crítica

Conversa

a propòsit de La mirada del temps

2015: 17 de juny

Antoni Mañach, professor d'universitat

Els protagonistes del text “La mirada del temps” no són els “negres clandestins”, ni els “viatgers suïcides”, ni els “guàrdies civils”, ni la “ciutat autònoma de Ceuta”, ni la “platja del Tarajal”, ni l’”extrem hostil del Sud d’Europa”. Tampoc ho és el Temps com a vehicle de transport per les diferents dimensions de la Física. El tema crucial no són els fenòmens del món concret. Els protagonistes de “la mirada del temps” són “les imatges” del món que crea el narrador. Aquest text “menciona” fets i fenòmens del món però “usa” imatges per explicar el món, que obren pas als símbols, a la màgia que ens permet entendre millor el significat del món. Sense les imatges projectades pel text no entenem el significat d’aquest món. La realitat és massa dura per mirar-la fixament. Medusa, eclipsi, el Sol-Bé de Plató, les sirenes d’Ulisses, tot, imatges visuals o sonores. Aquest text no pot, ni vol, canviar el món perquè aquest text no dispara als fenòmens. Aquest text vol transformar el significat del món, perquè dispara als conceptes i concepcions que tenim d’ell. Com tota imatge, és una abstracció de tercer grau. Aquest és el món en el que vivim ara mateix. Però no ens espantem. Només si canviem el significat de tot el que coneixem podrem, indirectament, canviar el món concret. Només si canviem els símbols que ens guien canviarem el món. Aquesta és la raó per la que escriptors, actors, pintors, dissenyadors, compositors, fotògrafs, comptables i administradors són tant importants en aquesta societat. Ells són els que tradicionalment han produït, tractat i emmagatzemat els símbols que ens ajudaran a canviar el significat del món.

*

2015: 17 de juny

Mayte Vieta, artista plàstica

Llegeixo amb calma i atenció les paraules escrites. Em trasllado dins el paisatge, es fonen les paraules amb les imatges de llocs que no he visitat; però, els sentiments, l'essència, la llum em penetren. Tanco els ulls i dins la foscor em traslladen en el temps visions a través de la llum de la vida, imatges d'un naufragi endinsant-se dins l'abraçada de la mort

*

2015: 17 de juny
Joan Adell, escriptor

El temps, un concepte físic que, malgrat els estudis que se li ha dedicat al llarg de la Història, cap savi ha pogut definir exactament. Tots els humans l'experimentem dia a dia, el gaudim o el patim, però no som capaços d'entendre'l. Si a això hi afegim la seva transcendència vital, no ens ha d'estranyar que el temps, amb tota la seva càrrega de misteri, s'hagi convertit en leitmotiv de filòsofs, artistes, poetes i escriptors.

Els escriptors de narrativa tenim el privilegi de poder jugar amb el temps, el miracle de l'el·lipsi. I així, si ens convé, en el mateix capítol podem fer que un personatge neixi, creixi, s'enamori, s'arruïni i es mori. Si fem poesia, el temps és un recurs metafòric de valor incalculable. 

A la vida real, les coses no són tan fàcils: el temps és autònom i jo intento mirar-lo com a un amic que s'ha fet gran amb mi, un d'aquells amics a qui se li perdona tot, conscient que quan jo marxi ell seguirà pautant la vida de la gent que estimo. 

*

2015: 17 de juny
Pere Box, llicenciat en art dramàtic

Sóc un actor, una veu, un ull, una presència escènica... A l’hora d’enfrontar-se a un text, l’actor inicia un viatge d’incert recorregut. En el trajecte d’aquesta aventura busca el camí que l’apropi al personatge, de manera que actor i personatge esdevinguin una mateixa entitat a través d’un procés de simbiosi. En aquesta associació, l’actor aporta al personatge la seva experiència, emocions i sentiments. Per la seva banda el personatge ofereix a l’actor una perspectiva més àmplia sobre el món que l’envolta.

A «La mirada del temps », el nostre personatge inicia un viatge en el temps i en l’espai. Un viatge que es produeix com a conseqüència d’un fet concret, revelador, que facilita el seu procés d’identificació amb allò que està veient. Un únic relat que insinua moltes històries. Històries que completarà el lector —o l’intèrpret— però que no el deixaran indiferent, perquè no és possible la indiferència en un acte d’intimitat. Aquest és el repte per l’actor/lector. La història de la humanitat en 242 paraules. 

*

2015: 20 d'abril 
Criteris de valoració Jocs Florals 2015 Camp d’en Grassot-Vila de Gràcia-El Coll (BCN). 
Tema): novetat en el tema, malgrat que hi ha temes eternes, o bé en el tractament. Forma): adequació de la forma al fons i voluntat estilística. Llengua): pulcritud i correcció lingüístiques, recursos estilístics i lèxic. Capacitat de risc): l’escriptor és creador de llengua i d’estil, de la seva capacitat de creació i de risc —les novetats no són sempre benvingudes o ben vistes, o triguen a ser reconegudes— en depèn el progrés lingüístic de la comunitat de parlants, i el del país. Cal que l’escriptor innovi per créixer personalment i per ajudar a créixer el seu entorn. Marta Luna.(Jurat: Joaquim Carbó, escriptor; Maria Bonafont, poetessa i escriptora, Mestre en Gai Saber; Marta Luna, profesora de l’Escola de l’Ateneu Barcelonès; Jordi Losantos, professor i escriptor; Rosa Pérez Anton, escriptora).

*

2015: 17 d'abril
José Ramón Ripoll, poeta

Una abraçada y enhorabuena compartida, Ramón. Precisamente estoy en Cádiz, y tengo en casa a un poeta catalán muy amigo, que seguramente conozcas, Jaume Pont, que me recita y habla en catalán, por aquello de mi ascendencia ripolliana. El 23 de abril se presenta el último libro de Caballero Bonald en su fundación de Jerez, pero creo que tendré que estar en Madrid ese día. Que el premio te estimule a seguir escribiendo. Felicidades.

*

2015: 16 d'abril
Joan Adell Álvarez, escriptor

"La mirada del temps" conserva el teu estil de sempre, que jo qualificaria d'impressionista, si bé, malgrat la seva brevetat, deixa entreveure un nivell de maduresa molt superior a anteriors treballs. Molt bona la referència al jaciment de Laetoli… Tot això i la rabiosa actualitat del tema es mereixen un primer premi. Et felicito. 

*

March 23, 2011
Antoni Manach, Review published in the Blanes Municipal Archive

The story has got a metarealístic style. The main characters are a passenger/navigator suicide and a narrative voice. Both of them have a strange relationship, which Mañach Antoni says in the article. Manach says it is a story that leaves many open questions that only time can answer. The story is briefly explained as follows: there is a navigator that launches the back of a mirror. At first he does so with the support of the voiceover and then without them. The passenger from the bottom of the mirror lives several stories and changed from mirror to mirror to explain new stories. It seems that from the mirror is an observer of metarealístic worlds. Thus, there are people like Agapito Sansegundo, who grazed sheep in Argentina and wanted to be poet, Jessica an F1 driver stabbed by a failed novelist or jerks, big heads in a crystal ball. Antoni Mañach points out the importance of the narrator, according the words of Wim Wenders and Peter Handke without oral culture the humanity may be lost. By the way, within the same conductive voice asks if he can be a guide and director of travel literature or a notary and stress hiding stories with adjectives, metaphors, etc. Another aspect that deals are Mañach mirrors. Freixenet mirrors are not what Lewis Carroll tells us, inducing to dream states and esoteric environments, etc. Balconies are "open windows" private universes, which allow you to create mythologies beyond reality. Speaking of mirrors Mañach means Dziga Vertov and his film A man with a movie camera. Records whether this view of reality that mirrors give Freixenet book is not the logic of recording eye Vertov film. A look, an angle, unorthodox reveals a new reality. Does this according to him, this vision, a relationship with the "de-familiarization" cutting edge, allowing new visual experiences. He also wonders if the mirrors are used to send the world a critical view of privacy. In short, The navigator of the background mirror suggests, certainly, many questions and, as Professor Mañach review, should be read carefully to understand the answers.

*

"El navegador de fons de mirall" lletra de l'ESDi (Universitat Ramon Llull www.esdi-es)

El professor de l'ESDi, Antoni Mañach i Moreno, ha escrit recentment a la revista Blanda13 de l'Arxiu Municipal de Blanes, una ressenya sobre "El navegador de fons de mirall", un conte de Ramon Freixenet Estol guanyador del Premi 9 d'octubre de creació literària de Sant Vicent del Raspeig, a Alacant. El relat és de caire metarealístic. Els personatges principals són un viatger/navegador suïcida i la seva veu narradora. l'un i l'altre tenen, entre ells, una relació estranya, que Antoni Mañach apunta a l'escrit. Mañach afirma que és un conte que deixa moltes interrogants oberts que només el temps pot respondre.
El relat se explica resumidament de la seguen manera: hi ha un navegador que es llença al fons d'un mirall. Primer ho fa amb el soport de la seva veu narradora i posteriorment sense ella, que l'abandona perquè s'espavili. El viatger, des del fons del mirall, viu diverses històries i canvia de mirall per explicar-ne de noves. Sembla que des del mirall és observador de mons metarealístics. Així, apareixen personatges com Agapito Sansegundo, que pasturava xais a l'argentina i volia ser poeta, Jèssica -una pilot de F1 apunyalada per un novel·lista fracassat- o els boludos, uns capgrossos dins una bola de cristall. Antoni Mañach destaca la importància del narrador: segons les paraules de Wim Wenders i Peter Handker, sense cultura oral la humanitat pot estar perduda. A propòsit de la veu conductora es pregunta si aquesta pot ser guia i directora de viatges literaris o bé un notari que amaga i tensiona històries amb adjectius, metàfores, etc.
Un altre aspecte que Mañach aborda són els miralls. Els de Freixenet no són els que ensenya Lewis Carroll, inductors estats i ambients onirics, esotèrics, etc. Són, al seu entendre, balcons "finestres obertes" a universos particulars, que permeten crear mitologies del més enllà de la realitat. En aquest sentit es refereix a Dziga Vertov i la seva pel·licula A man with a move camera. Apunta si aquesta manera de veure que permeten els miralls del conte de Freixenet no és la lògica de gravació del cinema-ull de Vertov, una mirada poc ortodoxa que ens descobreix una realitat nova. Segons Mañach, aquesta visió té una relació amb la "desfamiliarització" avantguardista que permetia noves experiències visuals. També s'interroga si els miralls serveixen per llançar al món una mirada crítica des de la intimitat. En resum, "El navegador de fons de mirall" suscita, certament, moltes preguntes i, com ressenya el professor Mañach, cal llegir-lo atentament per poder entendre les respostes. 

Xavier Lladó Padrós

Llicenciat en periodisme a la facultat de ciències de la comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull) oficial de direcció de comunicació a l'EAE Business School (Universitat Politècnica de Catalunya)

*

"El navegador de fons de mirall" lletra de l'escriptor blanenc Emilio Vivar López
Los comentarios que siguen son fruto de una lectura placentera, la que deviene de coger el texto y meterme en su atmósfera; nunca de un análisis técnico. Para mí, lo más importante es entrar en el juego que nos propone el narrador. Por cierto que considero que esa –la de hacer entrar  en el rol que el narrador propone– es una de las habilidades supremas que ha de tener el escritor. Y “El navegador de fons de mirall” ha conseguido embarcarme en su nave. Mi imaginación ha conectado con la suya y me ha llevado a todos los puertos a donde él llega. Porque una de las redes con las que te atrapa es  la ironía que rezuma todo el relato; una ironía que lo identifica con los cuentos de Pere Calders. Eso me ha hecho sentirme cómplice del cuentista y dejarme arrastrar por su fantasia.

Ya son clásicos los relatos con espejo, los más sonados la Alicia de Lewis Carrol y la madrastra de Blancanieves, pero la originalidad de este escrito está en la forma de introducirnos al otro lado del vidrio burla burlando. Como lector, también me he sentido partícipe en la construcción de los personajes, dado que continuaba con la connivencia del narrador, el que me estaba indicando el camino: ¿ves?, Agapito es de esta manera, como tú y yo hemos decidido, o, ¿no ves cómo el navegador, la primera vez que traspasa la luna biselada del armario del vecino se siente inseguro por falta de experiencia? ¿No ves la de historias que se pueden hacer, una vez que te has hecho invisible, estás cargado de curiosidad malsana y puedes espiar a todo el que se te ponga por delante?

Como el texto me había ganado desde el principio, pude escudriñar morbosamente por todos los lugares a los que el narrador quiso llevarme, sin oponer resistencia de ninguna clase: cuando el viajero hace el amor consigo mismo, cuando llega al espejo del wáter de la estación solitaria cerca de Londres, cuando Argus  introducido  en la bola de cristal  viaja huyendo de su compañera para llegar al mismo lugar, pero encontrando otras circunstancias de las que dejó…

El autor, por encima del narrador, sabe sacar y meter a éste dentro y fuera del texto, en un juego de imágenes y contraimágenes pirandelianas, interviniendo cómo y cuándo a él le viene en gana, llevándonos a muchas reflexiones sobre la creación literaria, hasta burlándose de ella si es necesario. Creo que Agapito es el paradigma del autor que la narración nos presenta.
¿Se puede encontrar una crítica social en el novelista fracasado y asesino literario que, al final obtiene la fama y el dinero precisamente a través de su asesinato? No creo que fuera esa la intención del autor, pero yo, metido en el sembrado en donde el cuentista me ha arrojado, tengo derecho a imaginarlo así, si no, que no me hubiera hecho compinche suyo. Pero, por encima de todo, lo que me ha divertido, en este viaje a través de los espejos, ha sido el derroche de creatividad con que están contados, la precisión con que va evolucionando la narración, su barroquismo atractivo, nunca empalagoso, y las muchas sugerencias, repito, que le va despertando a uno.

Emilio Vivar López

Mestre del CEIP Joaquim Ruyra de Blanes i escriptor, nescut a Cózar (Ciudad Real)  l'any 1943, on va estudiar batxillerat per lliure i obtenir el títol a l'institut de Valdepeñas. Va cursar magisteri a l'Escola Normal de Ciudad Real, on va exercir la seva professió en la campanya d'alfabetització, traslladant-se al cap de quatre anys a Blanes.

Obra publicada: "La vida oculta" 2007 editorial Mandala/lapizero. "Los anónimos de la guerra de Cuba" 2010 editorial Carena. Y d'imminent publicació "Ladrillos rotos".

*

"El navegador de fons de mirall" lletra del Professor de l'ESDi (Universitat Ramon Llull) Antoni Mañach i Moreno
Publicat a la revista Blanda13

"Cuéntanos, musa, del narrador, del infante, del anciano apartado a las lindes del mundo, y haz que en él se reconozca cada hombre. Con el tiempo, los que me escuchaban se han convertido en mis lectores, ya no se sientan en círculo sino solos, y cada uno no sabe nada del otro. Soy un viejo, con la voz quebrada, pero el relato sigue elevándose desde las profundidades y la boca entreabierta lo repite, tan poderoso como apacible; una liturgia para la que nadie necesita estar iniciado en el sentido de las palabras y las frases... Y si alguna vez la humanidad pierde su narrador, al mismo tiempo habrá perdido su infancia1"...

Apartat dels llindars del món, al fons dels miralls, un navegador suïcida i el seu únic testimoni conscient, un narrador que fa de notari de fets ignots, se’ns presenten en el conte escrit per Ramon Freixenet Estol2, guanyador del XVIIIè Premi 9 d’octubre de creació literària de Sant Vicent del Raspeig. Fa por creure que poden ser veritat les paraules de Wim Wenders i Peter Handke: sense narrador, sense cultura oral, sense la màgia de les paraules compartides i dirigides per una veu narradora càlida, la humanitat està perduda. Jo em pregunto si l’estranya relació entre el narrador i el viatger suïcida del relat de Ramon Freixenet no respon a aquesta pèrdua de la infància?

El Navegador erràtic fa servir els miralls per a viatjar, per esguardar paisatges eidètics. Però a diferència dels miralls de Charles Lutwidge Dogson, altrament dit Lewis Carroll, que són inductors d’estats i ambients hipnagògics, onírics, esotèrics, lisèrgics pel Navegador els miralls són finestres obertes a universos particulars, que permeten crear mitologies metarealístiques. El Navegador és cronista de l’ultrarealitat, però no del somni. Una altra pregunta: què passa en aquest cas amb l’estereometria? Què passa amb un món dislèxic que sembla igual però inverteix les coordenades en reflectir-se? Què passa si el mirall es trenca en mil bocins mentre el Navegador està dins el fons del mirall?

Sembla, també, que el fons del mirall segueix les pautes del cinema-ull3, o cinema-veritat, o cinema-jo-veig-escric-organitzo-la-realitat de Dziga Vertov4. El cinema-ull és l’estudi científico-experimental del món visible. Basat en una fixació planificada dels fets de la vida sobre la pel•lícula. És la possibilitat de veure els processos de la vida en un ordre temporal inaccessible a l’ull humà, en condicions normals utilitzant els mitjans de rodatge a l’abast de la càmera. 

En aquest cas, però, només cal canviar la pel•lícula o la càmera pels miralls que fan servir el Narrador, el Navegador i Ramon Freixenet. En aquest cas la pregunta és: aquests miralls serveixen per llançar al món una mirada crítica des de la intimitat?

Amb la mirada des del mirall ens adonem que la desfamiliarització5 també hi és present. Una tècnica d’avantguarda que consisteix en prendre imatges de la realitat des de punts de vista gens ortodoxes, des d’angles de visió inesperats. L’aparició de la desfamiliarització va permetre registres de noves experiències visuals, usades com a metàfores perfectes de la modernització del nou món. Els nous punts de vista eren analogies visuals del procés revolucionari, una eina per “netejar la percepció” amb l’objectiu d’instaurar un nou règim de “higiene visual”. Finalment també era un instrument per a una nova epistemologia visual. Una altra pregunta: així doncs els miralls de Ramon Freixenet ens connecten amb els experiments òptics i les experiències cinètiques de Dziga Vertov, Moholy-Nagy o Rodchenko, que permeten conèixer el món perquè el miren de forma diferent? 

I què podem dir del Narrador? Aquest personatge s’erigeix com a l’autoritat del que podia ser un artefacte literari. S’atribueix i exercita el dret o poder de manar, de regir, de governar, de dictar lleis del text, de fer-les observar i de manar per sobre del Navegador. Sosté el sentit de les paraules o l’ús de les construccions sintàctiques. El Narrador és un xaman que guia i dirigeix els viatges literaris per universos particulars o és un notari que amaga part del que sap en tensionar la història amb adjectius, metàfores o trames estructurals del verb?


El Navegador de fons del mirall és un text que suscita moltes preguntes, que només el temps pot respondre. Cal abans llegir-lo per estar preparat per entendre les respostes.

Antoni Mañach Moreno

Llicenciat en filosofia. Diploma d'Estudis Avançats en el Doctorat Recerca en Disseny (Universitat de Barcelona). Professor d'història i teoria del disseny i d'ètica de la professió a ESDi (Universitat Ramon Llull).

-------------------------------------------------------------------

1:Extret de la pel·lícula de Wim Wenders Der Himmel über Berlin (El Cielo sobre Berlín,1987).

2:http://rfreixenetestol.blogspot.com/, on podreu llegir entre d’altres textes: “El navegador de fons de mirall”, “Passatgers al paradís”, “Shanghai exprés” i “La incisión convexa”.

Joaquim Romaguera i Ramio, Homero Alsina Thevenet (Eds.) Textos y manifiestos del cine. Editorial Catedra. Madrid, 1998.

3:Dziga Vertov a la seva pel·lícula A Man with a movie camera 1929.

4:Concepte desenvolupat pel crític Víctor Shklovsky i explicat per Lev Manovich a l’article 

“L’avantguarda com a software”. http://www.uoc.edu/artnodes/esp/art/manovich1002/manovich1002.html--

5:Concepte desenvolupat pel crític Víctor Shklovsky i explicat per Lev Manovich a l’article 

“L’avantguarda com a software”. http://www.uoc.edu/artnodes/esp/art/manovich1002/manovich1002.html

*

"El navegador de fons de mirall" lletra de l'escriptor y filòsof Joaquin Santo Matas, jurat del XVIIIè Premi 9 d'octubre de creació literària en valencià de Sant Vicent del Raspeig.

Benvinguda i bona vesprada, bona tarda y buenas tardes. Salutació especial als amics de Catalunya arribats a aquesta vila, seu de la Universitat d´Alacant. Demà, dia de la Comunitat Valenciana, conmemoració de l´entrada de Jaume I lo Conqueridor a Valencia, cap i casal del Regne, a l'any 1238.

Ramon Freixenet, cognom festiu i nadalenc. Escriptor blanenc que ha eixit Premi 9 d’octubre d'enguany amb “El navegador de fons de mirall”. Relat molt original, oníric, inteligent i una miqueta kafkià. El navegador pel món. El misteri de la darrera de qualsevol mirall. Referencies mitològiques: Argus, el gegant dels mil ulls. Intriga, crim: "L'amor que mata no mor mai". Vocabulari ric i modern. 

Conclusió en la ploma del guanyador: "Una veu narradora per contar històries des del llindar de la pàgina gracies a una estructura de tinta ambulant". 

Enhorabona a tots. Ens anime a la lectura. 

Curriculum abreviado: Joaquin Santo Matas nació en Alicante, licenciado en Filosocía y letras por las Universidades de Alicante y Barcelona, especializandose en Moderna y Contemporanea. Fue diputado de las Cortes Valencianas, portavoz de Cultura y Educación en las ligeslaturas (1983-1991). Llevo el peso de la ley de Uso y Eseñanza del valenciano. Ha sido jurado de distintos premios literarios. Profesor y empresario del mundo de la imagen y la comunicación, escritor, conferenciante, fue director del Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert. En la actualidad colabora en el diario "La Verdad" donde publica su página 'La palestra' y en Telealicante con el programa 'Conocer la terreta'.

*

“El navegador de fons de mirall” 23/03/11 (traducció directa de l’anglès)

Antoni Mañach i Moreno: profesor de la Universitat Ramon Llull

La historia tiene un estilo metarealístic. Los personajes principales son un suicidio pasajeros / navigator y una voz narrativa. Ambos tienen una relación extraña, que Antoni Mañach dice en el artículo. Mañach dice que es una historia que deja muchas preguntas abiertas que sólo el tiempo puede responder. La historia se explica brevemente de la siguiente manera: hay un navegador que lanza el fondo de un espejo. Al principio lo hace con el apoyo de la voz en off y luego sin ellas. El pasajero de la parte inferior del espejo vive varias historias y cambió de espejo para reflejar explicar nuevas historias. Parece que desde el espejo es un observador de mundos metarealístic. Por lo tanto, hay gente como Agapito Sansegundo, que pastaban ovejas en Argentina y quería ser poeta, Jessica un piloto de F1 apuñalado por un novelista fracasado o sacudidas, grandes cabezas en una bola de cristal. Antoni Mañach señala la importancia del narrador, según las palabras de Wim Wenders y Peter Handke y sin cultura oral de la humanidad se puede perder. Por cierto, dentro de la misma voz conductora le pregunta si puede ser una guía y director de la literatura de viajes o un notario y el estrés se esconden historias con adjetivos, metáforas, etc Otro de los aspectos que trata son espejos Mañach. Espejos Freixenet no son lo que Lewis Carroll nos dice, inducir a estados de sueño y ambientes esotéricos, etc balcones son "ventanas abiertas" universos privados, que le permiten crear mitologías más allá de la realidad. Hablando de espejos Mañach significa Dziga Vertov y su película Un hombre con una cámara de cine . Registra si esta visión de la realidad que los espejos dan libro Freixenet no es la lógica del ojo graba vídeo Vertov. Una mirada, un ángulo, poco ortodoxo revela una nueva realidad. ¿Esta de acuerdo con él, esta visión, una relación con el "desfamiliarización" de vanguardia, lo que permite nuevas experiencias visuales. También se pregunta si se utilizan los espejos para enviar al mundo una visión crítica de la vida privada. En resumen, el navegador del espejo de fondo indica, sin duda, muchas preguntas y, como el profesor Mañach revisión, debe leerse cuidadosamente para entender las respuestas.

*

"Passatgers al paradís" lletra de l'escriptor Joan Adell Álvarez, llicenciat en farmàcia, medecina i cirurgia.

"Malgrat l'admiració i el mimetisme que susciten els grans viatgers, que se sàpiga, ningú no ha aconseguit anar més enllà d'un mateix". Amb aquestes paraules comença Freixenet la seva fascinant narració, i em caldrà arribar al final del seu periple per saber si té raó. L'autor és honest des del començament, quan ens diu que estem apunt de llegir "un grapat d'històries vertaderes, apunts de viatge, textos filtrats pel sedàs del temps, la distancia i allò viscut que deuria succeir" Passatgers al paradís -un títol carregat de cruel ironia, perquè tots sabem que només existeixen els paradisos perduts- ens brinda el privilegi d'endinsar-nos en el continent negre de la mà d'un home que el coneix molt bé, tant, que és capaç de desmitificar-lo alohora que ens el fa estimar. Amb una intensitat narrativa poc comuna, Ramon Freixenet ens fa viure les pors de l'home africà, la lluentor de la seva pell suada, la seva perplexitat infantil veient com, tots els capvespres, l'horitzó s'empassa el disc roig del sol i, sobretot, l'obsessió d'aquella gent per assolir el seu somni europeu nord enllà, amb la tenacitat de les formigues cegues.

Viurem amb un realisme dur, però alhora carregat de tendresa, el xiscle de la dona negra parint a peu dret en una clariana de la selva, així com la inhumana prostitució de Tamba, el nen soldat, per aconseguir el seu somni, o la frustrada travessia amb pastera de Jemel, un drama humà que, a còpia de veure'l ha deixat d'impressionar-nos. Freixenet -tots els que coneixem la seva obra ho sabem- és un enamorat del continent africà i aquest fet es fa pales al llarg de tota la narració que estem comentant. Perquè només un enamorat pot parlar de l'objecte estimat de la manera que ell ho fa. Les descripcions de l'entorn i dels paisatges, sinceres, sense fàcils amaneraments, transmeten al lector la màgia d'aquelles terres, però també la seva duresa extrema, tan extrema que "la mare Àfrica foragita els seus fills lluny de la seva abraçada".

Per les rutes africanes no viatgen només aquells homes que, "amb sarró penjat al coll i unes sabates velles balancejant sobre el pit" cerquen el seu paradís, sempre rum al nord, amb el cervell ple de somnis i el cor encongit per la por. Una altra mena de viatgers per camins i senders, també a la recerca dels seus somnis que tal vegada van començar-se a covar al sofà de casa, tot mirant un documental a la televisió. El narrador ens en mostra una extensa gamma, des del "viatger de bocata de sardines" fins al client de la Companyia Internacional Aventurers. Magnifica la descripció del sopar a la selva, a la llum de la lluna, d'aquests aventurers de Vissa platino i fantasies de Mogambo. 

Són dos móns. Allunyats l'un de l'altre en l'espai, en el temps, en la cultura, en les necessitats, en les inquietuds, en el color de la pell... Dos móns que, no obstant les seves profundes diferències, empesos per motivacions  aparentment diverses, es llancen a vagarejar pels camins africans. I aquesta és la gran metàfora de Passatgers al paradís. El negre espantat que s'enfronta obsedit als perills de la selva, del desert i del mar ¿ho fa només per assolir una vida millor que la seva? I els blancs que passen l'Estret amb el seu senzill tot terreny o a bord de luxosos 4x4, ja siguin abnegats cooperants d'oenagés o burgesos de vacances ¿tenen clares les autèntiques motivacions del seu viatge? Són preguntes que m'ha suscitat la lectura d'aquesta inquietant narració, a les quals l'autor no vol respondre de forma explicita. Però potser la gran pregunta hauria de ser: aquest dos móns, s'arribaran a trobar algun dia? En el relat de Freixenet els personatges d'ambdós universos s'encreuen més d'un cop en els seus recorreguts, prenen contacte. És un contacte només físic? Es transmeten alguna cosa més que unes mirades temorenques o encuriosides? L'autor, tal vegada perquè parla amb el desig, ens insinua que l'encontra és possible. O potser no. Potser haurem d'acceptar que, tal com ens a dit al començament de la història, "ningú no ha aconseguit anar més enllà d'un mateix".

Glossa sobre "Passatgers al paradís" de ramon freixenet estol. Premi de narrativa de viatge vila de Lloret 2008 (publicat a la revista Blanda)

*

"2507" lletra de l'escriptor Joan Adell Àlvarez llicenciat en farmàcia, cirurgia i medecina.A manera de pròleg. 

La primera lectura d’aquest relat va provocar-me el vertigen d’un sobtat retorn al passat. Vertigen i emoció, perquè aquest viatge retrospectiu el fem de la mà d’un adolescent que ni pot entendre ni vol acceptar l’entorn cruel on tot d’una es veu immers. En Ramon Freixenet fa un valent exercici de memòria històrica, la memòria d’uns anys foscos no gens fàcils per a gairebé ningú, sobretot per a aquells que, com el protagonista del relat, s’enfronten al món amb les mans buides i sense massa possibilitat d’elecció. És una història dura alhora que entranyable. Puc assegurar-vos que, mentre la traduïa, m’he sentit commogut per les vivències del 2507, i que en més d’una ocasió he estat temptat d’allò que mai no ha de fer un traductor: transgredir el text original i alliberar aquell noi de les seves angoixes. Naturalment, me n’he estat i he deixat que la història arribés al seu final de la mà experta d’en Ramon Freixenet. Un final que, com veureu, no és altra cosa que l’inici d’una nova història (Santelm estiu de 2007). 

“2507” de Ramon Freixenet Estol, traducció de Joan Adell Àlvarez 

Aquell adolescent s’ha esvaït per sempre de la seva memòria i en cap moment no l’ha trobat a faltar. Tal vegada es va fondre entre mudes de pell gastada o en imperceptibles traces d’ADN amollades pel camí que, tot serpentejant conreus, menava cap a la fàbrica, i que el 2507 solia recórrer com un coet, esperonat pel darrer toc de sirena… La memòria de com era el poble de cases baixes i emblanquinades, el port de pescadors i la seva esplanada amb els contraforts de roca, la impol·luta muntanya de la torre de guaita, la de l’ermita, les cales soliues d’aigües transparents, els magnífics sorrals de ponent esquitxats de pins, l’extensa zona de camps, conreus, camins i servituds de pas que d’alguna manera marcaven una distància entre el petit poble i la fàbrica, són imatges del passat que tot just es poden recuperar de l’arxiu personal d’alguna ment nostàlgica… Des d’aquelles fotografies en blanc i negre fins l’actualitat, el canvi d’escenari ha estat espectacular: els paisatges naturals s’han substituït per una geometria cúbica de cos desmesurat alineada en vertical i horitzontal sobre un territori de ciment armat desconegut. 

A la fàbrica, però, res de tot això no li ha passat. Ella segueix en el seu emplaçament original i el seu aspecte, ara decrèpit, no ha canviat gens ni mica. Si de cas volguéssim destacar alguna cosa, seria que amb l’edat tal vegada s’ha encongit un xic. De vegades no n’hi ha prou amb la memòria, el pas del temps i els canvis constants de l’entorn poden provocar una pèrdua de precisió respecte a la grandària de les coses… Mentrestant, i abans que el conjunt fabril segueixi minvant, potser seria bo fantasiejar amb algunes utopies: es podria reivindicar aquell espai per erigir la Gran Universitat Politècnica de la Biosfera, o per a la creació del Megacentre Internacional de la Música, les Arts Escèniques i el Tractament Avançat del Producte Audiovisual, o per construir “El Center City”, el més gran parc de la ciutat equipat amb auditori, teatre, pista de glaç, espai per a concerts multitudinaris… Dins del mur coronat de punxes que circumval·la l’àrea industrial hi tenen cabuda tots els projectes que hom es vulgui imaginar i entre ells sorgirà el més idoni per reconstruir, en nom de la dignitat, tot allò que el poder de la fàbrica va enderrocar en aquells anys… Ara és temps de fer balanç, d’afinar els números i repartir beneficis, ha arribat el moment de les compensacions pels danys, el moment de que tant la fàbrica com les instal·lacions annexes passin a enriquir el patrimoni públic de la ciutat per sempre més. 

A ningú no se li escapa que el passat forma part del present i de vegades és bo recordar-ho: a la vista de l’oferta laboral d’aquells dies, la fàbrica era un recurs molt important de supervivència, per a molts representava la seguretat, una feina fixa per tota la vida i la tranquil·litat de menjar cada dia. Eren temps difícils i tant la fàbrica com el seu poderós soci francès n’eren conscients, tenien experiència en el maneig dels perdedors de la guerra arran de frontera… La porta de la fàbrica no semblava sinó la prolongació d’aquella frontera insolidària de 1939, el límit, el lloc precís on es prenia o es deixava la poca feina disponible. Per a aquella gent desheretada el marge de maniobra era escàs, tots venien d’una gran pèrdua, d’una ruïna colossal. Aquesta era la situació, no hi havia res més. Ni tan sols una generació propera al 2507, amb prou referents per ser el mirall on veure’s reflectit. Tot el que hi havia era una joventut envellida i residual amb el cervell aparentment governat pel baix ventre. Amb tal companyia era fàcil contreure el virus del cretinisme, un germen de postguerra altament contagiós. 

No va ser altra cosa que la seva intuïció el que va decidir el canvi de rumb: va deixar el món del baixos instints i es va apropar a l’església catòlica (no tenia cap més opció). Aquest canvi de vorera va aportar aire nou a la videta del 2507: a la casa del capellà conegué nous amics i plegats descobriren un seguit de jocs de taula, pogué participar activament en competicions esportives, excursions, trobades d’amistat amb gent dels pobles veïns i a les reunions periòdiques d’adoctrinament cristià… En poc temps els sermons i els pastissos dels berenars van configurar un nou univers: el 2507 va passar de la missa dels diumenges a la missa diària i, encara en menys temps, va declarar-se fervent seguidor de les doctrines i els evangelis; no va tardar pas gaire a dir-li al capellà que volia entrar al seminari, va dir-ho a la família, al seu amic íntim i, per fer-la patir, també ho va dir a l’Adela, una nuvieta de la seva edat amb un parell de mamelles immenses. No obstant, aquella etapa místic-religiosa va troncar-se una nit d’estiu per un frec insignificant, un incident sense importància en el transcurs d’una revetlla: l’Adela, que era molta Adela, sense cap paraula va embolcallar entre els seus pits poderosos a qui deia ser un futur seminarista, i abans d’acabar-se el pasdoble Mi Jaca, l’església catòlica ja havia fracassat estrepitosament davant de dues evidents qüestions de pes. 

A la vida sempre hi ha un primer cop, un primer dia, i pel 2507 va esdevenir una freda matinada: encara era fosc i no clarejaria fins passada una bona estona, en el rellotge elèctric de color verd les busques assenyalaven les 07:25, i a la seva il·luminada esfera opalina destacava amb majúscules el nom de la fàbrica. A banda d’això, res d’interès en aquella façana d’arquitectura vulgar si exceptuem la immensa porta metàl·lica pintada de verd, el mateix color del rellotge que la coronava, i que en aquell moment romania tancada esperant l’entrada del personal de dia. Vista de front la porta verda era d’una dimensió colossal, excessiva i fora de lloc si es comparava amb les discretes mides de les portes situades a banda i banda. Aquestes, també de color verd, en ser batudes pel continu tragí dels treballadors de torn, deixaven escapar a cada vaivé ventalls de llum somorta entre núvols de vapor espès i fètid, que donava a les tenebres aquell matís tràgic que sempre apareix a la ficció poc abans que esdevingui una desgràcia; però allò no era teatre, allò era real i formava part del dia a dia, es desenvolupava tots els matins abans de l’alba amb una incontestable certesa: les siluetes humanes que flotaven en aquella resplendor espectral eren reals, així com les robes esmolades per l’àcid, i les seves figures macilentes suportant el pes de gruixuts guants fins els colzes i desmesurats esclops calçant peus embolicats amb parracs (proteccions del tot insuficients contra el sulfur i altres emanacions químiques mortals). 

Aquelles esperpèntiques imatges, pròpies d’un camp d’extermini, perseguien al 2507 com a preàmbul d’un malson reiteratiu i com exponent de tot el que es devia coure darrere la porta verda… era fàcil especular que en alguna fosca recolzada de l’invisible pas cobert (per descomptat pintat de verd), entre les capes d’aquella pintura que ho decorava tot, s’hi devia trobar el futur marcit d’aquella gent de la guerra civil, mancats d’alegria, esperança, anhels… aquella era sens dubte la seva única realitat que fins i tot es podia olorar, palpar i dibuixar-ne la seva esbalaïdora presència. 

Encara era fosc quan, de sobte i per tres cops, va sonar amb estrèpit la sirena color verd situada al costat del rellotge verd. Tot seguit es va obrir la porta verda i, alhora que engolia al personal, exhalava a l’exterior una densa bafarada d’aquella atmosfera corrupta que, des de feia anys, saturava amb la seva fetor les cases, carrers i places del petit poble emblanquinat, omplint-ho tot d’aquell tuf repugnant sense que ningú no protestés. De fet, ningú no sabia a on ni a qui queixar-se sense patir la represàlia d’alguna autoritat de llarg capot. 

Eren les 07:30 i per al 2507 seria el primer dia com aprenent en el taller elèctric de la fàbrica. Va triar l’electricitat industrial pensant que seria el més net i menys penós dels oficis d’aquella casa, i va seleccionar entre els aprenents el que seria el seu amic íntim, decidint-se pel més alt de tots, un noi de quinze anys amb un perfil que va semblar-li compatible amb el seu. Van encetar les primeres converses mentre escombraven el taller i de seguida van comprendre que tenien moltes coses en comú: vivien en el mateix barri, en cases velles, fosques i humides, cap de tots dos no tenia pare, ni gat, ni gos, ni canari… Mare sí que en tenien, també família propera i llunyana, i un catre per dormir, i una comuna, i un safareig al costat del pou. Ben aviat van fer-se inseparables i de seguida van constatar que tenir un amic en temps de postguerra era quelcom d’important. De l’adolescència ho compartiren gairebé tot, la seva entesa va anar més enllà del mer fet de ser col·legues, i tant l’un com l’altre tenien el convenciment d’haver creat entre ells un vincle durador, una sinergia única i extraordinària: per entendre’s era suficient aixecar una cella, estossegar, xiular, moure les orelles, taral·larejar una ranxera… Els senyals, els missatges xifrats i els codis secrets mantingueren la seva vigència fins el dia que van assolir l’edat adulta, aquell dia es va acabar l’invent. 

Per al 2507 seria el seu primer dia… Tot just entrar als vestidors pintats de verd va trobar-se amb un grup d’homes d’aspecte amable, però només en aparença: obeint el senyal d’un d’ells, el van arreplegar entre tots, li baixaren els pantalons i li van fer la baca, li escopiren damunt els genitals, ridiculitzant-ne la mida, i amb una brotxa sucada de greix van empastifar-lo pel darrere i pel davant. Més tard descobriria que aquells abusadors eren homes casats, amb esposes i fills, que anaven a l’església tots els diumenges i que més d’un era de “colores” (un moviment religiós profund); altres, en moments puntuals exercien de “guardias del caudillo” i en els actes del règim cantaven himnes feixistes enlairant el braç; la resta, uns covards que només s’atrevien amb els més petits. Sovint va haver d’escoltar tot el que feien amb les seves dones a la intimitat o veure’ls perseguint-se entre ells com marietes, per abocar-se finalment damunt una revista porno. 

Per al 2507 escoltar tanta dialèctica de pagerol, tants crits, tanta obscenitat, tantes barbaritats plegades, l’incapacitaven per esbrinar quin seria, en fer-se gran, el model a seguir. El model utilitzat per aquella societat insensible li augurava no poder afrontar les pròpies idees, ni les aspiracions, ni per descomptat la forma de vida desitjada… En el seu si imperava el “no fer ni deixar fer”. Aquella societat miserable fou incapaç d’enriquir-se amb altres cultures precisament per la seva totxesa… era lamentable veure amb quin menyspreu tractaven als emigrants arribats de la resta d’Espanya: per a ells tots eren “murcianos”, més tard van anomenar-los “canareus” i mai no van voler integrar-los… per part seva, aquests construïren els seus barris d’esquena als autòctons vivint a la seva manera i estil. 

Era el seu primer dia de treball… i el primer cop que patia un assalt a la seva intimitat, una vexació salvatge. Al 2507 no va ser-li fàcil desprendre’s del greix incrustat, però de seguida va comprendre que la supervivència en aquell lloc només depenia de la seva capacitat de mimetisme amb l’entorn monocolor; per això no es va sorprendre en constatar que era de color verd el taller elèctric, i la tarima enlairada dels encarregats, així com els bancs de treball, els armaris d’eines, les columnes… fins i tot era verd el tauló que sostenia “El fuero del trabajo de los españoles”. Tampoc no va sorprendre’l el seu encarregat, un tipus servil, curt de gambals, taciturn, de mirada aquosa i xiscle poderós, algú que va fer-se falangista en entrar els nacionals; potser el menys trist d’aquell fred matí fou l’oficial que va assignar-li el tipus de mirada de poll… 

Passar la porta verda era com desaparèixer del món real (del món que aquell imberbe de catorze anys creia conèixer) per sorgir en un espai inhòspit i desemparat. La veritat era que en el seu cap encara no s’havia definit una idea clara de la vida, però si el model a seguir era aquell món carcerari pintat de verd… “estem ben fotuts!”, va pensar. Va pensar això i moltes més coses, com ara marxar de seguida d’aquell lloc. Marxar, sí, però a on, com, amb què…? 

Com és sabut, en aquells anys de postguerra els recursos, les possibilitats, els “enchufes”… estaven en mans dels vencedors, només ells remenaven les cireres, de manera que si s’havia de repartir alguna cosa es feia entre el més addictes al règim. En aquelles circumstàncies la gent s’apuntava al que fos, proliferant la mesquinesa i la hipocresia fins a cotes espectaculars (nivells que encara no s’ha pogut eradicar). Per a una mirada tendra, aquell panorama podia posar-li la por al cos al més pintat… No era el seu cas, no per la seva valentia precisament, ja que el 2507 no era cap suïcida; ell coneixia l’existència d’un altre món on de vegades la seva adolescència es refugiava (el seu invent de supervivència més secret), no obstant, una faceta inconscient amb insinuants rivets contestataris, li feia dir i fer coses extravagants tot i saber que les expectatives de vida rere la porta verda eren escasses, i que l’entorn no acompanyava gens ni mica la seva idea de negar-se a créixer. El 2507 estava convençut de trobar-se en el bon camí per mantenir la idea de no voler fer-se gran: deia a tothom que volés escoltar-lo que no li convenia gens l’edat adulta i, per tant, es negava a moure’s ni tan sols un trimestre de la seva edat… era evident que tant radicalisme no podia ser bo, la norma no permetia els aparcaments arbitraris ni allò de “pareu el món, que baixo”. El 2507 estructurava la seva teoria de creixement zero convençut que a tot estirar la realitat circumdant el qualificaria d’extravagant o d’estar com una cabra; però res d’això no va passar, així que la seva estratègia de la dissimulació va entrar en una aguda crisi d’identitat: de la seva pantalla mental van desaparèixer les coordenades, les rutes, els escenaris, la poca dramatúrgia que hi havia… l’única cosa que realment s’amagava rere el seu impossible discurs era que no tenia altra alternativa que aquella ficció: si deixava la feina per tornar a casa rebria hòsties fins i tot a la foto de primera comunió… aquesta era l’única realitat, tota la resta només era una forma de vida delirant i aliena al que imperava en aquells moments. El que de veritat manava era l’invent feixista més notable del règim, conegut com “El Victorioso Movimiento Nacional”. 

Que aquella etapa de la seva vida va ser una “putamerda” ningú no ho ha dubtat mai. Va ser un període de postguerra desgraciat, abominable i trist, durant el qual el pensament va romandre segrestat durant quaranta anys per un vencedor que es creia Déu amb el beneplàcit de tot un poble. Precisament aquell mutisme col·lectiu el va fer fort i indispensable com a salvador de la pàtria. Tot allò era el que hi havia si volia integrar-se en el sistema, si volia foragitar del cap les idees estranyes, si volia tenir un ofici, una família i seguir pagant “El Ocaso” per a les despulles… el més important per a la família! 

Seria el seu primer dia de treball… van lliurar-li la granota d’aprenent i un número d’identificació: el 2507, i després de molts dubtes ho va fer: va llançar-se, traspassà el llindar de la magnífica porta verda i tot just fer-ho va topar de nassos amb la realitat de la fàbrica, una realitat feta a la mida d’una minoria per poder governar amb mà dura una fauna nascuda de les seves pròpies entranyes. Aquell era un laboratori d’experimentació per a ganduls, delators, arribistes, llepaculs, abusadors… i alguna persona bona (espècimens rars en aïllament preventiu), que també n’hi havia alguna. Eren dones, homes i adolescents, els que tenien que suportar les insídies d’aquella fauna miserable, cretina i injusta, la mateixa que en un incontenible espasme van vomitar aquells anys de misèria. 

En els temps del dictador el cretinisme i la misèria es repartien en la mesura adient entre la població: la dosi de cretinisme era per aconseguir l’efecte morbós desitjat d’adhesió al tirà; pel que fa a la misèria, ja se sap que és l’arma més antiga de repressió civil, l’han utilitzada totes les dictadures i encara la utilitzen. Arribats a aquest punt, tindria certa lògica afirmar que tots els mals esdevinguts eren la conseqüència directa d’una situació excepcional derivada d’una guerra i d’una no menys traumàtica postguerra. Certament, amb la simplicitat que tenen les coses quan es miren a distància, es podria donar per enllestida la qüestió a fi de fer-la més tolerable als sensibles de pell. I apel·lant a la convivència dels pobles, s’hauria de convèncer a les víctimes que d’una vegada s’empassessin els fantasmes, les colobres, els gripaus i altres criatures que encara pul·lulen per les seves nits d’insomni. Tots els perjudicats que patiren humiliacions, “bullying” i altres abusos, seria bo que fessin l’esforç d’oblidar el passat exorcitzant els vells fantasmes de joventut… Això és el que haurien de fer les víctimes. I els agressors, què haurien de fer? Els agressors d’aquells anys atacaven al més dèbil perquè sí. Deien que els assistia la raó. Amb el mateix convenciment segueixen actuant aquesta colla de miserables i, pel que sabem, mai no han demanat disculpes pels danys. 

Tot i la capacitat d’adaptació que hom li atribuïa al 2507, i no obstant la seva coneguda i manifesta voluntat de ser útil, un dia, per ajudar en els treballs de manteniment, la seva inexperiència d’aprenent va dur-lo a tocar el que no calia: el sistema elèctric va entrar en curtcircuit, en saltar el relé va desconnectar-se l’alimentació del motor principal i els altres van caure d’immediat, les alarmes van començar a xisclar com boges, les llums vermelles feien esclats de festa major al voltant de la màquina morta, el fil queia a cascades des del punt més alt de la filadora… en qüestió de segons va esdevenir el caos per culpa d’un manefla identificat com el 2507. Cal dir que l’atmosfera d’aquella secció de la fàbrica estava tant sobrecarregada que van ser inútils les disculpes per evitar el càstig imminent. Aquest va arribar de la mà crispada del cap més cap de tota els caps, un “puro” important al 2507: tot un mes de suspensió de feina i sou. Però amb allò no s’acabava l’afer. El pitjor va arribar més tard, quan la família, cercant un bon càstig i alhora un bon exemple, van col·locar-lo de sol a sol a pic i pala en la construcció de carreteres. Al 2507 tot plegat va semblar-li una salvatjada, unes mesures injustes i extremes que només li van ensenyar com les gastaven en aquells temps del “fot-li, que no ha estat res”. 

Per tirar endavant amb certa agilitat entre la mesquinesa d’aquells dies, no va tenir més remei que reinterpretar-se de bell nou, així que va servir-se d’un dels seus guions de supervivència… A l’instant es van apagar els llums i començà la funció: en aquella ficció acabada d’inventar el personatge es feia gran. Segons el text, l’adolescent havia de cedir el lloc a un pre-adult amb nous horitzons, capaç de mesurar amb molta atenció les pròpies forces i d’armar-se de tot el que calgués per assolir elevats objectius (del tot inútils vista la realitat). El 2507 va posar-hi la suficient pruïja d’actor per fer creïble el personatge i per omplir l’escenari d’una mínima aparença de realisme… Després d’un llarg silenci, a poc a poc va anar creixent un llunyà retruny d’aplaudiments que li van envair els sentits. Però no va lliurar-se a l’eufòria del moment, l’èxit no el va enlluernar i es va fer el sord a l’ovació… Després de la ficció va deixar passar un temps, el suficient per reconstruir-se de nou, i tot seguit va posar-se en marxa, però abans va lliurar a la finestreta corresponent el seu número d’identificació, 2507, així com la granota d’aprenent i, decidit, va travessar la famosa porta verda amb un somriure de sarcasme dibuixat als llavis i amb la idea ferma de no trepitjar la fàbrica mai més. 

Avui la fàbrica, vista amb la perspectiva del temps, ja no ofereix la terrible imatge de camp de concentració instal·lada a la ment d’aquell adolescent. La fàbrica no era el Ravensbrück de la infermera republicana que restà captiva fins el dia de la seva alliberació. Encara que, salvant totes les distàncies, no deixaven de tenir certa similitud: un aire de cosa hermètica, infranquejable i indesxifrable, amb xemeneies vomitant fum espès les vint-i-quatre hores del dia, murs coronats de punxes i vigilats per guardes acompanyats de gossos agressius, la porta verda com a única protagonista plantada entre les dues portes petites, i el rellotge i la sirena (tots dos pintats de verd) per poder controlar al personal… El cas és que dins d’aquella estètica de guerra succeïren coses abominables, coses que podien perjudicar greument la salut física i mental de les persones. En això treballa la ciència, en pal·liar els efectes nocius dels àcids en l’organisme i les seqüeles deixades en algunes ments per les experiències viscudes. 

A diferència de la infermera, el 2507 podia anar-se’n a dinar i dormir a casa i tornar a la fàbrica amb l’últim toc de sirena, perdut l’alè, per convertir-se en un número sota l’horror del tipus de mirada de poll, el cap de la mà crispada o del “imperio hacia Dios”. 

No obstant tots els fantasmes i gràcies al seu invent de supervivència, ell va poder desfer-se del número d’identificació 2507, fins i tot va aconseguir esborrar-lo per sempre de la seva memòria, i un dia va travessà definitivament la porta verda per cercar la seva llibertat. 

Ella, però, no va trobar la seva llibertat fins al final de la contesa. Segons digué als mitjans de comunicació, es tractava d’una llibertat poc creïble. Tot i això, va esdevenir l’única supervivent de Ravensbrück amb tots els seus malsons i el seu número d’identificació 24450. Va passar molt de temps abans el seu país no li fes un homenatge a compte dels danys… La vella malalta encara no ha rebut cap honor institucional, tot el que han fet ha estat incloure-la en un festival televisiu de gust dubtós amb artistes, cuiners, polítics, metges, empresaris i famosos, on li han atorgat un guardó que no és precisament el més prestigiós del país, un reconeixement tardà i mesquí per tant sacrifici inútil en un camp de concentració nazi. 

Pel que se sap, a ell no li ha tocat mai res i segueix sent un perfecte desconegut, un inadaptat a qui no l’interessa gens trobar el seu lloc al món, algú que ni tan sols se sent aclaparat en el marasme d’una societat de consum globalitzada capaç d’hipotecar-se les dents, una societat insensible que ni l’ensuma, ni el veu, ni el sent… perquè ha decidit que d’ara endavant serà invisible (escrit a Arocas de Mar tardor 2004).