Andreu Peralta, Albert Ros, Pep Vila i Antoni Reyes. El primer tracta sobre Joan Mirambell, un memorable arquitecte paisatgístic que va viure entre finals del segle XIX i principis del XX. Compta amb una dilatada trajectòria professional a la Costa Brava que el va portar a enjardinar, entre d’altres, l’emblemàtica Marineda de Santiago Mart a Llafranc, el palauet d’Alberto Puig Palau a Platja Castell a Palamós, i la loggiade Senya Blanca de Josep Ensesa, a S’Agaró.
El veterà mariner blanenc Albert Ros parla sobre les supersticions i creences de la gent de la mar, entre elles el mal auguri que suposava embarcar dones. Per la seva banda, Pep Vila tracta sobre els aliments més comuns que menjava la gent de Blanes entre els segles XIV i XVIII; i finalment Antoni Reyes, director de l’Arxiu Municipal, relata la història i evolució d’una de les ermites més emblemàtiques de la vila: la Capella de l’Esperança, construïda l’any 1556.
Una altra secció interessant de la publicació és la que es presenta sota el títol La Força de les Imatges. A propòsit del Fons Josep Maria Padern. Signada pel tècnic de l’Arxiu Municipal Aitor Roger, analitza la informació que es pot extreure de l’extens fons fotogràfic cedit per l’artista. Es tracta de 23.000 instantànies que emmarquen cronològicament un període de 30 anys, del 1955 al 1985, i que permeten conèixer l’evolució del municipi durant tot aquest temps.
Per últim, també s’inclouen dues biografies. La primera, signada per Juli Baca amb el títol Memòries de pesca, reflexa la vida de Ton Castañer (Blanes, 1917-2014), de pares i avis pescadors que va viure sempre al barri de S’Auguer, davant del mar i de l’emblemàtica roca de Sa Palomera. L’altra perfil correspon a Pepe Soteras, pioner dels empresaris turístics de la vila, retratat literàriament en aquest cas per la ploma de Ramon Freixenet i presentat amb un títol prou original: Cafè, Copa i Puro.
*
2016: 09 de gener, Publicat pel Punt Avui
lletraminúscula proposa una lectura de Whitman a Blanes
lletraminúscula de Blanes ha organitzat per dilluns que ve, 11 de gener, una lectura de l'obra cabdal de Walt Whitman, Fulles d'Herba, al Saló de Plens de l'ajuntament de la població. L'acte, previst per a 1/4 de 9 del vespre, serà presentat per Montserrat Soliva i Joan Sureda, i hi prendran part una trentena de persones, cada una de les quals llegirà fragments escollits de l'obra cabdal d'aquest autor amb qui neix la tradició poètica nord-americana. Concebut com un acte literari de participació ciutadana. Llegir Whitman ret homenatge tant al poeta com a la feliç oportunitat de disposar, des de l'any 2014, de l'edició completa en català, a iniciativa d'Edicions de 1984. El seu traductor, Jaume C. Pons Alorda, va dedicar quatre anys a traslladar a la nostra llengua una obra de la qual fins ara només existia la versió parcial de Cebrià Montoliu, publicada per la Biblioteca Popular de L'Avenç l'any 1909.
*
2016: 09 de gener, Publicat per Diari de Girona
Una trentena de blanencs llegeixen en públic l´obra del poeta Whitman
GIRONA | DDG El col·lectiu literari lletraminúscula de Blanes ha organitzat per dilluns dia 11 una lectura poètica dedicada al nordamericà Walter Walt Whitman (1819 - 1892), considerat un dels poetes més influents nascuts als Estats Units. Els impulsors d'aquesta iniciativa ciutadana, han anunciat que una trentena de blanecs participaran a l'acte de lectura pública, que estarà dedicat al llibre Fulles d'herba (publicat per Edicions de 1984), en una traducció de Jaume C. Pons Alorda. L'acte, que es farà dilluns a les 20.15 hores a la sala de plens de l'Ajuntament, tindrà com a presentadors Montserrat Soliva i Joan Sureda.
Han confirmat la seva participació a l'acte de lectura reivindicativa de l'obra de Whitman: Lluís Amat, Nuria Baldrich, Paquita Bas, Roser Bitlloch, Pere Box, Antoni Creixell, Roser Divison, Mercè Domenech, Assumpta Duñó, Salvadora García, Joan L. Giralt, Pere Gual, Rosa M. Gusi, Miquel Lupiáñez, Antoni Mañach, Gloria Matas, Joana Muñoz, Robert Pujol, Joaquim Ribas, Aitor Roger, Julia Saura, Francesc Saura, Dolors Suris i Alicia Valls.
*
2016: 04 de gener, llegir Whitman, publicat pel Diari de Blanes
lletraminúscula presenta un nou projecte literari de participació ciutadana, en el qual una trentena de blanenques i blanencs hi estan implicats com a lectors de Fulles d'Herba original de Walt Whitman, la prosa poètica que va capgirar la literatura americana.
*
2016: 03 de gener, llegir Whitman, acte literari de lletraminúscula
*
2015: 24 de septembre, publicat per Diari de Blanes
Lletres blanenques
Ramon Freixenet Estol, finalista del 5º Certamen de Relatos Breves "las Alcublas" (Valencia)
foto Jana Canal |
NOTA DE PREMSA | 24 de September de 2015 (00:00 h.) Share:
El pasado sábado día 12 de septiembre se reunieron en el local de la Asociación Cultural Las Alcublas los jurados de las diferentes categorías para elegir los relatos ganadores del presente Certamen de Relatos 2015, en sus diferentes categorías, infantil, local y general.
El jurado del 5ª Certamen de Relatos Breves Las Alcublas 2015, formado por Alfons Cervera, José Enrique Sánchez Menaya, Joan Blanco Paz, Josefa Martínez Orero y José Manuel Lacoba Vila, acordó seleccionar los siguientes relatos finalistas en la Categoría General:
Rolando Pandolfo, un hombre decidido, de Luis Carlos Martínez Dueñas (Argentina).
Viento de otoño, de Iván Medina Castro (México).
El barber galàctic, de Ramón Freixenet Estol (Blanes - Girona).
Pongamos que era abril..., de Patrocinio Gil Sánchez (Llodio -Álava).
La mirada de Iván, de Ismael Quintanilla Pardo (Valencia).
Geranios, de Juan Folguera Martín (El Escorial - Madrid).
El taller de Olga, de Emilia Luna Martín (Algeciras - Cádiz).
*
2015: 17 de juny, publicat per Eva Palau i a Diari DBlanes
Conversa
Reflexions sobre “La mirada del temps”
Pere Box, Joan Adell, Mayte Vieta i Antoni Mañach van reflexionar sobre el concepte del pas del temps a propòsit del treball homònim de Ramon Freixenet, premiat recentment
P.Box, R.Freixenet, A.Roger, J.Adell, M.Vieta i A. Mañach
Intervenció final de l'actor i director de teatre Pere Box
La Sala de Plens de l’Ajuntament de Blanes va allotjar ahir al vespre un acte cultural certament diferent als què solen fer-se habitualment en aquest municipi. Organitzat per lletraminúscula, es tractava d’anar filant una conversa davant del públic assistent, a propòsit del treball premiat als XVII Jocs Florals Camp d’en Grassot-Vila de Gràcia 2015 que també donava títol a l’esdeveniment: La mirada del temps.En la conversa hi van anar intervenint l’actor Pere Box, l’escriptor Joan Adell, l’artista Mayte Vieta i el filòsof Antoni Mañach, tots ells conduïts per l’historiador local i escriptor Aitor Roger, que va actuar també com a mestre de cerimònies. Per la seva banda, Ramon Freixenet també va intervenir en diverses ocasions, una d’elles per introduir un convidat present a través de les seves paraules, la seva coneixença, el poeta Paco Gutiérrez.
Del què es tractava era de veure com, des de les diferents disciplines que representaven cadascun dels integrants de la conversa, reflexionaven sobre què els havia suggerit el text de Ramon Freixenet. El pas del temps, la imatge que pot inspirar aquest concepte, els records que hi van o no lligats, o bé la vella dicotomia entre si val més una imatge que mil paraules, van ser alguns dels conceptes que van sorgir al llarg de la vetllada.
La sessió cultural es va tancar amb una interessant i refrescant aportació de l’actor i director de teatre Pere Box. No es va limitar a dramatitzar i recitar un fragment de La mirada del temps, sinó que va introduir tota una sèrie d’efectes sonors a peu de sala que van significar un bon punt i final de l’acte, que es va allargar poc més d’una hora i quart. A banda de comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament de Blanes, l’Arxiu Municipal i Flors La Camèlia, l’acte també va tenir les aportacions de la fotògrafa M. Antònia Borràs.
*
2015, 23 d'abril. Publicat a Diari DBlanes
Ramon Freixenet Estol guardonat per l'obra "La mirada del temps" premi de prosa dels XVII Jocs Florals 2015, Camp d'en Grassot-Vila de Gràcia-El coll (Barcelona)
"La mirada del temps"
foto: ARD
*
2015, 22 d'abril. Publicat a Blanes al dia
Una nova creació literària del blanenc Ramon Freixenet Estol ha estat premiada. Es tracta de "La mirada del temps" que ha rebut el premi de prosa en català dels XVII Jocs Florals 2015, Camp d’en Grassot – Vila de Gràcia – El Coll (Barcelona).
Jurat: Joaquim Carbó, escriptor; Maria Bonafont, poetessa i escriptora, Mestre en Gai Saber; Marta Luna, professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès; Jordi Losantos, professor i escriptor; Rosa Pérez Anton, escriptora.
*
2014 “El joc de l'amor i de l'atzar” Teatre per Ramon Freixenet Estol, publicat a Recvll
He observat en el cor humà els diferents indrets on l’amor es pot amagar quan tem mostrar-se, i en totes les meves comedietes m’he proposat foragitar-lo dels seus amagatalls. Pierre de Marivaux.
Al Teatre Nacional de Catalunya sota la direcció de Josep Maria Flotats, es desmaia a l’hora en punt la claror de mica en mica, mentre que enmig de la foscor també es fonen esblaimats els últims murmuris. Una lletra rodona i relligada escrita per la mà invisible de l’autor anuncia al públic que emplena la Sala Gran allò que ja no té espera i que és del tot imminent: comença “El joc de l’amor i de l’atzar”. Ara es quan la comoditat de la llum difosa mostra l’esplendor, la bellesa a l’espai escènic, ensenya al jardí dels Orgon, el senyoratge i les bones maneres que amprava un gentilhome mig segle abans de la Revolució Francesa. L’extraordinari grau de refinament amb que s’expressa la llengua de Marivaux s’endinsa en territoris d’indefinició, incerteses i esterilitat que preludiaran un final d’època a l’hora d’entendre el llenguatge en les relacions humanes. Diu Flotats: Sí, tota la seva obra reflecteix en prioritat, però no únicament, el tema de l’amor confrontat a un obstacle: a l’angoixa, al vertigen, a la raó, a la por, al plaer que provoca aquest sentiment estrany encara que desconegut dels seus joves protagonistes, que el consideren com una malaltia que comença a dins del cor i tot d’una s’estén per tot el cos. Aquesta malaltia, aquesta —diuen— agradable apoplexia, Marivaux l’anomena: la sorpresa de l’amor. Sí, Flotats ha escollit un elenc de joves actors per aquesta obra en la qual l’aparent transgressió de les fronteres de classe s’acaba convertint en un ball de disfresses en què el veritable protagonista és el paper de l’educació com a pedra angular en la construcció de la societat moderna. Sí, Flotats ha aconseguit que qualsevol públic hagi pogut gaudir de la meravella servida d’un text brillant i d’unes veus ensinistrades en la bona dicció i vocalització de la paraula.
*
2014, 1 de juny. Publicat a Diari de Blanes. cat
![]() |
foto cst |
Lliurement de l'accèssit del XIIIè Premi literari de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau a Ramon Freixenet Estol pel seu conte Inèditus (BCN 31/05/2014)
![]() |
foto Jana Canal |
![]() |
Premi Colmenar Viejo 2014, foto Aitor Roger |
Háblales de vinos espesos, de noches prestadas al sueño, de abandono y ruina. Háblales de la cuchilla de acero que, de Cadaqués a Alejandría, hiere la mar de plata.
*
2014, 20 de gener. El Xè Premi 'Maties Pallarès' de Pena-Roja de Tastavins (Terol) pel conte París era una festa... de Ramon Freixenet Estol. Publicat a Comarquesnord.cat (Els Ports. Matarranya. Maestrat.

Pena-roja de Tastavins va celebrar el dilluns 20 de gener la Festa dels Sants Patrons del poble, Sant Fabià i Sant Sebastià. I els veïns de la vila els van honrar celebrant missa i posterior processó, repartint-se panoli entre els assistents i fent un vermut popular. A la vegada, Pena-roja va aprofitar el dia dels Sants Patrons per a fer entrega dels Premis del X Concurs de Pintura ‘Desideri Lombarte‘ i el X Concurs de Relats ‘Maties Pallarès‘, una edició especial que -en funció de la disponibilitat econòmica- es vol complementar amb la publicació d’un llibre que recopile els 10 anys de concurs literari.
En la categoria de pintura, el premi ha recaigut enguany en Àngel Algueró Borràs. I en la categoria de relats breus, el millor va ser ‘París era una festa‘ de Ramon Freixenet, mentre que el segon premi va ser per a ‘13 millones‘ d’Ignacio Echevarría. Un concurs de relats breus que enguany va tindre vora els 120 escrits, arribats de diferents punts i països del món. Durant l’entrega de premis, hi van ser presents els primers premiats de pintura i relats breus. Precisament, Ramon Freixenet va valorar que pobles menuts com Pena-roja mantinguen en estos moments concursos de tanta espenta com els seus.
En declaracions a Ràdio Matarranya, Juan Carlos Gil, regidor de cultura de Pena-roja, va destacar que “quan comences no esperes arribar als 10 anys, i cada vegada hi ha més participació i la gent està més contenta”. Gil va reconèixer que no ha segut fàcil triar els guanyadors. “Hem tingut molta faena. Són més de 100 relats. I cal donar les gràcies als membres del jurat per la seua col·laboració desinteressada”. Durant l’entrega d’estos 10 anys del concurs de relats breus ‘Maties Pallarès’ es va parlar de fer una publicació. “El finançament és complicat. Però ho mirarem perquè fa molta il·lusió”.
*
2014, Ramon Freixenet Estol, publicat a Blanda16 "Rafael Bataller, Charo Oteiza i els seus amics pintors"
De la pintura amarada de mediterrània de Rafael Bataller també es podria dir entre molts d’altres qualificatius que, Les carenes nevades de la Vall d’Aran, respiren el cubisme de Georges Braque; de la mateixa manera que, Sota el canyís del xiringuito de platja illenca, es respira la quietud intimista dels interiors de Edward Hopper; i en quant allò pintoresc que transmet el tipisme, Les pageses de Formentera, respiren la cultura atàvica de poble que hi ha en els murals de Diego Rivera. Pel que fa a París, a la producció pictòrica que Bataller va realitzar a la ciutat de la llum, respira maduresa creativa, respira control del traç, respira consolidació del discurs artístic. París era una festa —ho va dir Hemingway— i tu hi eres convidat. Tu eres allà caçant bellesa, aquella que a l’horabaixa encara té el costum d’aparèixer quan la llum del nord tan apreciada pels artistes envaeix de tonalitats lila una i altra riba del riu. Tu eres en el mateix lloc on els personatges de Rayuela de Julio Cortázar veien les primeres llums, es posaven a caminar i, la bomba atómica —com el propi autor anomenava en privat el seu llibre—, canviava l’arquitectura literària universal i esdevenia per la teva generació i les properes, una metàfora de la vida o de la recerca d’un sentit de la vida. Tu eres allà respirant art en els mateixos escenaris, en la mateixa geografia on els protagonistes principals de la novel·la: Horacio Oliveira i la Maga, ho fan rellogats dins les quatre parets d’una mansarda. A qualsevol que estimi la bellesa li hauria agradat de poder respirar art a la rue du Seine o treure el nas al Quai de Conti en un captard d’hivern per mirar de veure sobre el Pont des Arts (encara amb la pintura fresca) la figura vincladissa de la dona invisible que s’emmiralla en les aigües del Sena, la dona imaginada sota la pluja a la rue de La Huchette en ple Barri Llatí, la dona que fuma i es desdiu de mirar el vianant a la tanca publicitària del Boulevard Sant Germain. La dona de la teva vida fou Rosario de Oteiza i com tu dius va ser estimada per tots els que la varen conèixer. Per la seva bondat, per la seva senzillesa, per la seva bellesa... La pintura de Charo de Oteiza, respira distància, respira patiment, respira Frida Kahlo. Totes dues pintaven privadament i a totes dues els va costar d’admetre que la seva pintura pogués interessar algú. No pintaven somnis sinó tot allò quotidià que emetien els seus interiors recondits, per la qual cosa les seves obres respiren la foscor i el mal auguri de la inevitable pèrdua. Totes dues van morir joves. I, a totes dues, junt amb els seus marits pintors, coincideix que en aquest precís moment que s’escriu aquesta lletra, a París i a Blanes se’ls hi està fent una exposició de l’obra respectiva: L’art en fusió (Museu de l’Orangerie de París fins el 13 de gener 2014) a una i Respirant art (Casa Saladrigas de Blanes fins el 18 de gener 2014) a l’altra. Les dues manifestacions artístiques de notable interès cultural, i cal afegir que la societat blanenca s’hauria de congratular de la qualitat de l’exposició feta a casa nostra, amb la col·laboració de l’Ajuntament i l’Arxiu Municipal de Blanes, com del catàleg, aportació personal de l’historiador Aitor Roger Delgado, fent realitat el desig del seu amic pintor. Una posta en escena de l’obra pictòrica brillant, un treball, insisteixo, que és d’un nivell de coneixement i de recerca a l’altura dels millors comissaris d’exposició, a l’altura del comiat que es mereix el geni creador blanenc Rafael Bataller i Giralt. Un home amable, un artista impecable que fins a les darreries de la seva vida s’ha comportat com un senyor: ans de tocar el dos, ha deixar tot el gastu pagat.
*
2013, Ramon Freixenet Estol, Teatre publicat a les revistes Actual i Recvll
Buenas noches. Me llamo José, aunque la gente que me conoce me llama Pepe, y algunos, generalmente los que no me conocen bien o no tienen un trato familiar conmigo, me llaman Pepe el Tira...
"El Policia de las ratas" de Roberto Bolaño
Així comença la funció al Teatre Lliure de Gràcia, cinquanta-cinc minuts de thriller detectivesc sobre la diferencia i l’art interpretats amb la naturalitat d’un narrador omniscient. Així, doncs, la literatura, el gènere negre s’aixeca, pren cos i es posa a caminar enmig d’un escenari impol·lut on un gotejar persistent de sang fa créixer la taca que marca la diferència entre la vida i la mort d’una rata. La diferència entre el món de la superfície i el subterrani, la diferència entre el poli bo o el dolent; però pel que fa a Pepe el Tira, malgrat saber que la seva tasca de policia és grisa i ingrata, buscarà dins aquest submón l’assassí costi el que costi. S’endinsarà pel clavegueram principal on corren les aigües brutes, pels secundaris on les rates hi caven túnels per poder accedir a altres fons d’aliment o fugir de qualsevol amenaça i, fins i tot jugant-se el tipus, es ficarà dins les clavegueres mortes, una zona inhòspita on només s’hi aventuren les rates exploradores. Amb cautela inspeccionarà el laberint de conductes en desús i no hi veurà res de particular tret de sorolls llunyans que encenen les alertes i mostren a cara descoberta el pes de la soledat, l’abandonament de l’espècie. Per això s’ha fet policia, perquè és diferent a la resta. Pepe el Tira no ha vist la lluna refulgent a tocar de l’estuari on la ciutat hi aboca els seus detritus, però ha vist la mirada cega de grans depredadors abandonats, ha vist la tristesa més radical a les seves inútils pupiles i, vibrant d’emoció, s’ha dit que ell seria incapaç d’abandonar ningú, ni de matar la vida. No és a l’envà que el seu autor el va fer nebot de Josefina la Cantora (personatge del conte de F. Kafka: Josefina la cantora o El pueblo de los ratones) i per les seves arteries de rata no hi corre altra cosa sinó sang d’artista, noblesa, altivesa, voluntat de servei i una sensibilitat i un respecte exquisit per a la col·lectivitat del món globalitzat de les rates.
La relació d'Àlex Rigola i l’obra de Roberto Bolaño és profunda i fructífera. Després de la celebrada adaptació de 2666, ens arriba la d’aquest conte que va ser gestada a la Schaubühne de Berlin i s’ha estrenat a la Biennale de Venècia. En el qual dos actors de la categoria de Joan Carreras i Andreu Benito es converteixen en dues veus narradores al servei d’un text que fluint sense estridències aconsegueix denotar al cap dels cinquanta-cinc minuts intensos d’espectacle literari que, el món de les rates, té una semblança terriblement sospitosa amb el nostre. El policia de las ratas de Roberto Bolaño, adaptació i direcció d’Àlex Rigola, cia Heartbreak Hotel, intèrprets Andreu Benito i Joan Carreras, coproducció Teatre Lliure i Herartbreak Hotel, al Lliure de Gràcia fins al 24 de novembre i l’1 de desembre al Teatre de Blanes.
*
2013, 13 d'agost. Ramon Freixenet Estol, "Trucada incontestada" publicat a Recvll
A vegades, a l’horabaixa, sol succeir que la llum del nord tan apreciada pels artistes envaeix de tons liles una i altra riba del Sena. Aquell captard d’agost es va repetir l’encanteri i el meu captivament fou interromput per les noves tecnologies. En veure en el mòbil que era ell qui trucava vaig desdir-me’n d’agafar-lo. Feia just quinze dies que havia anat al seu enterrament. Així que vaig optar per no contestar i d’immediat ja me’n penedia. I si era ell qui em feia l’última trucada? I si es tractava d’una trucada secreta des del més enllà feta d’amagat? Tanmateix, era una bajanada el que pensava, una ficció que m’hauria agradat fer realitat per poder contactar amb els viatgers del crepuscle que mai no han donat cap senyal, menys encara amb una trucada de mòbil a mòbil. Insisteixo en que em va quedar la recança de no haver contestat, no deixava d’imaginar el que podia ocasionar haver despenjat; però, no ho vaig fer, no ho vaig fer i em reca: sospito que el meu tarannà novel·lesc no m’ho perdonarà mai. Ho sé prou que una entrevista d’aquesta mena podia fer brillar la meva obra tendent a l’impostura i, a mi mateix, que com la lletra que estic escrivint propendeixo a ser un fals escriptor, un explorador que es belluga pel voraviu d’allò incert o de dubtosa creença, un cercador de raonaments idonis per poder especular sobre el capvespre màgic on el meu mòbil va esdevenir l’únic aparell capaç d’establir una trucada de tal naturalesa. Per altra banda, sento basarda de pensar que sense adonar-me hagués premut el botó, em costa d’imaginar la seva veu explicant-me fil per randa totes les vicissituds per les quals havia passat després d’haver marxat d’aquella manera precipitada. Cal recordar que fou al pic de l’estiu, i la majoria feia vacances, i van haver de deixar la platja, i van haver de passar calor, i van haver de sentir-se dins l’església com al bell mig de plaça, i tot va esdevenir a l’inrevés de com hagués pogut ser. Això no obstant, cal convenir que un traspàs incorpora un punt d’imprevisió i precipita de manera equívoca allò que hauria d’haver sigut íntim. Penso que li hagués agradat acomiadar-se amb unes paraules amables, uns mots que haurien parlat del seu poble, de la mar del seu poble, de Catalunya, de literatura, de fotografia i de viatge. Després, n’estic segur, hauríem brindat per la vida sota la volta estelada davant la mar, i plegats haguéssim coincidit en què tant l’escenari com la diada —la vigília de la Mare de Deu d’agost— eren escaients per agafar el portant de matinada: a la fresca, sense equipatge ni reserva d’hotel, sense mapes, ni cartes de navegació. No li calia res, el seu estat autosuficient li permetia de fer via pels indrets llargament cobejats. Sense cap cost energètic podia enlairar-se, deixar-se caure i, fins i tot ingràvid, guaitar amb el seu ull d’artista la meravella que no li calia retratar, ni emmagatzemar el resultat en blanc i negre; atès que la seva religió li havia promès que, al llarg de l’infinit, tindria a tocar la bellesa. Així que quan va sonar el mòbil era davant la Shakespeare and Co, i a la pantalla el seu nom no parava de parpellejar, i jo no vaig gosar despenjar per mor d’estalviar-li el sobre cost d’una trucada internacional. Si ho hagués fet potser m’hauria desvetllat l’abast de la paraula infinit o d’aquella frase terrible d’infantesa llençada des de la trona: “restareu cremant pels segles dels segles”. Hagués pogut assabentar-me de si hi havia àngels. Ubiqüitats que segons la catequesis ens haurien d’estar acompanyant com ho feien els de Win Wenders i, en el cas de confirmar-me l’existència, demanar-li si em podia parlar del meu àngel de la guarda; doncs, presumeixo que seria bo de mantenir-hi llargues converses a més de parar bé l’orella en tot allò que digués. Tot el que hagués pogut dir-me Joaquim Abril i Roig amb la seva trucada incontestada enmig de les màgies de capvespre d’una ciutat d’enorme atractiu que atuïa fins l’extrem de no despenjar un mòbil per por de descobrir allò que pogués amagar el vocable eternitat.
*
2013, 16 de març, Ramon Freixenet Estol "Bolaño, Blanes, Girona, Barcelona" publicat a Actual.
En efecte la setena edició de kosmopolis13 al CCCB respirava Roberto Bolaño en el seu conjunt —transcendint enllà de l’espai com només ho pot fer un mite—, hi era present d’una manera aclaparadora amb tot el material de camp imprescindible per a la creació literària: textos, dibuixos, simbologies, esquemes, senyals, codis numèrics..., tot allò necessari que no hi podia faltar a la cuina de l’escriptor xilè. <<En mi cocina literaria ideal vive un guerrero, al que algunas voces (voces sin cuerpo ni sombra) llaman escritor. Este guerrero está siempre luchando. Sabe que al final, haga lo que haga, será derrotado. Sin embargo recorre la cocina literaria, que es de cemento, y se enfrenta a su oponente sin dar ni pedir cuartel>> . A l’estudi del Carrer del Lloro 23 Bolaño va mantenir una lluita aferrissada amb el carreró sense sortida, amb el mur on la paraula esquerpa no es deixava domesticar ni encasellar en qualsevol història mínima, sinó que demanava un laberint profund on poder esplaiar-s’hi amb impossibles trames. Aquesta perillositat de la lletra menava l’autor a deixar la pell en el combat que a diari sostenia vers el cul de sac, la qual cosa ha fet possible avui que Blanes sigui referència imprescindible a l’Arxiu Bolaño. Hi és present des de l’etapa (1985-2003) denominada: “El visitante del futuro”. Com Girona (1980-1984) que es nomena: “Dentro del calidoscopio” o Barcelona (1977-1980): “La universidad desconocida”. A Blanes, Bolaño hi va escriure un gruix considerable d’obra, va ser el lloc on va topar de veres amb l’èxit, el reconeixement i la fama internacional. A Blanes, va desafiar al guerrer i la lluita va ser terriblement deshumanitzada: quan queia rendit sobre el teclat, la seva pròpia mà s’articulava com una grua i l’aixecava pels cabells amunt. A Blanes va obviar els secrets de la foscor, la basarda del món abismal i, la sospita, que la literatura era un ofici d’alt risc. Vivia embogit per la lletra. Ho havia llegit tot. Coneixia tots els estils, recursos, trucs i jocs de miralls. A Bolaño, doncs, només li calia parar el temps i, acabar d’escriure amb mercuri “2666”, la que fou la seva darrera obra. Després, alliberat dels compromisos de vida, reprendria la recerca del Pijoaparte, el personatge que als anys 60 Joan Marsé va situat a Blanes damunt d’una moto Ducati.
*
2013: Respirant art de ramon freixenet estol, publicat a Blanda16
De la pintura amarada de
mediterrània de Rafael Bataller també es podria dir entre molts d’altres
qualificatius que, Les carenes nevades de
la Vall d’Aran, respiren el cubisme de Georges Braque; de la mateixa manera
que, Sota el canyís del xiringuito de platja
illenca, es respira la quietud intimista dels interiors de Edward Hopper; i
en quant allò pintoresc que transmet el tipisme, Les pageses de Formentera, respiren la cultura atàvica de poble que
hi ha en els murals de Diego Rivera. Pel que fa a París, a la producció
pictòrica que Bataller va realitzar a la ciutat de la llum, respira maduresa
creativa, respira control del traç, respira consolidació del discurs artístic.
París era una festa —ho va dir Hemingway— i tu hi eres convidat. Tu eres allà
caçant bellesa, aquella que a l’horabaixa encara té el costum d’aparèixer quan
la llum del nord tan apreciada pels artistes envaeix de tonalitats lila una i
altra riba del riu. Tu eres en el mateix lloc on els personatges de Rayuela de Julio Cortázar veien les
primeres llums, es posaven a caminar i, la
bomba atómica —com el propi autor anomenava en privat el seu llibre—,
canviava l’arquitectura literària universal i esdevenia per la teva generació i
les properes, una metàfora de la vida o de la recerca d’un sentit de la vida.
Tu eres allà respirant art en els mateixos escenaris, en la mateixa geografia
on els protagonistes principals de la novel·la: Horacio Oliveira i la Maga, ho
fan rellogats dins les quatre parets d’una mansarda. A qualsevol que estimi la
bellesa li hauria agradat de poder respirar art a la rue du Seine o treure el
nas al Quai de Conti en un captard d’hivern per mirar de veure sobre el Pont des Arts (encara amb la pintura
fresca) la figura vincladissa de la dona invisible que s’emmiralla en les
aigües del Sena, la dona imaginada sota la pluja a la rue de La Huchette en ple
Barri Llatí, la dona que fuma i es desdiu de mirar el vianant a la tanca publicitària
del Boulevard Sant Germain. La dona de la teva vida fou Rosario de Oteiza i com
tu dius va ser estimada per tots els que la varen conèixer. Per la seva bondat,
per la seva senzillesa, per la seva bellesa... La pintura de Charo de Oteiza,
respira distància, respira patiment, respira Frida Kahlo. Totes dues pintaven
privadament i a totes dues els va costar d’admetre que la seva pintura pogués
interessar algú. No pintaven somnis sinó tot allò quotidià que emetien els seus
interiors recondits, per la qual cosa les seves obres respiren la foscor i el
mal auguri de la inevitable pèrdua. Totes dues van morir joves. I, a totes dues,
junt amb els seus marits pintors, coincideix que en aquest precís moment que
s’escriu aquesta lletra, a París i a Blanes se’ls hi està fent una exposició de
l’obra respectiva: L’art en fusió (Museu de l’Orangerie de París fins el 13 de
gener 2014) a una i Respirant art (Casa Saladrigas de Blanes fins el 18 de gener
2014) a l’altra. Les dues manifestacions
artístiques de notable interès cultural, i cal afegir que la societat blanenca s’hauria
de congratular de la qualitat de l’exposició feta a casa nostra, amb la
col·laboració de l’Ajuntament i l’Arxiu Municipal de Blanes, com del catàleg,
aportació personal de l’historiador Aitor Roger Delgado, fent realitat el desig
del seu amic pintor. Una posta en escena de l’obra pictòrica brillant, un
treball, insisteixo, que és d’un nivell de coneixement i de recerca a l’altura
dels millors comissaris d’exposició, a l’altura del comiat que es mereix el
geni creador blanenc Rafael Bataller i Giralt. Un home amable, un artista
impecable que fins a les darreries de la seva vida s’ha comportat com un
senyor: ans de tocar el dos, ha deixar tot el gastu pagat.
*
Al sistema se le fue la olla y como consecuencia del derrumbe, la sociedad lustrosa lo perdió todo en un “si te he visto no me acuerdo”. No obstante, disponían de suficiente información respecto a cómo les había ido en aquel mundo prefabricado por políticas enloquecidas, y hay que apuntar a su favor, que todos se sentían responsables de cuanto había sucedido. En adelante —dijeron algunos— pensarían en la necesidad de corregirle fallos al sistema (los que apuntaron tal necesidad no levantaron cabeza). Aquella multitud se estaba organizando en tribus para que fuera el conocimiento y no el compadreo quien decidiera el futuro de cada integrante. No habían diferencias, eran, en suma, una multitud de grandes dimensiones perfectamente arruinada. Todo se veía tan ideal, que incluso yo que soy una escéptica, no pude menos que creer en la evidencia de que un mundo feliz era posible. Pero un día se escuchó el rum–rum de un todo terreno de reluciente color rojo y, la gran tribu —ávida de emociones— se arremolinó a su alrededor. Fijaron la pupila en la trampilla superior del 4x4 adornada con una cruz gamada que lentamente se abría al compás de “Amigos para siempre”. Centraron su atención, en el personaje envuelto en humo de gesticulación excesiva, que aparecía iluminado por un haz de colores cambiantes. Y sin más, en el aire sonó contundente un redoble de tambor desafinado y su voz imberbe se hizo oír distorsionada por un megáfono de griteríos: “queridos hermanos y hermanas me presento ante vosotros como representante de la SFG (Sociedad de Fecistas Globales), para anunciar que os traigo la fe o lo que ha quedado de ella. Repito que conmigo viaja la fe y, en mi interior, habita la voluntad de hacer que todos seáis felices”. La luz bajó de intensidad, la música incorporó a los compases insinuantes matices, el humo envolvió al enviado de la SFG y éste, inició un estriptease verbal sobre la cruz gamada. Aquella noche la excitación fue tan mayúscula que por puro mimetismo los animales no dejaron de copular —como hizo aquel individuo poseedor de las cualidades de ambos sexos que les había prometido fe y felicidad—. Y aunque el exceso despertara en el grupo el instinto canalla que anida en lo recóndito, el buen criterio acabó imponiéndose en la gran tribu. Crucificaron al hermafrodita de la SFG. Le pegaron fuego al 4X4 rojo y a la discoteque portátil. Y se fueron a dormir con una sensación un tanto extraña en el cuerpo. rosicler "Al sistema se le fue la olla" col·laboració per a la revista Actual 2009
*
El pan, cuyo valor hace que se puedan calcular índices económicos de referencia como el IPC, empleado para determinar la evolución del coste de vida de las naciones, según el Diccionario de la Lengua, en su primera excepción, dice que es una porción de masa de harina y agua, que después de fermentada y cocida en horno sirve de principal alimento al hombre, entendiendo que es de trigo cuando no se expresa otro grano. Se hace de varias formas que toman nombres especiales; pero se llama pan a la pieza grande, redonda y achatada. El pan, sinónimo alimenticio de culturas ha participado desde el pasado en rituales de signo religioso y social: el matzoh en la pascua judía, la hostia en la eucaristía cristiana, el rito de bienvenida de los puebles eslavos… El pan, que antiguamente se elaboraba en las zonas rurales dentro del núcleo familiar, poco a poco tanto obradores como establecimientos dispensadores —las panaderías— fueron cobrando importancia en los espacios urbanos como por ejemplo aquí, en este pueblo mediterráneo del noreste peninsular ubicado tras los contrafuertes de roca viva y al amparo de un clima benigno, no ha muchos años también había un buen número de artesanos en cuyos obradores el grado de competitividad no era otro sino la elaboración del mejor pan posible y, hay que decir sin embargo que no era un sueño, puesto que el recuerdo aún persiste anclado en la memoria gustativa de los más viejos. El pan, que en la actualidad ha pasado a ser un alimento más de la cadena de consumo puede encontrarse en cualquier tienda de alimentación, grandes superficies e incluso en gasolineras. Una elaboración precipitada exenta de esperas —como exigía el método tradicional— conlleva naturalmente una distribución a gran escala con presencia del producto en los lugares más inverosímiles. Otra cosa bien distinta es su calidad que, por supuesto, de ningún modo se corresponde con el precio que hay que pagar por un producto que en ocasiones resulta incluso incomestible. Sí señoras y señores, aquí en este lugar hermoso de La Costa Brava —irreconocible después de la avalancha turística— se hacía un pan espléndido cuyo olor trascendía más allá de los obradores, plazas y callejas, era un pan crujiente, dorado, de sabrosa hogaza cuyo peso se redondeaba con un pedazo de “coca”, un pan en definitiva acorde con la exigencia que caracteriza la calidad. Sin embargo, ahora, se puede calificar todo ello de pura ensoñación, de engañoso espejismo que en tiempos de crisis bien podría servir a los panaderos para agudizar el ingenio artesanal y sorprender a la sufrida clientela con el gusto y las texturas de antaño; pero eso es pedirles demasiado y hay que ser conscientes de que el sistema de fabricación de ese producto llamado pan tiene agotado su margen de maniobra, es decir: imposible hacer un pan peor. Por tanto, damas y caballeros, sólo queda la opción de girar la vista atrás, de regresar al pasado y como los ancestros elaborar particularmente el pan nuestro de cada día. rosicler "El pan nuestro de cada día" 2012 col·laboració per a la revista Actual
*
Intèrprets: Carme Rodriguez, Carlos González, Sergi Gibert, Inés Mestres, Eva Ariza, Mireia Micàs, Gemma Castiblanque, Georgina de Korte, Mercè Torres, Joan Maynou, Anna Noguer, Xavier Puigdemont, Josep Alum. Veu en off: Kore Velasco. Dramatúrgia i direcció: Martí Torras. Ajudants de direcció: Josep Alum i Carlos González. Coreografia: Mireia Micàs. Escenografia: Oriol Gruart. Vestuari: El Mirall. Disseny de so: Martí Torras. Il·luminació: Oriol Gruart. Tècnics: Oriol Gruart i Nacho Codina. Fotografia: Daniel Berlanga r. freixenet "El puto malson" 2011 col·laboració per a la revista Actual.
*
Puesto que los indicios no dejaban lugar para la duda y que todo cuanto rodeaba el asunto no era otra cosa sino el puro mimetismo que inspiraba al desahuciado a salir huyendo de los diagnósticos agoreros, armado de papel y lápiz, para minimizar su culpa, se puso a escribir con la idea de servicio público sin atisbo alguno de servilismo, estaba decidido a decir las cosas claritas y a tirar de la manta de la hipocresía a pesar de que el asunto, le hubiera impuesto dedicar espacio y letra menuda en pro de la imagen de algún líder avispado que lo único que hizo —aparte de subirse el sueldo— fue emplear allegados, amigos y simpatizantes, además de consentir sueldos y complementos de concejales y concejalas cuyo estipendio distaban en mucho de la medía estándar —cuestión que en tiempos de crisis conviene revisar a la baja de manera ejemplarizante— estaba decidido digo, a ponerle freno a su disloque informativo exento de la ética que debía caracterizar a un medio de comunicación serio e independiente, pero ahora tenía claro que quería enmendar la página y dejar por escrito cuanto no había dicho de veraz. Luego sin embargo pensó: él al fin y al cabo sólo era un trabajador autónomo que publicaba una revista de proximidad gratuita cuyos beneficios apenas si cubrían los gastos de mantenimiento del medio que se alimentaba por un lado de la publicidad comercial y por el otro de la institucional. El trato con lo público le exigía poner sordina a los textos, maquillar titulares, publicar imágenes con “photoshop” y, en el supuesto de que quisiera seguir estando en el asunto, andarse con mucho ojo de no meter la pata. Pensó detenidamente en su situación de privilegio, ser editor, aunque fuese sin un céntimo, le reportaba cierto prestigio en los círculos sociales a los que acudía regularmente y, por otro lado, no estaba dispuesto a tirar por la borda la labor de tantos años aunque fuese por un ataque repentino de honestidad que, no era otra cosa sino una reivindicación trasnochada sin pies ni cabeza. Y puesto que lo primero era lo primero, se dijo a si mismo que lo primero era él. Si estar en el asunto suponía tomar los apuntes al dictado, seguiría ejerciendo ese flaco servicio a la sociedad, no en vano había sido uno de los pioneros en dar información de proximidad en su ciudad, por lo que aún creía en su agotado prestigio y dudosa credibilidad, así como en el prurito de poder afirmar algún día que su revista fue la que mejor mintió en benefició del asunto rosicler "El asunto" 2011 col·laboració per a la revista Actual.
En pleno agosto, el mes canicular por excelencia, cuando la gente sencilla, biempensante, buscaba la conversación sosegada a la vera de una cervecita fresca en la sombra acogedora del rincón recoleto y, si se terciaba hacer una cabezadita, se dejaban arrullar en la lejanía del lenguaje antiguo…, en este lugar amable del país, con casi 43 grados centígrados, convergió un magnífico tsunami de peregrinos procedente de los cuatro puntos cardinales del universo de la fe. El grueso principal estaba formado por jóvenes creyentes que ostentaban sus símbolos como únicos lemas posibles: guapos, sonrientes, uniformados, abanderados, entusiasmados, sensibilizados…, en suma, entregados en cuerpo y alma a su jefe que, era en realidad —salvo error u omisión— quien debía correr con los gastos de la fiesta monstruo, o tal vez, usando otras palabras, quien se beneficiaba del pago a escote preelectoral consentido por el gobierno de dicho país laico y miope. Vinieron pues hasta estos lares, para mostrar al mundo no sólo su poder ejemplarizante de convocatoria sino su ventaja incuestionable respecto a la competencia. Credos también admitidos en el estado multiconfesional que no levantaba cabeza a pesar de haber sido rico: “pobres por culpa de los mercados” —decían— cuando en realidad debían haber dicho: “por culpa de los especuladores y de su moral”. La moralidad, un valor en horas bajas sinónimo de ética, de una manera de vivir con la verdad, en paz con los demás y consigo mismo, un rasgo de decencia que, quien dictaba las normas del consumo, se apresuró a descalificar por razones obvias. Incluso el jefe de esa juventud enfebrecida la puso en cuestión, silenciando episodios de pederastia habidos en el seno de su magisterio, un mal que por mucho que el propio jefe pidiera perdón, semejantes atropellos exigían de la justicia condenas ejemplares. Y aunque en aquellos días de agosto las masas lo hubieran endiosado como a una estrella del rock y a su paso algunas fans perdieran el oremus y la compostura, hay que decir sin embargo que sólo es un hombre con los pies de barro, un ser nacido con el estigma del pecado como los demás hombres, que puede errar, mentir, pecar… Así que, aunque su aureola de bondad quiera mostrar al mundo a un ser tocado por la gracia, su mirada de hombre no engaña, puesto que sólo es un hombre con sus virtudes y defectos. Un timonel atareado en gobernar la nave escorada a estribor que ni siquiera dispone del tiempo que ocupa tomarse una cervecita fresca rosicler 2011 "Una cervecita fresca" col·laboració per a la revista Actual.
Mi amiga dice que con un hondo y prolongado suspiro se podrían liberar del cuerpo a un puñado de tensiones. De igual modo, también podrían ser más livianas las esquirlas que el quehacer cotidiano hinca en el alma, que todo lo demás importante, se mire como se mire, no conduce a parte alguna, y que no es más que probable, sino muy seguro que se está perdiendo el norte, que jamás nada volverá a ser ya lo que era y que esa porción de nada –en apariencia insignificante- con su terrible carga de agobio cambiará para siempre lo establecido y al propio mundo; por lo que quizás sería bueno ir pensando en la recuperación y el uso de ciertas costumbres olvidadas, como por ejemplo el suspirar de vez en cuando para que regrese el sentido al remoto mar de las tranquilidades, a esa zona fronteriza inventada por supervivientes de inútiles guerras que hace más llevadera la desazón, deslía el nudo gordiano que asfixia cualquier idea con más o menos futuro y es capaz incluso de alimentar el espíritu con su necesaria porción de emoción. Mi amiga dice que para sentirse mejor no hay nada comparable a dejar bajo llave a la farmacopea de las multinacionales y liberar el alma cada tres minutos con un prolongado y hondo suspiro, una práctica sin coste alguno que en ningún caso puede desaconsejar la ciencia, el estado o la iglesia, tratándose de un aliviador natural en desuso cuya eficacia probada no tiene parangón conocido. Así que mucho ojo –previene- todo lo que es bueno para el cuerpo, aquello que es capaz de dar placer, de liberar mente y espíritu sin la ayuda engañosa de ningún mundo químico y, que en términos generales, no goza de prestigio ni de la solvencia necesaria para que la sociedad dislépsica se decida a mirar hacia otro lado que no sea el laberinto mediático, digan lo que digan, además de bueno es necesario y saludable. Visto lo visto –insiste- no es más que probable sino muy seguro que, en adelante, haya que satisfacer al fisco el peaje correspondiente por la práctica pública de esa profunda maravilla cuyo epicentro invisible hace fluir al exterior lo mejor de uno mismo; igual que mariposas de colores –afirma- en medio de las plazas y avenidas de cada pueblo. Mi amiga dice que con un hondo y profundo suspiro, incluso, se puede liberar el mundo, y que la vida, es mucho más vida al suspirar rosicler: 2011 "Suspirar" col·laboració per a la revista Actual.
“Entraron por la fuerza utilizando su violencia de estado. La solidaridad llegó poco a poco, fue viniendo y resistiendo junto a los que allí estábamos. Cargaron en infinidad de ocasiones hiriendo a decenas de personas. No es nada nuevo siempre han golpeando detenido y torturado –no lo olvidemos ese es su trabajo- pero no tuvimos miedo, nos enfrentamos de cara con nuestras manos alzadas, así defendimos aquello que tomamos hace unos días. La razón nos dio alas para romper su cordón y sus esquemas, la policía, sin argumentos, optó por marchar envuelta en sirenas y luces giratorias, mientras que nosotros nos hicimos fuertes en la plaza. Recuerdo que alguien les pidió que se unieran a nosotros ¿Cómo es posible que aún haya tanta candidez en el mundo? ¡Sí estos están aquí yo me largo! No hay espacio para ellos: están al servicio del poder, defienden a los políticos, a los banqueros…, a todo lo que no queremos. Anotamos que la gestión del conseller Felip Puig al frente de Interior (único violento en este asunto), ha supuesto que 121 personas resultaran heridas”.
Así que además de la primavera ha llegado el 15-M, un movimiento de indignados que ocupa plazas esgrimiendo con la palabra su profundo desacuerdo con lo establecido. Una servidora ha estado allí y puedo afirmar que no se trata de jóvenes anti sistema, ni alborotadores profesionales que estén teledirigidos por algún partido. Son gente formada que reclama su lugar, gente capaz de organizarse para cambiar el modelo existente, capaz de encontrar la manera de que los ricos paguen más, de que los políticos no tengan privilegios y de que los bancos dejen de ser intocables. Se trata pura y simplemente de una gente que se siente directamente perjudicada por la norma, por el sistema que los excluye y que los manda directamente al paro, al horizonte de la precariedad de los contratos basura mileuristas.
“Nos hemos atrevido, hemos perdido una parte del miedo que teníamos incrustado en los genes y, hemos descubierto, que depende de nosotros que esto que hoy estamos soñando se convierta en realidad. La indignación es aquello que hemos vivido a lo largo de años encerrados en la soledad de nuestra casa, hoy este malestar ha tomado la calle y ha encontrado complicidades. La indignación con el sistema ha propiciado que nos estemos organizando para la defensa de aquello que es nuestro, aquello que nos quieren arrebatar, aquello que quieren que olvidemos y que aún podemos recuperar”.
Tal vez suceda algo nuevo e incluso podría suceder que fuese bueno. rosicler 2011 "Tal vez suceda algo nuevo" col·laboració per a la revista Actual.
Bajo la luz cegadora de los focos, las ráfagas de los flases y el brillo mediático de las cámaras televisivas, una complexión, atlética, joven y bella, activa sexualmente, cómo la que atesora el cuerpo pecador yacente, puede poner en riesgo con suma facilidad cualquier idea de castidad aprendida o heredada, puesto que la carne es débil y el rock & roll en un arrebato, puede confundir la virtud de la continencia. La Internet y demás tecnologías de la comunicación sostienen hasta aquí lo dicho, y alimentan a su vez, virtualmente, al internauta del siglo XXI proyectando su estela de navegador solitario hacia el devenir con tal ímpetu, que no hay dios viviente que pueda parar semejante acelerón estratosférico. Según las fuentes, el enviado apareció en un momento comprometido mientras se gestaba el embrión de una crisis social. Irrumpió en el si de unas vidas hasta el momento analfabetas de haber pecado, diciendo que con él y con la mujer que le acompañaba, viajaba la buena nueva de que en adelante serian todos hermanos. En este punto es necesario aclarar que de haber hecho una proyección en el tiempo, se hubiese podido visionar en el futuro su ensangrentado fin, un final por otra parte redondo que se reinició con una nueva historia aita de luces y de sombras. Entre otros resplandores no faltaron los del rock & roll ni su incuestionable poder de penetración a escala planetaria, lo cual propició, la mayor difusión biográfica de la modernidad con “Jesucristo Superstar”. La ópera-rock más importante jamás igualada y, sin embargo, él no lo sabía en aquel momento, ignoraba también que después del primer contacto con sus adeptos seguirían otros, en los cuales hablaría de lo divino, lo terrenal, el liderazgo de grupo y de la figura de un padre inmaterial, dueño y señor del universo que los estigmatizaría a todos con el pecado mortal. Así que el grupo fue creciendo hasta el punto que la autoridad competente decidió tomar cartas en el asunto. En aquel momento de su vida, el enviado tenía poco más de treinta años: era joven y bello, activo sexualmente, de complexión atlética cómo la que atesoraba aquel cuerpo pecador yacente bajo los focos, flases, brillos mediáticos y televisivos. rosicler: 2011 "Jesucristo Superstar" col·laboració per a la revista Actual
*
*
*
Así que además de la primavera ha llegado el 15-M, un movimiento de indignados que ocupa plazas esgrimiendo con la palabra su profundo desacuerdo con lo establecido. Una servidora ha estado allí y puedo afirmar que no se trata de jóvenes anti sistema, ni alborotadores profesionales que estén teledirigidos por algún partido. Son gente formada que reclama su lugar, gente capaz de organizarse para cambiar el modelo existente, capaz de encontrar la manera de que los ricos paguen más, de que los políticos no tengan privilegios y de que los bancos dejen de ser intocables. Se trata pura y simplemente de una gente que se siente directamente perjudicada por la norma, por el sistema que los excluye y que los manda directamente al paro, al horizonte de la precariedad de los contratos basura mileuristas.
“Nos hemos atrevido, hemos perdido una parte del miedo que teníamos incrustado en los genes y, hemos descubierto, que depende de nosotros que esto que hoy estamos soñando se convierta en realidad. La indignación es aquello que hemos vivido a lo largo de años encerrados en la soledad de nuestra casa, hoy este malestar ha tomado la calle y ha encontrado complicidades. La indignación con el sistema ha propiciado que nos estemos organizando para la defensa de aquello que es nuestro, aquello que nos quieren arrebatar, aquello que quieren que olvidemos y que aún podemos recuperar”.
Tal vez suceda algo nuevo e incluso podría suceder que fuese bueno. rosicler 2011 "Tal vez suceda algo nuevo" col·laboració per a la revista Actual.
*
*
L’espectador pot preguntar-se: l’autor en el paper d’escriptor del text o el seu personatge Evelyn com artista, poden apropiar-se en nom de l’art de les intimitats alienes i deixar les víctimes amb el cul a l’aire? Es pot crear a partir de saquejar vivències a tort i a dret? I si és lícit fer-ho, cal que els Adam’s s’allunyin de les Evelyn’s i de la mixtura que destil·len els seus afers obscurs? Especulant des de perspectives oposades també es podria raonar que, l’Evelyn, una noia simpàtica, de bon veure i intel·ligent, no va fer altra cosa sinó un magnífic favor al poca pena que l’obeïa amb tot i per tot: a canvi, l’Evelyn, li va donar una estètica, confiança en sí mateix i reconeixement; li va posar a l’abast dels seus dits barroers les llaminadures del seu cos i allò necessari per descobrir que, tanmateix, venint d’on venia, podia despertar enceses passions: doncs, de què es queixava l’Adam? Si el que li va succeir en conèixer a Evelyn només van ésser beneficis? L’altra desllorigador plausible podria ésser que: tot i que l’Adam, era un tipus que queia bé a tothom i en especial a les ties; per contra, se li ensumava certa realitat oportunista en la seva aparença de “pringat”. Encara que l’Evelyn, tampoc no es quedava enrera amb la manera particular de conjuminar els seus propòsits, posant per davant la negació de la seva responsabilitat més enllà del compromís amb l’art. Per tant, aquella tesis de fer art a partir de la ruïna cal anomenar-ho de forma diferent o no? Arribats a n’aquest punt, per mirar d’aportar una mica de llum a tanta pregunta incontestada; vet aquí algunes notes de l’autor: el públic és molt indulgent i per això em diverteix veure fins on puc arribar abans que deixi de ser-ho i no perdoni més. M’agrada forçar-lo, perquè han vingut al teatre, tenen calés i segurament viuen la mar de bé. Els convé una bona sacsejada de tant en tant. “La forma de les coses” a l’Espai Lliure amb les entrades exhaurides. Premis: Butaca 2008, millor muntatge de petit format, millor direcció teatral r. freixenet: 2009 "La forma de les coses" de Neil LaBute, direcció: Julio Manrique, Col·laboració per a la revista Celobert.
Nadal és un període especialment optimista per dissipar les foscors i angoixes del viure amb l’animaló interior, per fer endreça i renovar els propòsits d’anar a millor... “Dublín Carol” (Cançó de Nadal a Dublín) tracta d’algú que no pot entendre que allò que li passa cada cop s’allunya més del seu control, algú amb la necessitat de projectar la imatge de persona centrada tot i sabent que es a punt d’explotar. Dins el Cicle Conor McPherson (potser, el representant més genuí del teatre irlandès contemporani) a la Sala Beckett (amb les entrades exhaurides) comença la funció a les fosques: la llum esmorteïda del focus tot just ensenya l’esguard del personatge, un jove desvagat de vint anys anomenat Mark escolta amb una paciència admirable en John, l’encarregat en funcions d’una funerària, un paio emboirat, sexagenari i d’una deixadesa infinita que, així que pot, impúdicament, engega el seu monòleg espès d’aparença tragicòmica. A Dublín és vigília de Nadal i a l’espai adornat amb quatre galindaines nadalenques ben depriments, hi ha dues generacions confrontades dins la mateixa realitat de tot allò que es desferma en els inferns meta-ferotges. “Jo controlo”. Pensa seriosament en John: “Cal enganyar el cos... Quan estic tant borratxo que em reboto pel terra, a qualsevol cantonada “arrojo” el poc que tinc al pap i enfilo cap dins a la primera taverna per fotre’m ganyot avall un seguit de “pintes”, i aleshores, torna tot a començar amb renovades lluentors”. Però, l’aparició de la Mary –la filla que en John fa més de deu anys que no veu- li destarota el vell discurs farcit d’excuses mentideres, obrin-li davant del seu nas vermell la caixa dels trons on hi té entaforada l’inassolible realitat familiar. Així que enmig del tràngol, en John es veu amb la necessitat de prendre alguna decisió, perquè la Mary, tot i ser Nadal, no ha vingut pas a portar-li bones noves... Interpretant en John, l’actor no fa altra cosa sinó mostrar les nafres produïdes per l’alcohol en el devastat horitzó del personatge fet miques, que en arribar la síndrome d’abstinència amb el seguici d’al·lucinacions i terribles pors associades; esfereït, s’afanya a empassar-se tot el que hi ha al seu abast per bé de fugir d’allò monstruós que li ve al damunt; i tanmateix, l’intent d’esquivar-ho, encara el fa allunyar-se més enllà... Dublín Carol, indispensable r. freixenet: 2009 "Dublin Carol" col·laboració per a la revista Celobert.
Les persones normals no són herois..., l’heroisme no és una feina honrada, no és de les que fa que el món continuï girant: resulta ofensiu per les persones normals, i els fa por. És com una discussió privada que els herois tenen amb el govern en nom nostre, sense que nosaltres els hi ho demanéssim. Fragment de la introducció de "ROCK’N’ROLL" de Tom Stoppard al Teatre Lliure. L’obra transcorre a Txecoslovàquia i Anglaterra entre el final de la Primavera de Praga i la caiguda del mur de Berlín. L’autor ens parla de la perillositat que suposava aferrar-se als mites o a les ideologies com a única solució. Viure amb honestedat podia semblar moltes coses per a qualsevol que es rebel·les contra les manipulacions del règim comunista; per exemple, anar a un concert de rock... Era l’estiu de l’amor a Cambridge, però també la fi de la primavera de Dobcek, arrasada per els tancs soviètics. Aquella nit del 68, Esme, la filla hippy dels Morrow, creu veure, com en un miratge, al líder de Pink Floyd tocant la flauta i cantant Golden Hair sols per ella. La mateixa nit un estudiant txec anomenat Jan, fascinat per el rock i la cultura occidental, decideix tornar al seu país i s’enfronta al seu tutor britànic, el professor Max Morrow d’ideologia comunista. A Praga, Jan és perseguit per donar suport a una banda underground, insignificant embrió d’una revolta sense consignes. L’esperit rebel del rock no és aquí cap clixé nostàlgic: la detenció del grup va fer detonar la protesta que culminaria em la famosa Carta 77, pròleg de la revolució de Vellut. Per la banda de rock Plastic People of the Universe (que van copiar-se el nom d’una cançó de Frank Zappa), el fet que la invasió russa de Txecoslovàquia tingués lloc a l’agost no va ser rellevant per a ells: només ens agradava el rock’n’roll i volíem ser famosos. L’ocupació dels exèrcits del Pacte de Varsòvia era el rerafons, la crua realitat: el rock’n’roll no només era música, per a nosaltres era una mena de vida en ell mateix. La banda no pretenia enderrocar el comunisme, només volia trobar un lloc dins la societat comunista. Però, aquell lloc no existia, i la història que explica "rock’n’roll" és que, en la lògica del comunisme, allò que no interessava a la banda i allò que la banda volia no es podia separar. Evidentment, els Plastic People of the Universe no van derrocar el comunisme. Després del judici el regim va collar encara més al país: el rock’n’roll clandestí era un atac a la cultura oficial, i per si no ho havien entès els van empresonar a tots: la cultura és política. Max, el filòsof marxista, diu a l’obra: jo només crec en una cosa que, entre la teoria i la pràctica, hi ha d’haver un encaix digne, no perfecte, però, digne. La manera més difícil d’aconseguir aquesta correspondència entre la teoria i la pràctica és: vivint amb honestedat en una societat que es menteix a si mateixa. A la Txecoslovàquia del 68 al 90, una banda de rock’n’roll s’hi va apropar més que ningú r. freixenet: 2009 "Rock'n'roll" col·laboració per a la revista Celobert.
*
Las relaciones humanas un valor en crisis? Los estudiosos aseguran fehacientemente que es un hecho irrefutable, dicen que ha habido un cambio sustancial en la escala de valores. Después del progresivo manejo de la imagen en las nuevas tecnologías, aseguran que en adelante nada volverá a ser igual como fue antes del impacto de la televisión digital. Concluyen afirmando que se han desvirtuado por completo las buenas maneras, que no interesan a nadie los refinamientos ni el trato exquisito y menos aún los relamidos besamanos de antaño. Lo que de veras cuenta es el término medio que, insistentemente, marca el índice evaluador de por donde van los hábitos en una sociedad atacada de los nervios. Una sociedad malhumorada por la presión de su propia idea de modernidad que no permite intuir que la vida aparentemente inmortal tan sólo es un espejismo, un tránsito sin retorno a ninguna parte. En el caso de Gustavo Barbequí, sin embargo, las cosas no funcionan bajo esos parámetros tan globales, él se ha caracterizado siempre por su manera elegante de establecer sus relaciones con las demás personas, tanto es así, que en una ocasión en la que viajaba en tren, por no ser inoportuno con un señor que leía su periódico por encima de su hombro, hizo un recorrido extra de 60 kilómetros. La vida de Gustavo Barbequí está salpicada de amabilidades y todo lo que denota el haber recibido una educación exquisita en el seno de una familia ilustrada y una instrucción amplísima en las mejores universidades, de la que él se siente orgulloso, distinguido, y en cuanto puede hace gala de ello. Esta actitud, le lleva a deambular en las horas punta por los lugares de mayor concurrencia: estaciones de metro, de autobús, centros comerciales, colas del pan, cines, teatros... y en medio del agobio con un leve movimiento de cabeza cede su sitio en la andana, su asiento de ventanilla, su número en la pescadería, incluso, ha llegado hasta el extremo de llevarle a una desconocida el carrillo de la compra hasta su casa. Gustavo Barbequí no es consciente del giro radical que ha tomado su entorno, ni que su forma de actuar (tan apreciada en otro tiempo) sea un peligro que acecha al ciudadano por las esquinas, ni por supuesto, de que él sea precisamente ese peligro ambulante. Ha creado tal alarma que las angustiadas madres, alertan a sus hijos de que salgan huyendo de cualquier señor que muestre signos de buena educación; el caso de las embarazadas aún es peor: cuando alguien intenta cederles el asiento en el autobús o el metro o en cualquier cola, arremeten con el bolso. Así que Gustavo Barbequí no tiene otra opción que la de ir por las calles de puro incógnito. La verdad es que da pena verle con su deambular titubeante, con esa inseguridad de quien se ha educado en otros valores y maneras, en una muy buena e ilustrada educación que, le ha llevado irremisiblemente, a cederle la acera a una señora oronda que andaba resoplando tras su perro salchicha, y que justo en el momento en que ha pisado la calzada (con altivez, por supuesto) para dejar el paso libre a la señora y a su perro, un camión de mudanzas La Equitativa se lo ha llevado por delante rosicler: 2009 "De valores y buenas maneras" col·laboració per a la revista Actual.
*
..., oi que m’entens? La gent normal sovint fa servir aquesta expressió col·loquial per constatar que l’altre l’escolta i està d’acord amb el que diu. La gent normal triga un munt de temps per explicar vivències pròpies, com si en pensar-les els estremís l’efecte que produeix cada mot. UNA CIUTAT BRILLANT de Conor McPerson, va de la ìnmaduresa com excusa per afrontar els reptes, va de la culpa, de l’engany i de la covardia de desitjar fins i tot, per pur egoisme, la desaparició de l’altre. L’eix vertebrador de la funció el constitueixen les vides intranscendents de dos paios que no saben el que volen, dos ànimes bessones d’aparences distants: l’un, és un excapellà retorçadament reprimit exercint de terapeuta per a desorientats urbans, algú que ha tingut una criatura amb una dona que no estima gens però que, de matinada, coqueteja amb la prostitució gai. L’altre, es un representant de càtering curt de gambals que no valora el que té a casa i tot d’una, als 54 anys, decideix experimentar en llits aliens. Però, en morir-se-li la dona d’accident se n’adona que l’estimava i rosegat per el sentiment de culpa, busca l’ajut d’un terapeuta al·legant haver vist el fantasma de ella. L’autor, un cop més, fa servir com escenari la seva ciutat natal per situar-hi en mig del seu garbuix a dos personatges perdedors d’aquells que quasi mai tenen sort, aquells que la vida els defuig perquè la seva esquifida realitat no dona per a més..., i tanmateix, troben bones companyes perquè els hi facilitin la vida, tot i que ells, els hi fan pagar cares les pròpies frustracions. L’assumpte posa de manifest la inconstància i lleugeresa d’alguns per tot el que té a veure amb el respecte, la convivència i la intimitat de la parella. Es tracta doncs d’un text demolidor que posa en boca dels dos protagonistes les seves pròpies vergonyes per bé que els demés en facin escarni públic. Dues històries paral·leles veritablement penoses que, al marge de succeir a Irlanda, poden situar-se a qualsevol lloc i tan la trama com els personatges reproduiran els mateixos efectes devastadors, idèntics daltabaixos emocionals lligats al passat i a la impossibilitat de tornar enrere. Aquell collons de sentiment de culpa..., oi que m’entens? r. freixenet: 2009 "Una ciutat brillant" col·laboració per la revista Celobert.
*
Desconozco la trayectoria de este viaje oceánico y no tengo noticia de que exista un lugar en el que sea posible desembarcar sin correr riesgos. Ignoro si volveré a pisar tierra firme ni si ha quedado tierra para poder pisar. Sin embargo, sé cuales han sido las consecuencias a partir de las 03:09 , instante en el que la deflagración inmovilizó para siempre mi Rolex de oro macizo. Recuerdo que mi identificación era hasta el momento X P/69, y que mi tendencia política no podía ser otra sino la de los muy pudientes. Mi pertenencia a una familia acomodada, líder del sector bioquímico, propició en su momento que hoy pueda ocupar una plaza en el Buque Syriuss. Estoy ubicada en el 112 de la planta 8, mi camarote de dimensiones regulares dispone de una mirilla exterior en formato 16/9 y de un mobiliario semirígido fijado al piso de acero: todo cuanto me rodea es de puro acero, las paredes, el techo... Los remaches extra grandes perfectamente alineados a un palmo de distancia, cosen las gruesas planchas en vertical y horizontal del espacio de color crema en donde habito desde hace un tiempo; el suficiente para poder recordar todo cuanto ha pasado por mi cabeza después de haber visto el gran resplandor, en la madrugada del día fatídico en que la mano de un loco, en nombre de la Humanidad, decidió prender el botón rojo. Del inmediato pasado alcanzo a recordar que los ricos vivíamos muy bien y no era precisamente a costa de lo mal que vivían los pobres, sino que se debía a la diabólica intercomunicación planetaria que hacía más ricos a unos y más pobres a los otros. La diferencia de clase se distanció tanto que de inmediato imperó entre ambas un radicalismo feroz y, con ello, nada tardó en estallar la última guerra de la historia moderna (una guerra de 5 minutos y 13 segundos). Fue visto y no visto: la onda expansiva con su colosal embestida arrasó la totalidad del planeta, la luz fue absorbida por la monstruosa nube preñada de malos augurios, el aire contaminado movía a su antojo por entre los goterones de lluvia ácida a las partículas de ceniza en suspensión en su ingrávida caída a ninguna parte. Aquella visión aterradora a través de la mirilla confirmó todas mis sospechas respecto a la solvencia de la especie, aquel paisaje lunar visto en formato de cine era el resultado inequívoco de tantos años de incomunicación, de tanto tiempo sin hacer uso de la palabra, de ese vehículo de entendimiento común que la sociedad dejó de usar por imperativos de una modernidad promovida desde el poder económico que recién reinventaba la acuñación “estado del bien estar”. La idea de volver a formar parte de los países ricos generó cuantiosos beneficios a los de mi clase, gracias a la implantación de estrategias para que se generalizara de nuevo una desmesurada adicción consumista; por lo que en mala hora sucedió el fatídico percance, la desgracia de que un irresponsable alcanzara el poder en el país más rico y en un “pim-pam” pasara de las amenazas a los hechos. Los hechos para el planeta fueron un mayúsculo y terrible desastre: los proyectiles plateados de unos y otros se cruzaron a lo largo de sus respectivas trayectorias sin ni siquiera mirarse. Con el impacto desapareció todo... absolutamente todo... y la causa nada tuvo que ver con el quinto cambio climático, ni la guerra con el gas azul ni las materias primas. Ésta ha sido sin duda alguna la guerra total, definitiva y última de la opulencia contra la desesperación. Así que al fin, y como suele suceder, una minoría de ricos muy ricos hemos logrado sobrevivir al hundimiento y a la ausencia de vida en el extinguido Planeta XP/2507 rosicler: 2009 "No me esperes por Navidad" col·laboració per a la revista Actual.
*
*
*
Cuando se apaga el foco y el intervalo de nada cede el paso a las primeras luces de “2666”, una servidora está en la penumbra de la gradería ocupando la localidad que a duras penas ha conseguido para una de las tres funciones con todo el taquillaje agotado. Digo que estoy aquí, expectante y también con un punto de excitación para ver de que modo Pablo Ley i Àlex Rigola han armado, teatralmente, la mayúscula complejidad de semejante ingenio literario. El resultado: cinco intensas horas de texto electrizante acompañado de sus imágenes asociadas a cual más elocuente, que nos han dejado anonadados, clavados en el asiento, convencidos de estar asistiendo a un acontecimiento único. A las dos y quince de la madrugada de nuevo se ha encendido el foco y, con ello, la magia ha iniciado su consabido mutis por el foro envuelta en la persistente resaca de unos últimos aplausos. No me he levantado del asiento, no he podido, me he tomado un tiempo para recuperar el aliento: me siento chocada, tocada en lo más hondo, invadida por la sensación que yo reconozco como una mezcla de dejadez y desamparo infinitos, sensación que de ningún modo puedo evitar que me atrape y que, sin saber el porqué, me lleva a llorar como una tonta. En otras palabras, no es del todo cierto que no sepa el porqué del llanto que me ataca en los momentos precisos en que el arte se prodiga con ciertas sensibilidades en forma de alimento del espíritu. Como es el caso de Auxilio Lacouture, la amiga de todos los mexicanos, que como a mí le sucede lo mismo a ella por ser receptivas en extremo. Yo no me llamo Auxilio Lacouture ni soy uruguaya, de Montevideo, pero de alguna manera siempre me he sentido cercana a ella. Yo me llamo Carolina Kembamba, soy arquitecta y además de ser negra y de haber nacido en París, tengo todos mis orígenes “kikuyo” en el monte Kenia. Y sin embargo, no me importaría ser uruguaya como Auxilio; porque yo, aunque me esté mal decirlo, también soy la amiga de todos los africanos e igual que ella, podría decir que soy la madre de la poesía africana, pero mejor no lo digo…, podría decir, usando un símil de lo que ella dice, que la avenida Nairobi, a estas horas, se parece sobre todas las cosas a un desierto, pero no a un desierto de 1974, ni a un desierto de 1968, ni a un desierto de 1975, sino a un desierto de 2666, un desierto olvidado…, podría decirlo incluso tapándome la boca con la mano, igual como hace Auxilio Lacouture para esconder su desdentada boca en “Amuleto”. La novela donde conoció a Arturito Belano cuando él tenía diecisiete años y era un niño tímido que escribía obras de teatro y poesía y no sabía beber…, pero sería de algún modo una redundancia y a ella le enseñaron (con un látigo le enseñaron) que las redundancias sobran y que sólo debe bastar con el argumento…, podría decirlo, pero mejor no lo digo… Así que al fin, me he recogido a mi misma como buenamente he podido y aunque no del todo resuelta, me he echado calle abajo a altas horas de la madrugada yendo en busca de la impúdica realidad de las callejas. No en vano lo genial pervive en cualquier esquina rosicler: 2010 "No en vano lo genial pervive" col·laboració per a la revista Actual.
*
No hay comentarios:
Publicar un comentario